Avui, a la seu de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona ha tengut lloc una interessantíssima conferència a càrrec del periodista especialista en política Internacional i dret Lluís Foix, el qual, entre d’altres coses, ha estat director de La Vanguardia i corresponsal d’aquest diari a Londres (del 1974 al 1980) i Washington DC(del 1981 al 1982). Actualment escriu de manera habitual a La Vanguardia i l’ Avui. També és tertulià dels programes Els Matins de TV3 i d’El món a Rac1.
Isabel Margarit, directora de la revista Historia y Vida, entitat coorganitzadora de l’acte, ha portat a terme una breu introducció del que ha estat la creació de l’Estat d’Israel. Quan l’any 1948 David Ben-Gurión declarà la independència de l’Estat d’Israel, sorgiren dos grans polèmiques, la primera la injustícia de l’ocupació de terres per part d’aquest nou Estat, i el fet de que es tractés d’un Estat “artificial”.
Lluís Foix ha començat parlant de la constant tensió vivida a la zona des de fa dècades, una situació tensa i hostil.
El periodista ha citat en diverses ocasions el famós dret a l’autodeterminació dels pobles, que per primer cop va ser utilitzat per l’ex-president Wilson l’any 1918 per explicar una de les principals justificacions al·legades pel poble jueu per la creació de l’Estat d’Israel.
Increïblement, i lluny del que sembla, el primer reconeixement de l’Estat d’Israel ( com ja hem citat, any 1948) va ser per part de Moscow i no de Washington DC.
Més endevant, s’ha procedit a enumerar una llarga llista de jueus famosos i destacables del segle XX, famosos per la seva importància cultural o filosòfica, com els Germans Marx, Dustin Hoffman, Einstein, Sigmund Freud, Karl Popper…
El que coneixem en sí com a Israel, en un principi, en el moment de la seva fundació, va ser concebut com una entitat diferent a un estat, era més una societat igualitaria, un paradís terrenal, d’aquí les idees sionistes.
Una de les claus del conflicte d’Israel, tal i com citen diversos historiadors i polítolegs, es lèxistència de massa història i massa poca geografía per exercir una reparticiói justa del territori, motiu pel qual el territori d’Israel porta més de 118 anys de guerra.
La primera gran onada d’immigració jueva a Palestina, coneguda com aliyà, es va iniciar en 1881, com a conseqüència de les persecucions a les quals eren sotmesos els jueus a Europa i les idees de Moses Hess, un sionista-socialista que advocava per la redempció del territori considerat com la pàtria hebrea.
Després de l’holocauste jueu, una fita molt important a la història contemporània, a més d’altres totalitarismes arreu del món ( Stalin) el poble jueu va aconseguir establir-se en el sí del que coneixem ara, comptant amb un ampli suport a la Comunitat Internacional.
Després de les Guerres d’Israel, l’any 1967 la Comunitat Internacional va deixar de donar costat a Israel, donat que la meitat de les persones que vivien al territori d’un suposadament Estat democràtic, no tenien drets. Com pot considerar-se democràtic un Estat al qual quasi la meitat de la seva població no te cap tipus de dret?
Un altre dels fets que ha fet mal a la societat jueva són les fortes divisions que existeixen en el seu epicentre ( com per exemple els sefaradís)
L’estat d’Israel, segons el conferenciant, és un gran exemple de la superació de l’ésser humà i del triomf de la seva voluntat.
En conclusió, el conferènciant ha extret una conclusió(que des de la humil opinió d’aquest estudiant, és la solució més sensata i que podria posar fi a un conflicte que massa vides s’ha emportat) que la majoria de la Comunitat Internacional recolza, i és el reconeixement de 2 estats diferents, l’Estat Palestí i l’Estat d’Israel.
