El TSJC i la immersió lingüística

Per Gisela Roig.
Barcelona. 

Ahora bien, no es función de este Tribunal, y menos en fase cautelar, sustituir a la Administración en el ejercicio de una potestad propia, a reserva de lo que pudiera acaecer en caso de incumplimento o cumplimiento insatisfactorio de lo ordenado”. Així de contundent es mostra la darrera interlocutòria del TSJC sobre el cas odiseic de la llengua a les escoles catalanes.

Els mitjans s’han fet ressó en les últimes hores de la interlocutòria que va presentar el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el passat dia 6 de març degut als recursos presentats per les dues parts. L’una estimava que no s’havia donat la solució complerta que ells van presentar a la demanda i l’altre considerava que la resposta era desmesurada i no s’ajusta a la legislació vigent constitucionalment reconeguda.

Secció cinquena del Contenciós-Administratiu del TSJC

El problema bàsic que apuntava la part actora (que és la que representa els interessos de la familia que vol que el seu fill s’escolaritzi en castellà) és que entenien que la sentència, com va interpretar la Consellera d’Educació Irene Rigau, només tenia efectes sobre la seva familia i per tant, que l’atenció individualitzada del menor perquè pogués tenir un tutor que l’ajudés amb castellà era suficient. En aquest sentit, el TSJC no ha dubtat a assenyalar que aquesta és una lectura errònea, ja que admetent una possible falta de claredat, estableix que la sentència indica que “El sistema ha de adaptarse a toda la clase (o unidad escolar) de la que forma parte ese alumno. Lo acordado afecta al alumno juntamente con sus compañeros”. Estableix el TSJC que aquesta és la única interpretació i solució constitucionalment acceptable donat que d’altra manera, i en paraules del Tribunal Suprem a la sentència de 12 de Juny de 2012 “(…) atención individualizada en castellano que conduce a una situación de discriminación prácticmaente idéntica a la separación en grupos clase por razón de la lengua habitual, y que desnaturalizaría ese derecho al condicionarlo a la obligación de solicitarlo (…)”. D’aquesta manera el TSJC argumenta que l’única opció possible és canviar tot el sistema lingüístic actual adaptant-lo als requeriments d’aquesta familia, si més no a les escoles on es troben escolaritzats aquests nens.

D’aquí en sorgeix la qüestió que qualsevol persona favorable al sistema actual d’immersió lingüística es podria realitzar i és què passa si jo trobo que el meu dret està vulnerat en cas d’haver d’acceptar un nou sistema on el català no tingui aquesta rellevància? Doncs bé, en el seu fonament tercer, el TSJC ho contempla i estableix que la seva sentència no pot suposar una afectació al dret a l’educació (article 27 de la Constitució) ja que aquest no garanteix en cap cas el fet de rebre l’educació en una única llengua de les oficials en una comunitat autònoma. Seguidament determina que és l’Administració qui te dret a establir la proporció, com s’havia estat fent en els darrers temps, però que si hi ha una acció judicial, com és el cas, i els Tribunals estimen qui hi ha d’haver un canvi, és obligació de l’Administració d’acatar-lo.

Amb aquesta breu referència, el TSJC tanca qualsevol polèmica que s’hi pugui llançar, determinant que s’han de garantir els drets de les families que han presentat un recurs i que això s’ha de fer a través de la igualtat de tots els alumnes en un centre per no causar un gravàmen a la familia que vulgui més aprenentatge en castellà.

Així posteriorment, aquesta interlocutòria determina que el sistema lingüístic actual no es podria considerar bilingüe quan només 3 hores es fan en llengua castellana i que tot i que accepta que el català hagi de tenir més presència pel seu procés de normalització, conclou que aquest pes és molt desequilibrat i que s’ha de buscar una nova proporció que la Generalitat haurà d’acatar.

Aquesta interlocutòria, com no podia ser d’una altra manera, satisfarà a una de les parts, però ja ha obert polèmica a la resta de la societat catalana que estava conforme, o al menys no havia fet patent la seva disconformitat, amb el sistema actual. Així doncs la Generalitat es troba en la disjuntiva d’acabar amb el seu sistema, que el mateix TSJC determina que no ha representat un problema per l’aprenentatge del castellà aval·lant els estudis presentats pel Govern català, o seguir defensant el seu model d’immersió lingüístic esperant quines seran les mesures que prendrà el poder judicial per acabar amb el que aquest últim considera de “a la práctica monolingüe”.

Per concluir no cal dir que aquesta, la del TSJC, és una visió que es podria trasgiversar ja que en cas de que la Generalitat acabés fent les reformes que el tribunal considera pertinent, hi podria haver families que requerissin el seu dret a una educació amb més pes del català, entrant així a una espiral infinita.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.