Aquestes últimes setmanes s’ha estat parlant i discutint molt sobre el tema dels desnonaments. Després de la sentència del Tribunal de Justícia de la UE declarant la il·legalitat del procés hipotecari espanyol, els “escraches”, juntament amb la tramitació de la ILP presentada per la PAH i una recent sentència del Tribunal Suprem sobre les clàusules sòl, el debat està molt viu.
A tot això se li afegeix ara la interlocutòria (auto) del Jutjat de Primera Instància d’Arrecife, el qual declara nul un préstec hipotecari, amb la seva hipoteca, i també el procediment hipotecari realitzat.
La interlocutòria explica que els interessos de mora són del 19%. Aquests interessos començarien a aplicar-se en cas de retard en el pagament de les quotes normals, que vindrien amb uns interessos (remuneratoris) que no es coneixen.
Primerament, es citen dues sentències del TS. La primera fa referència a la facultat de tot jutge d’apreciar d’ofici l’existència o no de clàusules abusives en el contracte, i de les conseqüències que se segueixen de tal apreciació. En cas d’existir clàusules abusives, aquestes es tindran per no posades i s’integrarà el contracte d’acord amb l’art. 1258 del Codi Civil (art. 10Bis del Text Refós de la Llei de Defensa dels Consumidors i Usuaris). Només en el cas de que amb les clàusules subsistents hi hagi una situació no equitativa entre les parts que el contracte sencer serà ineficaç.
Tot seguit cita una altra sentència del TS, aquest cop d’un cas en el que es decreta la nul·litat d’un contracte de préstec per ser usurari. En el cas d’aquesta sentència, el préstec s’havia de tornar en la seva totalitat en sis mesos, amb uns interessos del 10% semestrals, passant a uns moratoris de 22% en cas de complir amb el termini. Donat el poc temps per retornar els diners i tenint en compte l’interès legal del diner, el TS va determinar que els interessos remuneratoris del 10% semestral eren usuraris.
La conseqüència de la declaració d’un préstec com a usurari provoca que el contracte sigui nul, i la nul·litat d’aquest fa caure també la hipoteca, la qual és una garantia real accessòria al contracte. A més, d’acord amb l’art. 3 de la Llei de repressió de la usura de 1908, el deutor només haurà de tornar el principal, sense interessos.
Tenint en compte tot això, el jutge Juan José Cobo Plana qualifica “d’abús immoral” la fixació de tipus d’interès moratoris “superiors als interessos bàsics que regeixen en cada moment en el mercat hipotecari”. Estima que un tipus del 19% es fixen “com una sanció o pena per l’incompliment de la obligació de pagar les quotes del préstec”, quan no hi ha culpa per part dels deutors en aquests casos, ja que no ho fan perquè han perdut la feina degut a la crisi econòmica. De fet, posa de relleu que “aquesta pèrdua de treball, que és la que provoca l’impagament del préstec hipotecari (…) en realitat és imputable en gran mesura al prestamista, això és, a les entitats financeres”, les quals han contribuït “decisivament a la situació de crisi”.
Aquest raonament ha generat tot tipus de comentaris. Per una banda, és cert que no acaba d’encaixar amb la legislació actuals. Primer, perquè tot i que la l’art. 319.3 LEC doni als tribunals una àmplia discrecionalitat per resoldre assumptes d’usura, també ho és que, en principi, la Llei de Usura de 1908 només s’aplica als interessos remuneratoris, no als de mora – encara que caldria veure quan començaven a meritar aquests interessos per veure quina influència pràctica tenien. A més, tampoc acaba d’encaixar amb la legislació sobre consumidors, que preveu com una clàusula automàticament nul·la la que disposi una indemnització excessivament gran per una de les parts – com poden ser uns interessos de demora del 19%. Si s’apreciés aquesta circumstància, el que preveu la llei és de tenir-la per no posada, però el contracte continuaria essent eficaç – és a dir, s’eliminaria només la part del deute corresponent als interessos de demora, amb la qual cosa el deute disminuiria en gran mesura.
Per altra banda, també hi ha qui diu que la interlocutòria és “un toque de atención a las entidades bancarias para que se den cuenta de que todos tenemos que contribuir a levantar la crisis en la que estamos inmersos, y no solo los más desfavorecidos, sino precisamente los más favorecidos“, com el president del Tribunal de Justícia de les Illes Canàries, el magistrat Antonio Castro Feliciano, i que és una “fita en la vida judicial espanyola”. El magistrat ha afegit que “es posible que muchos procesos hipotecarios se declaren nulos y también muchas hipotecas“.
Ara caldrà veure què passa amb la interlocutòria, ja que és molt probable que s’interposi un recurs d’apel·lació davant d’aquesta. Serà el torn de l’Audiència Provincial per decidir.
Un article molt interessant. Esperem que sigui realment un toc d’atenció a les entitats bancàries.