La ponència titulada “La nova arquitectura de supervisió financera de la UE” ha iniciat avui, de la mà del conseller jurídic de Londres Azad Ali, les conferències de l’àrea temàtica de dret privat i dels negocis en el marc del 7è Europena Jurists’ Forum, celebrat entre ahir i avui a Barcelona.
La institució central de la supervisió financera a l’Eurozona és la Junta Europea de Risc Sistèmic (European Systemic Risk Board), un organisme independent de la Unió Europea que té la responsabilitat de vetllar per l’estabilitat financera mitjançant l’exercici de la supervisió macro-prudencial a nivell comunitari.
Entre les funcions d’aquesta institució de dimensió macro, cal destacar les facultats per reunir informació i detectar amenaces potencials, emetre alertes, realitzar un seguiment de les mesures adoptades i cooperar amb el Fons Monetari Internacional, el Consell d’Estabilitat Financera i les autoritats equivalents de tercers països.
Componen aquesta institució el president del Banc Central Europeu (BCE), qui n’assumirà la presidència; un vicepresident escollit entre els seus membres; els governadors dels 27 bancs centrals dels Estats Membres, acompanyats d’un representant de les autoritats nacionals de supervisió que actuarà com a observador; el vicepresident del BCE; els presidents de les tres Autoritats Europees de Supervisió, i un membre de la Comissió Europea.
Paral·lelament, també existeixen tres institucions de supervisió micro-prudencial (les tres Autoritats esmentades en el paràgraf ut supra): l’Autoritat de Seguretat del Mercat Europeu, a Paris; l’Autoritat de la Banca Europea, a Londres, i l’Autoritat Europea d’Assegurances i Pensions de Jubilació, a Frankfurt. Aquestes tres Autoritats formen el Sistema Europeu de Supervisors Financers juntament amb un Comitè Director i les autoritats nacionals de supervisió.
Entre els assumptes dels quals s’encarreguen, val la pena destacar els següents: establir un conjunt únic de normes harmonitzat; garantir una aplicació coherent de les normes de la UE; gestionar els desacords entre autoritats nacionals de supervisió, i emetre recomanacions en cas d’infracció manifesta de la legislació comunitària.
Aquests dos cossos supervisors només fa 2 anys que existeixen i, per tant, encara és aviat per dir si són efectius o no, i si poden sobreviure en la legislació europea. Ara bé, el que sí que es pot determinar, segons ha afirmat el ponent, són algunes de les seves limitacions.
En aquest sentit, aquestes institucions no disposen de suficients eines macro-prudencials perquè els seus objectius de supervisió es puguin fer efectius; tampoc tenen poder de sanció, cosa que no els permet fer complir les seves alertes de risc, i, en adició, tenen una capacitat de decisió molt limitada, ja que, la majoria requerida és de dos terços dels 65 membres. A més a més, cal no oblidar, com ha remarcat Azad Ali, el poder d’aquest sistema europeu es limita a les recomanacions.
Arribats a aquest punt, el ponent ha exposat la proposta de la Comissió Europea, de 12 de setembre de 2012, de formar un unió bancària en aplicació de l’article 127.6 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea. Aquesta unió hauria de seguir tres passos: (1) un Mecanisme de Supervisió singular, en el qual el BCE dirigiria directament els bancs més importants (això és, que signifiquin un 20% del PIB del país al qual pertanyin) o amb més de 30.000 milions d’euros; a conseqüència de l’anterior, (2) un Mecanisme de Resolució Singular juntament amn un (3) Dipòsit Comú de Protecció que permeti que siguin els bancs i no els qui paguen els impostos els que hagin de costejar el rescat de bancs, com va dir el President de la Comissió Europea, Durao Barrosso, de manera que es tractaria d’un fons contribuït principalment pels bancs.
