Lliçons de la crisi al sector bancari europeu

Per Arnau Martí i Isaac Meler.
Barcelona.
 

La conferència titulada “Instruments legals per la reestructuració dels deutes sobirà i bancari” va tenir lloc ahir a càrrec de Pierre Henri Conac, catedràtic de la Universitat de Luxemburg. La ponència s’emmarca dins l’àrea temàtica “Dret privat i dels negocis” del 7è European Jourists’ Forum celebrat entre ahir i dijous a Barcelona, i que es donarà avui per acabat  amb la Sessió de clausura.

Imatge de la taula rodona. Font: EJ

Conac va explicar que la reestructuració dels deutes sobirà i bancari són les dues cares de la mateixa moneda, ja que, quan un sector és insolvent, l’altre també ho és. D’aquesta manera, la seva ponència va començar amb l’anàlisi dels instruments legals de la UE per a la reestructuració del deute sobirà, posant el focus en els instruments utilitzats i introduïts en la crisi del deute grec. La segona part es va centrar en els instruments per a la reestructuració del deute bancari a la UE, centrant-se en el borrador de la Directiva de recuperació i resolució bancària i la legislació nacional sobre bail-in de creditors.

Sobre el primer tema, Conac va apuntar que l’actual crisi va succeir en un moment en què ningú s’ho esperava, i és per això que en el moment que els estats van començar a tenir seriosos problemes, no hi havia cap regulació sobre fallides internacionals i ningú sabia exactament que fer. Així doncs, el conferenciant va apostar per la regulació d’aquesta qüestió prenent com a punt de partida la crisi grega i respectant sempre el principi de legalitat i l’Estat de Dret, la qual cosa suposaria que les pèrdues produïdes per la crisi fossin aplicades judicialment amb normes conegudes ex ante, contribuint, així, a la seguretat jurídica de l’ordenament.

És pels motius anteriors que la reacció europea davant la crisi grega es va basar en la improvització, com ha sostingut Conac. Aquest cas tenia de particular que es tractava de la fallida estatal més gran de la història i la primera en el món desenvolupat des de 1930. No obstant això, va destacar que la meitat dels estats del món han tingut crisis de deute des de 1980.

El principal conflicte legal que van aflorar durant la crisi grega es basava en el fet que els bons emesos per Grècia eren subjectes a lleis estrangeres i, per tant, no en podia canviar les condicions unilateralment. Això es va resoldre mitjançant clàusules d’acció col·lectiva que van permetre que els subscriptors de bons acceptessin per majoria la modificació del contracte, especialment tot allò referit al pagament.

A partir de la crisi grega, també es va iniciar la concessió de préstecs des del Mecanisme europeu d’estabilitat per la via de l’FMI, la compra de bons en el mercat primari i secundari i finançant la recapitalització d’institucions financeres, com va ocórrer a Espanya.

Aquest últim mètode, la recapitalització d’institucions financeres serà, i com ha apuntat Conac, el instrument principal que la Unió Europea utilitzarà en el futur. La fiscalització del deute que assumeix pèrdues, tal com ha succeït a Xipre, a partir de taxes a la població o d’altres sistemes de finançament permetrà evitar les fallides bancàries, les quals són inevitables en quant no hi ha legislació vigent que en reguli les seves conseqüències i prevegi les accions que s’han de dur a terme al respecte. Segons explica l’expert, el comitè estudia emprar el capital contingent d’una empresa en actiu i el deute que assumeix pèrdues com a mecanisme addicional per a potenciar la capacitat d’absorbir pèrdues dels bancs sistèmics així com recapitalitzar els bancs creditors.

Per últim, un cop exposat l’ús de la recapitalització del deute a pèrdua, Pierre Conac mostrà els tres desafiaments als que s’enfronta aquesta eina, 1) les clàusules escombraria irlandeses, les quals faculten el canvi de bons de l’estat per noves notes no subjectes al pagament d’aquest deute; 2) la reclamació holandesa davant del Consell europeu per considerar que l’obligació europea de pagament de la deute estatal és una violació de la independència de cada Estat Membre; 3) la previsió legal anglesa de que la indemnització corresponent al titular del deute serà igual al valor de la inversió un cop el banc ha fet fallida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.