A la segona sessió del Bloc relatiu al Dret Públic, el passat divendres 19 es va desenvolupar el tema de la Política Europea d’Asil.
La sessió la va introduir i guiar Eduard Sagarra Trias, advocat i professor de Dret Internacional Públic i president de l’Associació amics de les NNUU a Barcelona. El qual va voler realitzar una petita prèvia per situar el tema, presentant primer unes dades objectives:
- Avui dia hi ha 5 milions d’immigrants regulars a Espanya.
- És un error comú dels mitjans de comunicació i la societat per extenció, considerar a una persona il·legal, ja que aquesta mai ho pot ser. Sempre ens hi haurem de referir com a regular o irregular, ja que les il·legalitats es reserven per les conductes.
- Immigrant no és el mateix que estranger.
- Actualment, als 27 Estats membres es presenten unes 300.000 peticions d’asil 10.000 de les quals són repetitives. La gran majoria provenen d’Afganistan, Iraq, Rússia…
A continuació va voler destacar que en matèria d’assil s’han de conjugar sempre 3 vectors: la seguretat de les fronteres i normes europees de control de les fronteres exteriors, l’acomodació i necessitat econòmica de la immigració, i el fonament d’aquest com a dret humà.
Va voler puntualitzar que cal distingir en tot cas entre l’asilat polític, que ho fa per necessitat i per tant consisteix en un dret, de l’asilat econòmic que el que busca és una oportunitat. Tot i això, el ponent va destacar que a la mateixa constitució a l’article 13.4 es reconeix el dret a demanar l’asil però no l’obligació d’otorgar-lo per part de l’Estat i per tant no s’estableix com a Dret Fonamental (DDFF). Així doncs, va concluir la seva intervenció, establint que la pròpia política no sap com tractar-ho i ha de ser la jurisprudència i la societat les que ho mostrin. Que la societat, amb els seus valors serà l’encarregada de dirigir les polítiques, o al menys això és el que hauria de passar. I sobretot, que no cal oblidar el dret a ser tractat dignament i el fet de tractar a una persona com a il·legal, no respon a aquesta directiva.
Després de la breu introducció, el ponent Steve Peers, Catedràtic de Dret a la Universitat d’Essex, va abordar la vessant acadèmica de la sessió amb l’exposició de “El sistema europeu d’Asil: reptes i deficiències”. Amb la que fem un cop d’ull a: Asil i el tractament que dona la UE; i Cooperació i solidarisme.
El cridaner subtítol de la presentació “Lipstick on a pig?” o el que ve a ser el mateix “Maquillatge sense canvis substancials?” ja ens intuïa que el ponent es preguntava sobre el veritable abast del canvi en la política d’asil.
Peers va començar amb una introducció històrica de la política comú d’asil, l’anomenada primera fase, per entrar seguidament en el tema central de la ponència: la segona fase.
Un cop en matèria, el ponent va explicar que aquesta segona fase es veu introduïda per l’article 78 TFUE, la característica més rellevant de la qual és l’addició de la “protecció subsidiària i temporal” destinada a garantir el principi de no devolució. El fet que s’hagi incloït al TFUE implica que ha adquirit obligatorietat i que la política d’asil ha deixat de ser un mer objectiu polític. Així doncs, va explicar que la idea d’aquesta segona fase implica augmentar els estàndards de protecció, de forma que tots els casos similars puguin ser tractats amb el mateix fonament de dret.
Els principals mecanismes que desenvolupen aquesta segona fase, i que el ponent es va dedicar a desenvolupar son:
- El programa Estocolm de 2009: forma part d’un conjunt de programes que varien cada 5 anys.
- Legislació general:
- Qualifications Directive: inclou regles de definició i contingut de l’estatus del refugiat i el desenvolupament de la protecció subsidiària. A partir de la nova reforma s’ha millorat aquest acotament de la figura del refugiat, destacant sobretot la possibilitat de demanar asil aquelles persones que en el seu país d’origen estan perseguides per la seva condició (gender prosecution), gent que es trobava en una situació difícil de demostrar amb l’antiga legislació. Finalment també es clarifica el concepte de “fugida interna” (traslladar-se a una altra part del país per buscar seguretat,…). El principal problema que hi va trobar el ponent és la falta de regulació en el concepte de protegits subsidiaris que son aquells que no necessiten un grau tan alt de protecció perquè no entren dins de la categoria d’asilats, però que tot i així queden desemparats.
- Procedure Directive: s’encarrega del procediment administratiu i el procés de recursos en matèria d’asil. En aquest punt la reforma ha servit per precisar conceptes i donar més facultats a les primeres instàncies per evitar un endarreriment del procediment d’otorgació d’asil. Tot i així, l’ajuda legal que reben els refugiats continua essent la mateixa, error que el ponent va qualificar de greu i d’urgent millora.
- Reception conditions Directive: busca el benestar en les condicions de vida dels asilats (de difícil aplicació): educació, previsió de la violència de gènere… L’única millora en aquest sentit, va destacar Peers, és que s’han rebaixat els nivells de documentació necessària per accedir a aquest estatus.
- Reglament de Dublín: Concretament, aquest reglament comporta un cert conflicte amb els drets fonamentals, perquè es planteja la situació en que es sol·licita l’asil en un Estat Membre (EM) que no compleixi totalment els DDHH (Grècia especialment) i el Tribunal decideix que es paralitzi el procediment d’asil. En aquest cas, no es canvia la regulació perquè es busca limitar l’accés dels refugiats amb l’objectiu de donar més responsabilitats a l’estat membres.
- Regulació Eurodac: es la legislació que preveu la presa d’empremtes dactilars als sol·licitants d’asil. Aquesta, ha estat molt criticada per l’estigmatització dels refugiats ja que és com si es considerèssin delinqüents potencials.
Un cop fet el repàs de tota la legislació aplicable més important, Peers va treure la seva careta de professor, donant a la reforma un 0,6 sobre 5 ja que va considerar que tot i que sí que s’ha aconseguit millorar una mica la uniformitat de la política d’asil, encara no s’han complert els objectius per falta de claredat de les normes que impliquen una aplicació irregular (derivat també de la mala aplicació de les decisions de la Cort de Justicia Europea).
La intervenció posterior la va realitzar Bent Mejborn, Cap de la Unitat de Visats i Aduanes de la Direcció General de Justicia i Assumptes Interns del Consell de la UE, que abordà “La Política comú del visat” tractant així l’Acomodació i necessitat de la migració com la seguretat en les fronteres i normes europees de control.
En aquesta part de la ponència, Mejborn es va encarregar d’explicar una mica el sistema Schengen en el qual s’hi inclou gairebé tota la Unió Europea i alguns països que no en formen part. L’objectiu d’aquest tractat, tal i com va explicar, és la llibertat de moviment. En aquest sentit, el Reglament 539/2001 estableix dos llistats, un de positiu i negatiu en el quals s’inclou amb quins països es necessitarà el visat i amb quins no. En tot cas, sempre es caracteritza per la reciprocitat de manera que no pot ser que en una direcció es demani el visat i en la inversa no.
A continuació el ponent va fer referència als mecanismes de suspensió segons els quals, s’ha liberalitzat el visat en països balcans orientals, la idea que seguia la UE era realitzar un full de ruta per cada país de manera que per aconseguir la liberalització del visat hagués de complir amb alguns requisits (era una motivació). El Consell Europeu va adoptar aquesta mesura però fent un control exhaustiu d’aquests llocs amb la voluntat de poder suspendre el visat quan fos possible.
Tècnicament s’està treballant en un Reglament d’Informació del Visat (VIS) a partir del qual es vol connectar tots els consulats i controls fronterers perquè quan hi hagi un sol·licitant d’asil es puguin tenir totes les seves dades i així es pugui verificar instantàniment evitant que una persona es faci passar per una altra.
Així doncs, els objectius que es planteja el Consell de la UE a curt i mitjà termini és l’adopció dels mecanismes de reprocitat i suspensió, el desplegament complet del VIS (que ja s’ha iniciat) i el foment de l’ús de teconologies de la informació per obtenir “fronteres intel·ligents”.
L’acte va acabar amb una ronda de preguntes que els dos ponents es van encarregar de contestar per completar les explicacions anteriors.
