El 23 d’abril de l’any 1992 el Tribunal Suprem donava resposta al recurs de cassació interposat contra la sentència de 20 de maig de 1989, emesa per la Sala del Penal de l’Audiència Nacional. Es tracta del famós “cas de la Colza”, que té per objecte l’enjudiciament de la mort de unes 330 persones i la causació de lesions a unes 20.000 durant l’any 1981. Aquell any es va descobrir un brot epidèmic localitzat inicialment a Torrejón de Ardoz i Madrid que produïa unes lesions que es corresponien amb una pneumònia intersticial. Si bé en un primer moment aquesta es va atribuir a un accident relacionat amb armes bacteriològiques de la base militar americana situada a la localitat madrilenya anteriorment citada, després es va passar a defensar que provenia d’una intoxicació alimentària, per a passar finalment a entendre’s que la malaltia derivava de la ingesta d’olis sense marca comercialitzats en la venda ambulant. Les investigacions policials van posar de manifest que durant els anys 1980 i 1981 s’havien distribuït per al consum humà oli de Colza desnaturalitzat amb anilina al 2%, substància verinosa, que va provocar els fatídics resultats abans ressenyats.
Es tracta d’una complexa sentència que abasta temes molt dispars com són la relació de causalitat i la imputació objectiva, la delimitació entre el dol eventual i la culpa conscient, l’apreciació del delicte d’estafa, la responsabilitat penal per productes defectuosos, la determinació dels deures de cada un dels membres de la cadena de producció i distribució… Tanmateix, en el present article tan sols farem esment a la primera qüestió, – això és, la relació de causalitat en els delictes de resultat- doncs es va emprar una argumentació novedosa fins al moment, que no ha tornat a ser defensada pels nostres tribunals.
Així, en primer lloc, i pel que respecta a la relació de causalitat, -que demana que el resultat produït (en el nostre cas, les lesiones i les morts) sigui conseqüència d’una acció humana (la ingesta d’oli de Colza desnaturalitzat)- val a dir que el rellevant és que Tribunal Suprem va crear ad hoc una doctrina jurisprudencial mitjançant la qual relaxava el nivell d’exigència en dita relació de causalitat. En concret, en primer lloc, com que no es va poder provar a partir dels informes pericials quina era la concreta relació existent entre el consum d’aquest oli i l’aparició del “síndrome tòxic”; i en segon lloc, com que no es va poder provar que alguns dels afectats per tal síndrome haguessin consumit realment oli de Colza; no era plausible defensar que hi havia una relació de causalitat certa entre el consum de l’oli i la malaltia. Tanmateix, el Tribunal Suprem va passar a aplicar una nova teoria basada en la probabilística que defensava la següent idea: si és alta probabilitat de que el resultat de lesions i morts l’hagi causat la ingesta de l’oli, es pot entendre que entre l’acció i el resultat sí hi ha relació de causalitat.
És en aquest punt on ens plantegem si no hagués estat millor opció entendre que, per falta d’evidències empíriques, no es podia establir una relació de causalitat que permetés imputar el resultat a una conducta prèvia. De fet, podem inclús plantejar-nos què passa amb els principis de presumpció d’innocència i de in dubio pro reo en el present cas.
Per tot l’anterior, tal pronunciament possiblement no passi als anals de la història del dret espanyol com a un model de sentència fonamentada, però no hem de deixar de banda el fet que potser és una d’aquelles sentències que falla en el sentit que ho fa per la seva gran repercussió pública.
Podeu llegir la sentència aquí.
