Cadena perpètua revisable: pena o vulneració de drets?

Jaume Genescà.
Girona.
 

El passat dijous 18 d’abril va tenir lloc al Col·legi d’Advocats de Girona l’acte de presentació de la recent creada Comissió de Drets Humans del Consell de Col·legis d’Advocats de Catalunya, amb una Taula Rodona titulada “Cadena perpètua revisable: pena o vulneració de drets?”. L’acte va estar presidit i moderat pel Sr. Josep Medina (degà del Col·legi d’Advocats de Granollers i president de la Comissió de Defensa dels Drets Humans del Consell de l’Advocacia Catalana), i els intervinents varen ser el Sr. Manel Mir Tomàs (advocat amb una llarga trajectòria en l’àmbit del Dret Penal) i el Sr. Santiago Vidal Marsal, magistrat de la secció 10a de l’Audiència Provincial de Barcelona i membre de Jueces para la Democracia). També estava planejada la intervenció del Sr. Carlos Jiménez Villarejo, exfiscal anticorrupció de l’Audiència Provincial de Barcelona, però per causes mèdiques li va ser impossible assistir a l’acte.

En primer lloc, el Sr. Josep Medina relatà que la creació de la Comissió de Defensa dels Drets Humans va ser idea del president del CICAC actual i degà de l’ICAB (Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona), Pedro Yúfera, el qual li va encarregar que s’ocupés de la seva creació. El Sr. Josep Medina va explicar que, des del seu punt de vista, la defensa dels drets humans és la de totes les defenses, essent els advocats la peça indispensable de la defensa dels drets humans. Va destacar com una de les moltes activitats que es porten a terme per aquesta comissió la de parlar sobre el que considera una vulneració dels drets fonamentals, la pena de presó permanent revisable.

 Seguidament, va prendre la paraula el magistrat Santiago Vidal, el qual va fer una dura crítica a la reforma que s’està tramitant. Va començar apuntant que, tot i semblar que la tramitació de la llei serà llarga, informacions dels seus companys de l’Audiència que estan en contacte amb l’entorn del Ministre Ruiz Gallardón han afirmat que si fos per ell, aprovaria el projecte abans de l’estiu, però com que és molt ajustat, es dóna per pràcticament segur que s’aprovarà a finals d’any. Va posar de relleu que a diferència d’aquesta reforma, la de la Llei d’Enjudiciament Criminal es perllongarà de legislatura en legislatura sense acabar-se d’aprovar mai (tot i la seva necessarietat). Tot plegat l’ha portat a fer quatre reflexions sobre la reforma del Codi Penal.

La primera d’elles, és una sensació existent en la immensa majoria del món jurídic (i que ell comparteix) de que aquesta reforma és un cas típic de “populisme normatiu”. Pels nostres polítics es “vendrà la idea” de que els casos tan greus com el cas Bretón o el de Marta del Castillo van passar per culpa d’un Codi Penal massa benevolent. Opina que aquest tipus de plantejaments són molt atractius, però igualment inefectius, ja que no impediran que d’aquí uns anys es repeteixin fets igual d’execrables. El que es busca, segons el ponent, és que en les properes eleccions es presenti la inexistència de més casos semblants (en cas de que no es repeteixin) com una conseqüència de la reforma que s’està tramitant. I en cas de que sí que es repeteixin aquests fets tan greus, creu el ponent que s’intentarà donar la culpa a algun jutge poc dur o a algun advocat.

En segon lloc, el magistrat va apuntar com a principals responsables de la reforma als mitjans de comunicació, al no acabar de saber tractar amb un mínim d’honestedat, serietat, i a vegades prudència certes notícies morboses. A tot això, va afegir que degut a les normes processals i la durada que tenen els processos penals, la funció dels jutges perd el seu sentit, perquè abans de la sentència ja hi ha hagut un judici per part de la societat. Els mitjans de comunicació han d’assolir un rol molt més formatiu i deixar de banda els detalls escabrosos.

En tercer lloc, el ponent afirmà que la reforma es fa per endurir les penes i ampliar l’àmbit d’aplicació del dret penal, la qual cosa presenta un pas més enrere en l’assoliment del principi d’ultima ratio del dret penal. Per altra banda, també va posar èmfasi en l’engany respecte el clima d’inseguretat ciutadana, tot aportant xifres actuals. Per exemple, l’estada en la presó per delictes greus al nostre estat és la més alta de tot Europa (16,7 anys), mentre que al Regne Unit és de 6,7 i a Alemanya de 8,5.

Entrant més en la reforma, el ponent criticà la falta d’explicació del concepte de presó permanent revisable en l’avantprojecte, així com del seu encaix amb l’art. 25.2 CE, on es diu que la reinserció és la única finalitat de la pena. El magistrat va garantir que tan bon punt es trobi amb un cas en què hagi d’aplicar aquesta pena de forma obligatòria, plantejarà una qüestió d’inconstitucionalitat.

El ponent també va criticar la referència que es fa als altres països europeus com Regne Unit o França en l’avantprojecte, en els quals ja existeix aquesta institució. Va posar de relleu que en el text que s’està tramitant s’hi preveu un període de seguretat de 25 anys com a mínim, siguin quines siguin les circumstàncies de cada cas (tan si hi han atenuants com agreujants, o si el pres té una evolució favorable, entre altres), mentre que als altres països no hi és aquest període, i encara que la durada mitja de la pena oscil·la entre els 20 i els 21 anys, això significa que es tenen en compte les circumstàncies de cada cas, havent persones que surten al cap de 18 anys i altres que ho fan al cap de 30. Afirma que aquesta justícia és més democràtica, i en cas contrari, s’està confonent justícia amb venjança.

Per últim, el magistrat va advertir que la cadena perpètua ja existeix per determinats delictes. A dia d’avui, segons dades que va aportar del Ministeri de Justícia, hi ha 341 presos que compleixen penes de més 30 anys.

Tot seguit, va prendre la paraula Manel Mir, el qual coincidia plenament amb les idees del magistrat. Entrant en el tema del debat, el ponent va expressar la seva opinió que aquesta pena de presó revisable serà en la majoria de casos perpètua. Va cridar l’atenció també pel que fa al tractament del condemnat  una vegada està a la presó, posant de relleu que durant els primers 25 anys no se li aplicarà cap benefici penitenciari, i que quan arribi el moment de la revisió, aquesta es farà per una comissió mixta d’acord amb el pronòstic favorable de reinserció, segons el penediment, i segons si s’ha rescabalat la responsabilitat civil.

Seguidament, el Sr. Mir també va criticar l’al·lusió als altres ordenaments dels països europeus, i concretament “l’adequació” que s’ha fet entre els mateixos. I ho va criticar perquè en els ordenaments europeus hi ha bastantes diferències en els moments en què es fan les revisions. Així, a Dinamarca es fa als 12 anys, i a Itàlia, per altra banda, als 20.

També va fer una referència històrica: la cadena perpètua es va abolir a Espanya amb el Codi Penal de la II República, a l’any 1932. I a l’Exposició de Motius, es manifestava que la raó principal era per “humanitzar el codi”.

Seguint amb la idea de la humanització de les penes, reconegut per la Constitució actual, va afirmar que aquest principi d’humanitat de les penes és el primer que viola la reforma, tot citant sentències del Tribunal Suprem (el qual, d’acord amb el ponent, no és un exponent de progressisme). Per exemple, va citar una sentència del 7 de març del 2000, on es deia que “una pena que por su extensión se podría asimilar a la condena perpetua, chocaría con los principios constitucionales en cuanto que resultarís inhumana y denigrante”.

Per últim, el lletrat va fer referència a un cas molt concret en el qual poden tenir una condemna perpètua en el nostre país. És el cas de les condemnes a perpetuïtat de la Cort Penal Internacional, previstes a l’art. 77.1.b de l’Estatut de Roma, de 17 de juliol de 1998. Les persones condemnades per la CPI es poden rebre a qualsevol dels Estats signants de l’Estatut, i el ponent va posar de relleu que en l’instrument de ratificació d’Espanya (de 19 d’octubre de 2000) es fa una reserva en quan a la pena (que es rebran els presos sempre que la pena no superi la màxima prevista per la legislació nacional). Tot i així, va indicar el ponent, aquesta reserva és del tot nul·la perquè l’art. 120 del mateix Estatut ho prohibeix. Així doncs, és possible que Espanya hagi d’aplicar ja una pena de presó perpètua en algun cas molt concret.

Per últim, va arribar el torn de la taula rodona, en la que es va posar de relleu per part d’un del membres de la Comissió assistents que la reforma infringia el principi de proporcionalitat. L’avantprojecte estableix que la pena inferior en grau de la presó permanent revisable serà de 20 a 30 anys. Així doncs, mentre que en una temptativa d’assassinat d’un menor de 16 anys la pena oscil·laria en aquests períodes, per un homicidi (no assassinat) consumat a un menor, la pena oscil·laria entre els 10 i els 15 anys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.