El paper dels sindicats en l’actualitat, la necessitat d’un canvi

Per Joaquín Tintoré.
Palma.

 

En els darrers dies hem pogut observar com es tornava a reelegir secretari general de la Unió General de Treballadors (UGT) al senyor Cándido Méndez, fet que ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre els sindicats i la necessitat d’un canvi o remodelació profunda dintre els mateixos.

Recordem que els sindicats han jugat un paper essencial al món occidental des de principis del segle XIX fins l’actualitat, cal recordar que aquesta figura sorgida al voltant del 1830 ha constituït un element fonamental de modernització de la mateixa societat, unes vegades mitjançant l’enfrontament i altres mitjançant la negociació. Han contribuït en la construcció d’un sistema a on la protecció dels drets dels treballadors és una realitat més que palpable i no aquell somni de fa quasi dos segles. És per aquest motiu pel qual un element de tanta rellevància històrica no pot caure en l’acomodament i el descrèdit sistemàtic en el que s’està situant en l’actualitat.

La notícia dels darrers dies respecte a aquest tema de la reelecció és el fet de que el senyor Cándido Méndez ha ocupat el mateix lloc de secretari des del llunyà abril del 94 on va succeir Nicolás Redondo com a secretari d’UGT. El fet de que al darrer Congrés Federal organitzat pel sindicat s’hagi limitat el nombre de mandats fins a 3 (cada mandat té una duració màxima de quatre anys, per tant només es podrà aspirar a un màxim de 12 anys al front del sindicat) no ens ha de fer oblidar el fet de que Cándido Méndez duu ja 19 anys al front del sindicat i té totes les previsions de retirar-se després de 23 anys al servei del sindicat.

Aquest fet ha causat un gran renou degut a que des de fa un temps s’han deixat sentir las veus de la necessitat imperiosa d’un canvi, especialment la necessitat de deixar pas als joves, a noves veus que donin un cop de timó i posin fi a aquesta situació de descrèdit en la que es troba immers el país, des de els partits polítics fins als sindicats passant lògicament pels bancs.

Si parlem dels factors que han pogut ocasionar aquest descrèdit i descens de la confiança en els sindicats podem establir dues vies que expliquin aquest fet, d’una banda la via exterior i d’altra banda la via interior.

Com a via exterior trobem els problemes que els han afectat externament, dintre d’aquest grup podem establir principalment la greu crisi que està patint la societat i que afecta especialment al mercat i a les condicions laborals. Aquest fet ens pot servir com a punt de partida inicial que va agafar desprevingut a tots els sindicats però una vegada situats dins la crisi les mesures preses per part dels sindicats s’han mostrat poc efectives i per tant és evident que s’hauria d’haver fet un esforç més contundent per tal de minimitzar aquests efectes de la crisi.

Dins la via interior trobem la majoria de problemes que han provocat el descrèdit i la conseqüent pèrdua de confiança, el fet de que sigui la vessant interior és el més preocupant degut a que és la que afecta directament a la seva forma d’actuar i de procedir.

Els problemes principals des de la vessant interior son segons el meu judici els següents:

  •  Incapacitat per reaccionar especialment davant l’increment de l’atur juvenil i la sortida d’aquests joves cap a altres països fet que a la llarga ens sortirà car.
  • No comptar amb un pla renovat d’actuació que inclogui les veus dels joves, desenvolupar el discurs perquè les necessitats així ens ho exigeixen. Discurs caduc, massa semblant al del segle XIX.
  • Estructures totalment faraòniques que desvirtuen el propòsit pel qual varen ser creades acompanyades d’una estricta organització interna que no està actualitzada envers la situació laboral actual a on els treballs no estan rígidament classificats sinó que poden tenir lloc en més d’una classificació.
  • Excessiva protecció a la gent i als treballadors que ja es troben dins el sistema, desprotecció dels sector més dèbils, joves, treballadors temporals
  • Utilització fraudulenta dels diners públics establerts per cursos de formació d’un més que dubtós nivell professional.
  • Sentiment total de frustració envers els propis sindicats provocat per la imatge de “complicitat” mostrada amb polítics i empreses en casos determinats com per exemple els ERE d’Andalusia.
  • Dificultat per arrelar el moviment sindicalista dins el sistema establert. Les millores aconseguides pels sindicats afecten a tots els treballadors, no només als que formen part del sindicat.
  • Sentiment d’acomodament provocat per les facilitats mostrades tant pel finançament del sindicat com pel conformisme mostrat pels propis afiliats.
  • Opacitat dels comptes dels sindicats a on les auditories són totalment puntuals i previsibles.

Així doncs aquest llistat ens pot servir com a guia dels problemes que és necessari resoldre de cara a una profunda remodelació del moviment sindicalista, el qual ha de trobar unes solucions de forma ràpida però que siguin efectives, possibles i exemplars.

A continuació descriurem unes idees de caràcter indicatiu, pensades per dur a terme aquest procés de renovació dels sindicats i que es troben fonamentades en la efectiva utilització de les mateixes a països de la UE (Alemanya i França principalment) i en la utilització coherent, efectiva i real de distints mecanisme de control que garanteixin una millora dels serveis oferts pel sindicat.

  • Les organitzacions sindicals han de començar a ser més dependents dels seus afiliats i el seu finançament pot venir en gran part de les quotes dels afiliats. (Model alemany).

  • Exigència clara de responsabilitats jurídiques per mala gestió de fons públics (ERE Andalusia).
  • Revitalització del discurs mitjançant l’entrada d’alternatives joves ben preparades que presentin solucions i propostes fidels a la realitat i no a unes necessitats caduques. No ha de ser admissible la perpetuació en el càrrec de dirigents que segueixin uns patrons d’actuació idèntics als de fa vint anys.
  • Comprendre que l’empresa no és el rival, col·laboració directa entre els dos àmbits per tal d’ajudar a fomentar el treball i a millorar la productivitat mitjançant accions iformacions regeneratives(Model francès) que permetin als treballadors adequar-se a les canviants necessitats del mercat laboral.

  • Reorganització total del sistema de divisió basat en els antics gremis per tal de donar lloc a un sistema d’organització que abasti les empreses més petites, els treballadors més dispersos i les relacions laborals individualitzades que es troben presents en l’actualitat i que no troben lloc al sistema organitzatiu existent.
  • Claredat en els comptes dels sindicats, una major transparència comportaria una major confiança, un major suport i per tant uns millors resultats. (+Transparència +Confiança +Suport +Resultats = Èxit.
  • Millores en la organització de la representativitat per tal de donar lloc a una situació més equitativa i que concerneixi a la totalitat de treballadors.

Aquestes són tan sols algunes idees respecte a una més que necessària renovació dels sindicats els quals com tots en aquesta crisis tenen la seva quota de responsabilitat, fet que no ens ha de fer oblidar que altres sectors (Patronal, CEOE) també tenen aquesta responsabilitat i també han de fer el possible per tal  de millorar i renovar-se amb la intenció d’aconseguir un millor futur.

Com a conclusió establir el propi pensament de que la renovació dels sindicats no és la solució definitiva per aconseguir formar un Estat sòlid, compromès i eficaç però sí que és sota el meu punt de vista una peça bàsica de tot aquest entramat. Sens dubte han de ser el model a seguir; poden ser la base d’aquesta renovació final.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.