Els límits legals de l’‘escrache’: dret a la informació o coacció?

Per Guillem Martínez.
Barcelona.

Ahir es va cel·lebrar l’acte a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB), emmarcat dins els cicles ‘Debat a Bat’, que va tenir per objecte fixar quins són els límits legals de l’”escrache”, la pràctica duta per diversos col·lectius socials consistent, essencialment, a manifestar-se davant de les cases o centres de treball de representants públics per a que aquests vegin individualitzada la seva responsabilitat. És legal? És legítim? Està justificada la identificació dels manifestants? On acaba l’àmbit públic i comença el privat? El debat ha tractat de posar llum sobre una pràctica tant polèmica com habitual a nivell social.

A la sessió hi van assistir com a ponents Ada Colau, portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), Josep Riba, advocat penalista, Montserrat Tura, metgessa i exconsellera d’Interior i de Justícia de la Generalitat de Catalunya, Xavier Bonal, professor de sociologia de la UAB i Manel Cuyàs, periodista i va ser presentat pel secretari de la Junta de Govern de l’ICAB, Luis Antonio Sales.

Abans d’entrar al propi debat sobre la matèria, es va procedir a la visualització d’un vídeo-reportatge explicatiu tant dels inicis de la pràctica a l’Argentina, després de l’amnistia als responsables de la dictadura militar, com del context espanyol actual que, en gran part, ha conduït a la pràctica així com els límits legals de la mateixa, que s’han de ponderar; el dret a la intimitat personal i familiar (art. 18.1 Constitució Espanyola –en endavant CE) i el dret a la manifestació (art. 21 CE). I la reflexió final versada sobre si els polítics, en aquest país, realment escoltessin, parlessin i tinguessin coneixement dels problemes reals de la gent haguéssim arribat a aquest tipus de debats.

En Xavier Bonal va traçar la línia de la seva intervenció en les “qüestions de leegitimitat de l’”escrache” “, tot valorant quin era l’objectiu que es volia aconseguir per mitjà d’aquesta pràctica. Ell s’hi va mostrar plenament partidari basant-se en tres aspectes; la legitimitat de la Iniciativa Legislativa Popular presentada al Parlament per la PAH, el rebuig constant a altres formes de reivindicació i l’assenyalament al qual s’ha sotmès als qui han dut a terme aquesta pràctica. A més creu que la PAH amb aquesta pràctica “no s’equivoca” ja que les reaccions dels representants públics solen ser extemporànies i indignes (posant com exemple les intervencions últimes de Maria Dolores de Cospedal, Secretaria General del PP).

En una segona intervenció, Montserrat Tura, va posar èmfasis en el gran poder que la ciutadania atorga a la classe política per canviar coses i que, per tant, “la política es deu a la ciutadania”, cosa que actualment, creu, que no està passant i és per això que es produeix aquesta “conflictivitat de caràcter social” que adoba la possibilitat de les pràctiques com l’”escrache”. En essència va remarcar que el rebuig social a la classe política ha obert la possibilitat a altres maneres de reivindicació. Va llençar la reflexió següent; “en democràcia quan s’acaben les paraules calen més paraules”.

Tot seguit Ada Colau va subratllar que el debat sobre l’”escrache” està “viciat” als grans mitjans de comunicació i debats públics, ja que la campanya de desprestigi a la qual s’ha sotmès a la PAH, “titllant als manifestant, pel mínim incident, de nazis, terroristes, filoetarres, etc”. Ha admès que “totes les enquestes estan a favor dels “escraches” però els mitjans han viciat el debat”. La portaveu de la PAH creu que en una “democràcia segrestada per uns poders econòmics” i quan totes les vies legals s’han esgotat (posant d’exemple el poc cas que s’ha fet a la ILP de la PAH sobre els desnonaments) la pràctica de l’”escrache” està “més que justificada”. A més ha posat de palesa diversos comunicats a nivell internacional –entre ells un d’Amnistia Internacional– defensen la pràctica sempre que sigui pacífica. Va citar que el que realment importa és el context que condueix a l’”escrache” i en la sensació ciutadana de que “la democràcia hauria de ser alguna cosa més”, així, amb la pràctica, s’individualitza la responsabilitat, ja que la majoria absoluta del PP (ha remarcat que la PAH és a-partidista) no atén les peticions ciutadanes, hi ha llistes tancades (cosa que dificulta la individualització) i hi ha disciplina de vot (cosa que fa que les persones individuals se’n desentenguin).
Per acabar va concloure; “els polítics es deuen a la ciutadania i a l’interès general.

El penalista Josep Riba va posar el toc de ciència i rigor jurídic. En definir l’”escrache”, al tractar-se de “manifestacions absolutament pacífiques” no va considerar que fos una conducta típica de delicte (coaccions, amenaces, violació de la intimitat familiar, etc.). El que cal és ponderar els interessos en joc, els drets en joc, en els que ell creu que el dret a la manifestació, al ser “accions puntuals transitòries” prevalia per sobre de la intimitat i a la pròpia imatge.
En la perspectiva administrativa trobem la Llei Orgànica 9/1983, de 15 de juliol, reguladora del dret de reunió, on es disposa que quan es tracti de manifestacions en llocs de trànsit públic, de més de 20 persones, s’haurà de comunicar a l’autoritat governativa competent. Per tant, administrativament, trobem que es podria sancionar –i de fet ho estan fent, tal com va reconèixer Ada Colau-.

Per últim va remarcar que “si no hi ha cap risc per a persones, béns o d’alteració d’ordre públic” no seria correcte identificar als manifestants.

Per últim en Manel Cuyàs va dissentir de que fos una pràctica que li semblés bé. Va reconèixer que si bé podia ser legal i legítim, hi havia una altra dimensió, més moral, en la qual muntar una manifestació davant de la casa d’un polític no era acceptable i era un terreny força perillós. Si bé va reconèixer que “per evitar mals majors” cal una “major participació ciutadana en la vida política”. Però no li sembla que el mitjà dels “escraches” sigui l’adequat.

El debat va ser molt didàctic, pedagògic i enriquidor. Va quedar de palesa que el context polític, econòmic i social conduïa a que la ciutadania es mobilitzés i busqués maneres de fer-se sentir, de tenir veu, i que aquesta manera, donada la manca de comunicació i diàleg entre la política i la ciutadania, havia generat en els “escraches”. És una forma poc estètica si es vol però en la situació de dramatisme social que s’està vivint actualment estan justificades.

1 comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.