Mesures de vigilància a la feina: seguretat o vulneració de drets?

Per David Sáenz, 
Barcelona
 

Ponderació de les llibertats de l’empresari amb els drets fonamentals dels treballadors

 El passat mes de febrer el Tribunal Constitucional emetia en la STC 29/2013 una resolució tan innovadora com controvertida en l’àmbit de les relacions laborals.

La Universitat de Sevilla va acomiadar a un dels seus professors per incompliment reiterat de la jornada laboral, fent servir com a prova que aportés credibilitat a les sospites de la direcció les imatges enregistrades per les càmeres de seguretat instal·lades a l’entrada del recinte, dos de les quals apuntaven directament al despatx del professor.

Aquest, qui havia declarat diàriament el compliment de les seves obligacions contractuals, decidí acudir als Tribunals d’ordre laboral fent valer el seu dret constitucionalment protegit de la protecció de dades personals, procediment els recursos del qual acabaren al Tribunal Constitucional. El Ministeri Fiscal adquiriria el posicionament del Jutjat Social en primera instància i del TSJ d’Andalusia, desestimant el recurs del professor en entendre la prova gràfica com a una “actuació idònia, necessària i rigorosament proporcionada, i per tant, constitucionalment irreprotxable”, raonament del que divergiria sorprenentment la opinió del Tribunal Constitucional.

En una sentència que crea un important precedent, el Tribunal es disposa a ponderar els drets fonamentals de la “llibertat informàtica” de l’article 18.4 de la Constitució Espanyola (desenvolupat legalment per la Llei de Protecció de Dades) i el de la “llibertat d’empresa” de l’article 38 de la carta magna (desenvolupat per l’article 20.3 de l’Estatut dels Treballadors com a facultat de direcció de l’empresari), afirmant que en tant que la captació d’imatges constitueix una dada personal (Fonament Jurídic cinquè), la utilització d’aquestes, obtingudes per càmeres de vigilància destinades al control laboral, requereix d’una informació prèvia al treballador, basada en els casos on podran ser utilitzades, el temps durant el qual es gravaran i la justificació objectiva del seu ús. D’aquesta manera el Tribunal Constitucional declara nul·la la prova i l’acomiadament, establint una doctrina si no criticable, ostentosament diferent a la que venia essent aplicada pel propi Tribunal.

A què ens referim quan diem que el Tribunal trenca amb la doctrina establerta? Quin és el full de ruta que ha de guiar ara als treballadors afectats per aquests casos?

Fins ara, els casos d’instal·lació de mesures de seguretat per al control de l’activitat laboral, una competència inclosa dins les facultats de l’empresari en la direcció del centre de treball, es supeditava al respecte al dret a la intimitat (article 18.1 CE), i així ho desenvolupava el propi Tribunal Constitucional en les sentencies de referència per aquests casos, les SSTC 98/2000 i 186/2000, on per a situacions idèntiques o si més no similars al cas del professor andalús ponderava les llibertats de l’empresari amb el dret a la intimitat dels treballadors, i no amb el de la protecció de dades.

Aquest canvi de barem en quant a l’afecció a drets fonamentals, apart de posar en dubte la doctrina establerta per les resolucions sobre la vulneració al dret a la intimitat,  no deixa de tenir un component paradoxal, doncs al negar l’aplicació de l’art. 18.1 CE  en favor de l’art. 18.4 CE, es dota d’un àmbit més ampli a la anomenada “llibertat informàtica”, un dret fonamental que podríem considerar accessori al actuar com a garantia del propi dret a la intimitat (interpretació amb la que, com és lògic, no coincidiria el TC).

La controvèrsia establerta per aquesta sentència ens deixa un panorama incert en quant als casos d’utilització de mesures de vigilància per al control laboral, però tot i això, la STC 29/2013 ajuda a consolidar els criteris de valoració de l’activitat infractora establerts per les seves predecessores, basats en la necessitat d’una causa objectiva justificadora de la funció de les mesures de vigilància, la idoneïtat o adequació d’aquestes per al compliment de tal funció, la imperiosa necessitat empresarial del seu ús i la proporcionalitat de les mesures adoptades en quant als mitjans, temps i abast dels sistemes de control.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.