Les pastilles per aprimar-se: delicte d’estafa?

Per Anna Jiménez
Barcelona
 

S’apropa l’estiu i com cada any, comencem a sentir parlar de l’ “operació bikini”. El número de vendes de pastilles que aprimen incrementa. És estafa?

 

Les pastilles per aprimar-se: delicte d’estafa?

És comú relacionar l’arribada de l’estiu amb l’operació bikini. Gimnasos, entrenadors personals, centres d’estètica i venedors de productes dietètics fan calaix. En concret, es comercialitzen pastilles que prometen aprimar al consumidor després d’uns mesos d’ingesta, i respecte de les mateixes ens sorgeix el dubte de si no podrien ser catalogades d’estafa.

Doncs bé, l’estafa és un delicte contra el patrimoni, regulat al Capítol VI del Títol XIII del Codi Penal, i en concret, als articles 248 a 251 bis. En relació a aquest delicte hem de dir que allò que el caracteritza és el fet que el subjecte actiu enganya, amb el que es coneix com a “error bastant” a la víctima, fent que aquesta, per error, es perjudiqui a ella mateixa en termes de patrimoni. Per tant, al parlar d’aquesta figura delictiva hem de retenir els següents elements: l’engany bastant produït per mà del subjecte actiu, l’error que produeix en la víctima, l’acte de disposició que aquesta realitza, i el perjudici patrimonial que finalment acaba patint conseqüència d’aquest acte de disposició.

Ara, en base a aquesta definició, ens proposem dilucidar si la venda de pastilles que aprimen poden ser o no considerades com a estafa.

Comencem analitzant l’engany bastant. La pregunta a plantejar-nos és si en la venda de tals pastilles hi ha un engany suficient per a què el comprador, que serà la víctima, caigui en error. En concret, es demana que “l’engany sigui idoni per a conduir […] l’acte de disposició [de la víctima]” (Nuria Pastor).  És en aquest punt on hem de fer referència al fet que no es poden englobar dins d’aquest concepte d’ “engany” a aquells enganys que caiguin dintre de l’àmbit de risc permès, com per exemple seria el cas de les exageracions publicitàries. El motiu? Es considera que aquet risc és socialment adequat, i que per tant no ha creat un risc típicament rellevant per al patrimoni que faci de menester la intervenció del dret penal. A més també cal fer al·lusió al fet que també té rellevància l’actuació de la víctima, doncs se li demana que es protegeixi d’una manera mínima, i si no ho fa, com s’ha posat ella mateixa en perill, no serà emparada pel dret penal, doncs en part se la considera culpable del propi delicte que pateix. Així, el nostre cas, és un cas d’estafa o un cas atípic perquè la víctima s’ha posat ella mateixa en perill?

Hem de dir que els tribunals espanyols no han resolt el cas concret que nosaltres ens hem plantejat sobre les pastilles que aprimen, però sí ho ha fet els tribunals alemanys, i com el seu delicte d’estafa és d’igual estructura al nostre, podem fer venir el cas a col·lació. És una sentència molt antiga, però va ser d’aquelles que van crear doctrina. L’any 1986, 255 persones van demandar a un home que venia aquest tipus de comprimits, i, tanmateix, el Tribunal del Land, tot i que el va castigar per altres delictes, no ho va fer pel d’estafa. Les “víctimes” només van rebre el preu íntegre que havien desemborsat per a comprar el producte. Davant d’aquesta determinació, el Ministeri Fiscal va recórrer davant del Tribunal Suprem Federal, qui sí va dictaminar que era un cas d’estafa. Va considerar que a les víctimes se les havia enganyat suficientment perquè el venedor recolzava les seves afirmacions, que a més presentava com a verdaderes, amb estudis científics, i que les víctimes van caure en l’error, i sobretot, que haurien caigut igualment en l’error si s’haguessin comportant amb una cura suficient. Per això, com hem dit, condemna a l’acusat per estafa, i revoca la sentència de primera instància, aclarint que la devolució del preu a favor del client no és suficient doncs només seria una reparació del dany, que en tot cas es podria tenir en compte per a rebaixar la pena.

Però al marge del que va dir el Tribunal Suprem Federal, què penseu, prometre que la ingesta d’unes pastilles et faran perdre pes és pot considerar engany, o en cas contrari, és un engany bast, això és, tan palès que fa que sigui un cas atípic?

Per finalitzar ens agradaria deixar clar que en el present article hem fet al·lusió a la venda de pastilles que aprimen que són innòcues per a la salut del consumidor, doncs altrament ens podríem plantejar si no és un cas de delicte contra els consumidors.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *