“Qui compra art sempre guanya.”

Per Sandra Lozano i Pol Rubio.
Barcelona.

Un coffee break i la segona conferència va versar sobre la protecció penal del patrimoni cultural.

El primer intervinent, el fiscal especialista en Patrimoni Cultural i Cooperació Judicial Internacional Antonio Roma, va destapar un despropòsit a molts en relació amb la normativa penal nacional al respecte de la matèria,  afirmant que es va fer un retalla-i-enganxa del delicte de danys pel 321 CP i del delicte urbanístic pel 322. Com a anècdota sobre els problemes pràctics que presenta, a part que el major número de sentències sobre la matèria es troba a Santiago de Compostela, va explicar que una estudiant italiana d’Erasmus va caure junt amb una estàtua de Sant Pere i va haver de pagar 60.000 per la reparació. I si hagués dit que estava realitzant un intent de demolició de la catedral, hauria tingut una pena inferior a l’afectació d’un element concret d’aquesta. Va finalitzar puntualitzant que és necessària una sensibilització, i aleshores una reforma, ja que no hi ha consciència clara del que s’està protegint i la legislació penal dista bastant del que es consideraria ideal per Espanya.

La segona fou l’advocada de Col·legi d’Advocats de Florència Beatrice Belli. Va explicar que a Itàlia sempre s’ha posat atenció en aquest tema, però existeix una fragmentació normativa perquè molta norma és anterior a la reunificació. Hi havia 3 lleis sectorials a nivell nacional, però fins 1979 no es crea una llei orgànica al respecte d’aquesta protecció. L’article 9 de la Constitució italiana promou al legislador perquè realitzi una regulació previsora i sancionadora. Després va sorprendre amb la incompetència, que junt amb els tradicionals, es contempla com a mode de comissió del delicte. I acabà criticant el cas d’un crist de valor incalculable que es va castigar, de forma insuficient i a millorar, com a delicte de sostracció.

El tercer ponent va ser l’advocat Emilio Zegrí, advocat de l’ICAB, que va considerar que existeix una idea general de sistematitzar i codificar totes les infraccions relacionades amb l’art, però això no succeeix al CP espanyol. En el cas de l’estafa o apropiació indeguda, el fet de que el bé sostret formés part del patrimoni cultural, històric o científic és una circumstància agravant. A més, va parlar de la Directiva 93/7/CE de restitució de béns culturals que hagin sortit del país, la llei transposada de la qual parla d’un procediment exclusivament civil, per la qual cosa no hi ha una primacia del dret penal a Espanya.

Després s’inicia un torn de preguntes on van respondre que la legislació preveu penes molt baixes pels delictes més rellevants, però és capaç de castigar amb 3 anys de presó les pintades;  que no es pot recórrer al delicte de danys genèric per tal d’arribar a una major pena perquè hi ha una remissió; i que els saquejos en països en guerra com Iraq per part de militars nacionals seria castigat segons l’article 77 del Codi Penal Militar.

I sense pausa alguna es va donar inici a la tercera taula, sobre la renda de béns culturals a través de Galeries d’Art.

La primera interventora fou Tasneem Salam, directora de la Tasneem Gallery, sobre art contemporani, de Barcelona, que va estipular que el contracte entre artista i galeria ha d’especificar clarament les responsabilitats, la repartició de beneficis i, si escau, l’exclusivitat. Que tot consti per escrit encara la possible relació d’amistat. També donà importància al paper de la crítica d’art, que fa variar de manera notòria el seu valor en un sentit positiu o negatiu, i a la presència de spònsors en les exposicions, que es cuida molt ja que determinats artistes no volen que es relacioni la seva obra amb qualsevol empresa. Va lamentar que els ferragosos tràmits de duanes dificulten el seu transport a nivell internacional i acostumen a disminuir el valor de l’obra. Finalment, va reconèixer la vàlua del certificat d’autenticitat, un document malauradament potestatiu que ajuda a evitar problemes futurs de, per exemple, identificació.

El segon ponent fou Gregory Kleinknecht, advocat a Londres, que va ressaltar la importància de la ciutat com a compradora d’art, juntament amb Nova York. I lamentar que a Londres els lloguers pugen de preu terriblement, fins un 40%, i les galeries estan optant per sortir del centre de la ciutat. També va fer referència a la necessitat de diferenciació entre el mercat primari i secundari (a partir de la segona venda de cada peça d’art). I, per si una obra d’art es fa mal bé durant el trasllat, és necessària l’existència de completes assegurances que cobreixin qualsevol problema derivats de les accions de les galeries.

Tot seguit, Fidel Balaguer, director de la Galeria Balaguer, va insistir en que és necessari que el Dret i l’Art s’apropin cada cop més, ja que considera que l’Art precisa de més transparència, seguretat, per tal de que nous inversors s’atreveixin a invertir. Va considerar que es relaciona el concepte d’art amb allò sublim, com Messi en el futbol o Ferran Adrià en la cuina, i afirmar que la mercantilització de l’art és perversa, ja que l’art és inavaluablei cada obra és única i irrepetible; i per això qui compra art sempre surt guanyant. Va resumir les funcions de les galeries com a 3 Ds: Descobrir, Defensar i Difondre a l’artista i a la seva obra. I finalment va introduir un nou concepte, la performance, el art en directe, del qual només queden les imatges i es planteja si els artistes venen a ser actors.

L’últim ponent va ser el també moderador Carlos López, advocat de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Màlaga, que va fer referència a la regulació sobre l’art al CC, la Llei d’Ordenació de Comerç Minorista, la Llei Patrimoni Històric Cultural i la Llei de Propietat Intel·lectual. L’advocat, per tal de realitzar un contracte de forma correcta, ha de preguntar al seu client per a què compra l’obra (plaer material, inversió, beneficis fiscals) i com a què (factura, contracte compravenda, etc.). Quan la quantia és important va aconsellar formalitzar el contracte via escriptura pública i registre com a bé moble. El desconeixement de les tècniques de conservació o aplicades comporta conflictes a l’hora de realitzar el contracte. I va explicar que l’article 58 de la LOCM serveix per clarificar temes d’autoria i que, quan es compra una obra d’art, segons la LPI, es rep el dret d’exposició de l’obra, però poden haver casos en els quals l’autor no vol que la seva obra s’exhibeixi i si no es preveu a l’obra, llavors el comprador tindrà total i absolut dret.

L’intens torn de preguntes final va versar sobre l’art efímer i la seva compra (en qualitat de què) i no va poder aportar una resposta clara i conforme al Dret.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.