La quarta i cinquena taula de treball que van tenir lloc ahir a la tarda en el marc del Seminari d’Art i Dret celebrat a l’ICAB van tractar l’Acreditació de la propietat de les obres d’art i el Blanqueig de capitals.
La moderadora Emmanuelle Hoffman va introduir el primer tema dient que hi ha “dos conceptes essencials: proba de propietat i obra d’art”. A continuació, Robert A. Kugler, advocat especialista en dret de l’art del despatx Höly, Rauch and Partner de Berlín, va destacar que la nota més rellevant d’una obra d’art és la propietat. En un primer moment, sembla una qüestió trivial perquè el propietari és el posseïdor de l’obra, excepte es provi el contrari (presumpció iuris tantum), i en cas de dubte el posseïdor ha d’acreditar la propietat mitjançant documents (certificats, factures, escriptura, catàlegs, entre d’altres) o testimonis. A més a més, diverses legislacions estableixen una prescripció en què no es destrueix la propietat però bloqueja la capacitat de disposar de l’obra d’art; amb excepció de béns que conformin el patrimoni cultural, imprescriptibles.
En segon lloc, Agustí Sabartés, director de Pèrits d’Art, va afirmar que el titular d’una obra d’art és qui en té la possessió, però a l’hora de vendre, va recalcar amb vehemència que és necessari el certificat d’autenticitat. Va tancar la seva ponència definint l’obra d’art com tota aquella obra que ens commou. En contrast amb aquesta definició, Alejandro Ebrat, president de la Secció de Dret fiscal de l’ICAB, va iniciar l’últim torn de paraula de la quarta taula de treball definint l’obra d’art des d’un punt de vista fiscal com “diner negre” i, segons Hisenda, com va seguir explicant, la propietat pertany a qui justifica la tinença o acredita la compra, la qual cosa s’interpreta molt restrictivament en seu judicial. En aquest sentit, la transcendència fiscal de l’acreditació és tal que, quan es ven una obra acreditada (amb justificant de compra, d’herència o de pagament) es tracta d’una transmissió d’un bé pel qual s’ha de tributar a Hisenda en un tram del 21% al 27%. Per contra, quan la venda no és acreditada, s’aplica la base general de l’impost del 46% estatal, fins al 56% a Catalunya.
La cinquena taula va ser guiada per Rosario Genova, Coordinadora de la Secció de Dret internacional de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Málaga, destacant que parlem de “prevenció” del blanqueig de capitals. Va cedir la paraula a Jean-Marc Sánchez, Responsable de la Comissió franco-espanyola del Ordre des Avocats à la Cour de Paris, qui va repassar el règim legal de la lluita contra el blanqueig de capitals, centrant-se en la Directiva europea de previsió de blanqueig de capitals en el sistema financer; concretament, les cases de subhastes, a qui s’han atribuït tres obligacions essencials: identificar el client, conservar els documents durant almenys cinc anys i informar les autoritats de qualsevol activitat que presumptament blanquegi capitals. Així mateix, va fer referència a l’existència de la perjudicial cadena tràfic de drogues, terrorisme i blanqueig de capitals.
Per acabar, Juan. A. Andino, professor associat de la UIC, es va centrar en comentar la Llei 10/2010, de 28 d’abril, de prevenció del blanqueig de capitals i del finançament del terrorisme. Així mateix, va dividir en tres fases el blanqueig de capitals: col·locació dels guanys, transformació i mobilitat mitjançant nombroses societats pantalla (v.gr. en el cas “Malaya”, segons va destacar, es van crear més de tres mil societats a tal efecte) , i integració.
