Aprovada la Llei de Protecció i Ús Sostenible del Litoral

Per Neus Teixidor
Madrid

Des del moment que el Govern Espanyol va fer públic el Projecte de Llei de modificació de la Llei de Costes de 1988, les crítiques van començar a aflorar. Alguns demanaven que el projecte proporcionés major seguretat jurídica als propietaris afectats per alguna de les delimitacions de les servituds previstes en la legislació anterior. Altres posaven de manifest els perills que l’aplicació d’aquesta nova legislació podria tenir per el medi ambient. Per aquesta raó, durant la tramitació parlamentaria s’han aprovat diverses esmenes i modificacions.

Un dels objectius principals de la promulgació d’aquesta norma era el de proporcionar major seguretat jurídica als propietaris afectats, ja que en alguns casos si la legislació de costes de 1988 s’apliqués, s’haurien de realitzar demolicions massives. A més a més, molts dels propietaris afectats eren estrangers. Per tant, segons el Ministre d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, Miguel Ángel Arias Cañete, això perjudicaria greument la imatge d’Espanya en el estranger. De fet, hem de recordar que la Comissió Europea i el Parlament Europeu ja havien posat de manifest que consideraven abusiva l’aplicació de la llei de costes de 1988 (en el denominat Informe Auken). I cal afegir que la Comissió Europea ha valorat positivament la nova normativa, perquè considera que evita que es realitzin compravendes de terrenys afectats per aquesta normativa sense que els compradors coneguin tal afectació.

 

Es mantenen les servituds de la Llei de Costes de 1988.

Les zones d’aigua salada (ja sigui el mar, canals artificials o naturals, zones inundables, maresmes…) formen part del domini públic estatal marítimo-terrestre. Per aquesta raó, els seus usos i els dels terrenys adjacents es troben limitats. Dit d’una altra manera, les zones costaneres es troben sotmeses a diverses servituds.

La més important és la servitud longitudinal de protecció que ocupa una zona de cent metres des del límit interior de la ribera del mar (en casos especials, la llei preveu que es pugui reduir o augmentar). Dins d’aquesta zona, també hi ha una servitud de trànsit sis metres que ha de quedar lliure de construccions, ja que el seu objectiu és permetre el pas de vianants i de vehicles de protecció civil al voltant del mar. Entre el límit de les dues servituds anteriors, trobem la zona intermèdia. En aquesta zona, les construccions estan pràcticament prohibides i el desenvolupament d’activitats es troba subjecte a l’obtenció d’una autorització administrativa prèvia.

Per altra banda, també trobem altres servituds com les d’accés al mar. Hem de recordar que aquestes servituds poden coexistir amb les servituds portuàries, ja que el Tribunal Constitucional ha manifestat en més d’una ocasió que es tracta de servituds diferents que poden coexistir (hem de tenir en compte que la competència de ports pot ser assumida per les Comunitats Autònomes).

Urbanització Marítima d’Empuriabrava (a l’Alt Empordà). Font: cbrava.com

Alguns nuclis es queden al marge de l’aplicació de la llei.

Una de les novetats d’aquesta reforma és la inclusió d’un llistat de nuclis de població en els que la llei no s’aplicarà. Aquesta ha estat una de les mesures que més han posat de manifest els mitjans de comunicació. L’Annex de la llei fa una enumeració de nuclis de població, entre els quals hi trobem Empuriabrava i Platja d’Aro, i estableix unes zones que quedaran exemptes, mitjançant la delimitació en els plànols del mateix precepte. Alguns juristes han considerat que es tracta d’una “amnistia” de nuclis urbans, encara que el Govern Espanyol ho ha negat. En aquest cas, l’Annex delimita algunes construccions afectades per l’anterior normativa i que no hauran de ser enderrocades. Aquesta delimitació desplaça els límits de les servituds i deixa fora aquestes edificacions.  Per tant, el que porten a terme aquests plànols, és una nova delimitació de la línia del mar i de les servituds adjacents a ella.

Es preveu la reintegració dels terrens que segons la legislació anterior pertanyien al domini públic estatal i, després d’aquest nou text, tornen a formar part de la propietat privada. El procediment a seguir és una mica confús, per això és probable que es perfili en els propers mesos.

 

La incorporació del nous conceptes.

La nova llei de costes incorpora diverses definicions que en el anterior text legal no apareixien, però que, en alguns casos, havien estat elaborades per la doctrina i la jurisprudència dels diversos tribunals. Alguns d’aquests conceptes són el de maresma, d’albufera o de duna.

A més a més, la reforma matisa les inclusions de béns al domini marítimo-terrestre. Per exemple, posa de manifest que els terrenys inundables que siguin navegables formen part del domini públic, evitant d’aquesta manera possibles controvèrsies.

Per altra banda, el text incorpora el concepte d’urbanització marítimo-terrestre (es troba recollida en la nova Disposició Addicional Dècima de la Llei de Costes). A partir de la promulgació d’aquesta reforma, rebran aquesta consideració els nuclis residencials en terra ferma que estiguin dotats d’un sistema viari navegable i que hagin estat construïts a partir de la inundació artificial de terrenys privats. En aquest cas, s’introdueix una gran novetat i és que els terrenys inundables formaran part del domini públic (és a dir, els canals), però no les construccions privades contigües ni els garatges nàutics. Amb el règim anterior, aquestes construccions privades perdien aquesta consideració (passaven a ser públiques). A més a més, els mencionats terrenys es trobaven sotmesos a la servitud de trànsit de sis metres al voltant dels canals, per tant els propietaris no podien vendre els terrenys afectats, ni realitzar construccions ni obres de millora. Degut a les protestes dels propietaris afectats, en alguns casos es van habilitar servituds de trànsit alternatives. Aquestes servituds passaven per darrere de les construccions, evitant d’aquesta manera l’afectació de les propietats privades. No obstant, el nou text elimina l’existència de la servitud de trànsit en aquestes zones. En conseqüència, aquestes urbanitzacions tampoc es trobaran sotmeses al règim de la llei de costes, sinó que ho estaran amb certes peculiaritats.

Una de les urbanitzacions que es beneficia d’aquest nou règim és Empuriabrava. De fet, la incorporació d’aquest nou concepte es va fer a petició dels propietaris afectats, de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries i dels notaris de la zona.

 

Modificacions en el règim de les concessions.

Totes aquelles construccions en terrenys de domini públic, segons la Llei de Costes de 1988, es consideren enclavaments. En aquest cas, perquè rebessin aquesta condició era necessari que es declarés judicialment la propietat privada anterior i es sol·licités la corresponent concessió administrativa. Les concessions inicials tenien una durada de 30 anys, prorrogables 30 anys més. Amb la nova modificació, es permet que les pròrrogues siguin de fins a 75 anys.

Per altra banda, en el cas de les guinguetes desmuntables (el que popularment coneixem com a “chiringuitos”), les concessions eren anuals, però passen a ser de fins a quatre anys.

 

La nova modificació de la Llei de Costes de 1988.

Hi ha molts aspectes d’aquesta nova llei que són bastant ambigus i que, de moment, no han estat matisats. Per tant, és bastant probable que siguin susceptibles de desenvolupament reglamentari o objecte de resolucions interpretatives per part del Ministeri.

De moment, el text definitiu encara no ha sortit publicat al BOE, però la seva publicació és imminent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.