Els permisos de sortida: regulació legal

Per Albert Noguer Pérez, 
Barcelona. 
 
La Constitució Espanyola de 1978 disposa, en el seu article 25.2 que: “Les penes privatives de llibertat (…) restaran orientades vers la reeducació i la reinserció social i no podran consistir en treballs forçats”. És a dir, la pena privativa de llibertat no només ha de servir com a mecanisme per a castigar a algú per algun acte o comissió tipificat com a delicte sinó que, a més, ha de servir, fonamentalment, per reeducar a l’individu i que convisqui amb la societat sense cometre cap tipus d’il·legalitat.

Precisament per aquest mandat constitucional, la presó no ha de ser un espai tancat sinó que els presos han de tenir l’oportunitat de sortir de la presó per tal de que, mica a mica, es vagin reinserint socialment. D’aquí neixen, doncs, els permisos de sortida, que no són altra cosa que l’autorització penitenciària a sortir de presó sota uns requisits taxats.

La regulació legal dels permisos de sortida es troba en els articles 47 i 48 la Llei Orgànica del Poder Judicial i, fonamentalment, en el títol V del Reglament Penitenciari (article 154 i següents).

Abans d’endinsar-nos en els tipus i requisits per tal d’obtenir un permís de sortida, val a dir que el Tribunal Constitucional ha establert, de forma taxativa, que els permisos de sortida són una eina fonamental en el procés de reinserció. Si bé mateix, argumenta el TC, no són drets subjectius a favor de l’intern, sí que serveixen per reeducar al subjecte i el preparen per la vida en llibertat, per enfortir els seus vincles familiars, per reduir les tensions pròpies de l’internament, per estimular la bona conducta dins la presó, etc…

            N’hi ha de dos tipus, de permisos de sortida: els ordinaris i els extraordinaris.

ELS PERMISOS ORDINARIS

Els permisos ordinaris són aquells que tenen per objecte la preparació per a la vida en llibertat i es troben regulats en l’article 47 LOPG i 154 LP sens perjudici dels permisos de cap de setmana, les sortides programades i els permisos extraordinaris. Els requisits per obtenir un permís ordinari són:

  • Haver complert ¼ de la condemna o condemnes.
  • Estar classificat en segon o tercer grau de tractament.
  • No tenir mala conducta a presó.
  • Informe favorable de l’equip multidisciplinari de la presó.

L’equip multidisciplinari, tot i que l’intern compleixi els requisits anteriors pot, motivadament, valorar d’idoneïtat del permís en cada cas concret. En aquest ordre de coses, l’article 156 del Reglament Penitenciari permet un informe negatiu quan per la trajectòria i antecedents del subjecte o per la seva personalitat, resulti probable que com a conseqüència de l’obtenció del permís, cometi nous delictes o repercuteixi negativament en l’evolució del seu tractament.

            A més a més, l’equip multidisciplinari pot imposar mesures de control com ara que hagi d’anar acompanyat, en tot moment, de familiars o bé que s’hagi de presentar a determinats llocs, o la realització d’analítiques, etc… Evidentment, el compliment d’aquests mecanismes de control es tenen en compte per posteriors permisos ordinaris de sortida.

PERMISOS EXTRAORDINARIS

Aquests són aquells permisos que no es fonamenten en la reeducació del subjecte  sinó que són una institució de caràcter humanitari i es troben regulats en els articles 47 de la LOPG i 155 del RP. Es poden atorgar permisos extraordinaris per les següents causes:

  • Mort o malaltia greus dels pares, fills, germans, cònjuge i altres persones íntimament vinculades amb l’intern.
  • Naixement d’un fill.
  • Consulta ambulatòria o ingrés en centre hospitalari.
  • Altres motius importants.

Abans de que l’autoritat doni aquest permís, s’haurà de comprovar i verificar que els motius que argumenta l’intern són certs i, sempre i en tot cas, s’hauran de prendre mesures de seguretat pertinents (p.ex. ha d’anar acompanyat per la policia, per un familiar que se’n faci responsable, etc…). Aquests permisos, com són de caire humanitari, poden donar-se a qualsevol intern sense importar en quin grau es troben. En tot cas, no podran durar més de 7 dies consecutius excepte l’ingrés en centre hospitalitari que dependrà, evidentment, de l’evolució mèdica de l’intern.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.