Un grup d’investigadores interuniversitàries de dret civil ha organitzat aquest acte per informar dels resultats i les troballes de les seves investigacions, aprofitant l’inici de l’estiu, sobre la configuració actual dels drets inherents de les persones i les modificacions de la capacitat. La investigadora principal i catedràtica de dret civil de la UAB Maria del Carmen Gete-Alonso, juntament amb el degà de la mateixa Universitat Josep Maria de Dios, han inaugurat en el dia d’avui la Jornada sobre els Reptes Actuals del Dret de la Persona.
La també catedràtica en dret civil Teodora Torres, de la Universitat de Valladolid, ha estat la primera en prendre la paraula per parlar-nos de la modificació de la capacitat de les persones en profunditat. En primer lloc ha fet al·lusió a la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones Discapacitades, celebrada a Nova York el 13 de desembre de 2006, i a les lleis ordinàries següents:
- 1/2009, de 25 de març, de reforma del Registre Civil en matèria d’incapacitacions i discapacitats.
- 26/2011, 1 d’agost, d’adaptació de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones Discapacitades.
La participació d’Espanya en l’esmentada Convenció és rellevant per entendre algunes de les recents modificacions del nostre dret civil. Algunes incideixen sobre la igualtat d’oportunitats en l’accés al treball, pel que s’estableix un conjunt de sancions relacionades amb aquest àmbit per raó de discriminació. Igualment, la Llei de Propietat Horitzontal ha estat modificada per incloure nous aspectes de mobilitat. Per altra banda, s’introdueix nova legislació sobre la determinació del domicili del discapacitat, la protecció del patrimoni, nou tractament fiscal i esclariments sobre conceptes com els actes de disposició dels patrimonis protegits.
Com es pot entrellucar, incapaç i discapacitat no són sinònims: incapaç és aquell que, per sentència judicial ferma, l’exercici dels seus drets és limitat (en cap cas privat dels mateixos) i s’apliquen mesures de protecció mitjançant institucions tan conegudes com la tutela i la curatela. Les decisions judicials modificadores de la capacitat de la persona, que sempre són constitutives de l’esmentada incapacitat, poden ser objecte d’un recurs d’empara, tal i com ens explica de forma detallada la Sentència del Tribunal Constitucional de 9 d’octubre de 2002. Per a aquelles persones interessades en aquestes institucions jurídiques, és recomanable donar un cop d’ull a la recent Sentència del Tribunal Suprem de 29 d’abril de 2009, la qual s’expressa sobre la designació de més d’una persona com a tutors en funció dels deures de cadascun. Per raons d’economia i brevetat, no entro a comentar a fons aquestes sentències però és molt recomanable fer una lectura pel que fa els aspectes que la jurisprudència considera rellevants en un procediment de modificació de la incapacitat. El concepte de discapacitat, per contra, pot ser declarada seguint un procediment administratiu i consisteix habitualment en deteriorament del funcionament físic/psiquiàtric de la persona.
La Dra. i catedràtica María Paz Garcia, de la Universitat de Santiago de Compostela, ha intervingut a continuació per exposar el tema dels drets de la personalitat i, en especial, fent referència a la Llei Orgànica 1/1982, de 5 de maig, sobre la protecció civil del dret a l’honor, la intimitat personal i la pròpia imatge.
Els drets de la personalitat són característics per ser inherents al seu titular, indisponibles i extrapatrimonials; o aquesta és la teoria.
Si podem cedir el nostre nom o imatge en un contracte mercantil (vegeu, la denominació de les societats personalistes per exemple), com fan els esportistes i altres personalitats conegudes, com podem sostenir que són drets extrapatrimonials o indisponibles, quan el titular disposa d’ells lliurement per obtenir beneficis econòmics? Plantejà la catedràtica.
Molts podem pensar que els drets inherents a la persona són els drets fonamentals però, estem parlant de conceptes diferents? Els ponents, i en especial un conegut professor constitucionalista de la UAB respon que sí. Drets fonamentals són aquells reconeguts a la Constitució espanyola de 1978 (amb diferents graus de protecció), entre els quals es troben el dret a la tutela judicial efectiva i el dret a la vida. Per altra banda, el dret al nom (no regulat a la Constitució) també és un dret de la personalitat. Podem concloure que alguns drets fonamentals són drets de la personalitat: dret a la vida, a la integritat física i moral…; i d’altres que no: dret d’associació (fonamental), dret al nom (no fonamental).
- Tribunal Constitucional, garant de l’eficàcia dels drets fonamentals.
Finalment, els drets de la persona post mortem han ocupat els últims minuts de la intervenció de la Doctora. Teòricament, els drets inherents de la persona s’extingeixen amb la mort d’aquesta, però alguns (honor, imatge) poden ser defensats amb posterioritat ja sigui per persona designada o per parent més pròxim. Aquests últims només poden demanar responsabilitats única y exclusivament en cas de vulneració d’aquests drets, de manera que en determinats supòsits (a model d’exemple: es podria entendre que organitzar un concert en honor del difunt, emprant imatges, no suposa una vulneració doncs no es transmet cap idea negativa ni ridiculitzadora) la seguretat jurídica llueix per la seva absència, a falta de regulació legislativa en aquest àmbit. Altres Estats del nostre entorn, com Alemanya, tenen el seu propi marc jurídic el qual disposa que, en cas de l’exemple anterior, els guanys econòmics del concert formarien part de l’herència pel que els principals beneficiaris serien, curiosament, els hereus.
Acte seguit, pren la paraula el Dr. Francisco Oliva Blázquez, de la Universitat de Pablo de Olavide. El dret a la vida i la Llei d’autonomia del pacient 41/2002, de 14 de novembre, han estat els nuclis de la seva intervenció, juntament amb la Llei 5/2003, de 9 d’octubre, de la declaració de voluntat vital anticipada (Andalusia), amb referències a la Llei de reproducció assistida 14/2006, de 26 de maig.
Ha explicat en primer terme el significat per a nosaltres de tenir dret a la vida, i de no confondre aquest amb un hipotètic “deure” de viure, en un context social on l’eutanàsia i les peticions de mort dels malalts crònics o persones que pateixen malalties incurables ocupen les portades de diaris i noticiaris. Tanmateix, aquesta és l’explicació per la qual el suïcidi no està penalitzat ni aquí ni en altres Estats, doncs ningú no està obligat a viure; però això tampoc vol dir que tinguem dret a la mort (segons assenta abundant jurisprudència del Tribunal Constitucional) la qual cosa ens permetria exigir als poders públics l’eficàcia d’aquest dret.
El professor ens ha il·lustrat amb les possibilitats de que disposem en emetre una declaració de voluntat vital anticipada (també coneguda com testament vital). És un negoci jurídic la raó de ser del qual és reforçar l’autonomia de la voluntat de les persones, ja que permet nomenar representats que poden vetllar pels nostres interessos en el supòsit que no puguem fer-ho nosaltres (estat vegetatiu, coma), així com assenyalar d’antuvi quins tractaments voldrem/no voldrem rebre en aquestes situacions. Cal tenir en compte que l’eutanàsia i qualsevol altre conducta mèdica contrària a la lex artis de la professió no són exigibles en cap cas, ni tan sols per aquesta via.
Per finalitzar, vull expressar la meva satisfacció i complaença per haver assistit a aquesta Jornada organitzada per les investigadores. Els debats doctrinals entre els ponents i els professionals del dret mai deixen indiferent a qui presta atenció i sempre transmeten noves idees constructives i reflexions interessants sobre temes jurídics tan actuals com interessants.
To myself
I am only a child playing on the beach,
while vast oceans of truth lie undiscovered before me.
Isaac Newton.
