Un advocat pot arribar a dedicar-se a un sector tan específic com l’art quan la plenitud és professional però no personal, perquè no gaudeix amb allò que fa. Llavors, de vegades, sorgeix la brillant idea d’unir la seva passió, en aquest cas, l’art i el dret.
El dret de l’art és un món opac i poc professionalitzat. No existeix una càtedra a Catalunya que es dediqui específicament al dret de l’art, i requereix fer cursos a Espanya i l’estranger. Encara que, realment, la majoria d’allò après és de forma autodidacta, robant hores de la seva vida personal per potenciar la professional. Això s’aconsegueix partint de l’objecte, l’obra d’art, i estenent gradualment la visió a totes les branques del dret que la influeixen; un mètode una mica diferent al de l’estudi universitari, on, des de les branques, s’arriba a l’objecte.
Aquests advocats se senten privilegiats cada vegada que van a veure una col·lecció d’art, perquè no deixen de ser aficionats.
Els serveis que donen aquests despatxos solen ser tres. El primer i el que més els ocupa és la consultoria. Es tracta de totes aquelles operacions que no arriben al litigi com la redacció de contractes de compravenda, la planificació fiscal, o la voluntat de futur. Després s’encarreguen també de litigis, però el problema més gran és la falta de prova i comporta moltes vegades a no poder entra-hi. El tercer és el més romàntic, el vessant de formació, ja que després del seu intens estudi volen ajudar, de forma altruista, a professionalitzar legalment el dret de l’art assistint a xerrades, seminaris, o col·laborant en l’elaboració del futur “Estatut dels professionals de l’art contemporani”.
Les branques que comprèn aquest sector són civil, fiscal (IVA, ITPO, IRPF o IS), penal, patrimoni històric i propietat intel·lectual, principalment.
I
la normativa més rellevant és a nivell internacional perquè, la majoria de vegades, per no dir sempre, se superen les fronteres. En particular, l’obra catalana és molt aturada i el mercat és petit, res a veure amb potències com França i Itàlia quant a importació i els països llatins pel què a l’espoli sofert es refereix.
No existeix un tipus de client específic que requereixi aquests serveis; pot ser qualsevol agent que estigui vinculat amb l’art, ja sigui artista, col·leccionista, marxant o museu. Es té una idea elitista, però arriben a tractar fins i tot amb persones que acaben de comprar la seva primera obra d’art.
Les falsificacions estan a l’ordre del dia, no és cap altra falsa creença popular. Sense anar més lluny, en múltiples ocasions hereus de famílies que creuen tenir una gran col·lecció s’emporten un gran desengany quan se n’adonen que està plena de falsificacions i mediocritats.
El preu d’una obra d’art és com el d’un pis, pel seu posseïdor val tot l’or del món però després al mercat es ven per allò que un tercer està disposat a pagar. Entren en joc molts factors com l’època i si es tracta de la virtut (millor registre) de l’artista, no la mida. També el màrqueting juga un paper essencial de cara a que el preu augmenti, i aquí és necessari citar el tauró en formol (“La impossibilitat física de la mort en la ment d’una cosa viva”) de Damien Hirst. De fet, Dalí ja feia ús d’aquest concepte recent untant-se mel als llavis per atreure mosques o apareixent en escena amb un cavall blanc.
Abans que res, per preveure el robatori d’una obra d’art s’ha de fer un inventari per poder reconèixer les obres. Amb aquesta finalitat, és molt útil l’Object ID, un formulari molt detallat en el qual es facilita la descripció de l’obra sostreta i que adjunta imatges. I després els típics en béns de valor, una bona assegurança i un sistema de seguretat fiable.
Finalment, i com a recomanació compartida, considerem que el que ha de portar algú a consumir art és que el provoqui alguna cosa, que senti alguna cosa davant d’una obra, encara que sigui un sentiment negatiu. És el que succeeix amb la col·lecció olorVISUAL, les obres de la qual recorden una olor, subjectiu òbviament. Encara que no podem obviar que existeixen tendències que desvirtuen aquesta idea, com l’última, a la Xina, on els nou-rics volen obres de reconeguts artistes per tal d’ostentar.
