Es dóna sovint una normal confusió entre els subjectes legitimats per la negociació col·lectiva de conveni col·lectius supraempresarials i empresarials, i el caràcter estatutari o extraestatutari del producte. Aquest article permet explicar de la forma més planera possible, sense oblidar els fonaments jurídics, un tema cabdal en el Dret laboral.
En primer lloc, hem de diferenciar entre les 3 etapes de la legitimació. La primera, la inicial, consagrada a l’article 87 del Reial Decret Legislatiu 1/1995, de 24 de març, pel que s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut dels Treballadors (en endavant, ET)., són aquells subjectes que poden iniciar el procediment comunicant a l’altra part la seva voluntat i obligant-la a seure a negociar. Després hi ha la legitimació plena, per la qual la comissió negociadora (88 ET) queda vàlidament constituïda, és a dir, representa la majoria absoluta (la meitat més u) de representants unitaris i treballadors. Aquest procés és més llarg i formal que una negociació simple i espontània entre individus, pel que ja aquí es pot deixar de complir el requisit i denunciar (STS de 21 de maig de 1997) entre altres opcions. Per últim tenim la decisòria, formada per els que efectivament acaben firmant el conveni via, de nou, la majoria absoluta.
L’assoliment i manteniment d’aquestes 3 legitimitats permeten distingir la classe, el caràcter estatutari del extraestatutari del conveni col·lectiu resultant. Es caracteritza per tenir eficàcia erga omnes (82.3 ET), és a dir, afectar a tots els treballadors dins de l’àmbit d’aplicació determinat amb independència de les parts firmants; en tot cas, legitimades, doncs s’ajusten al contingut del Títol III de l’ET. Es diu que el conveni estatutari té cos de contracte i ànima de llei. En canvi, l’extraestatutari és aquell amb eficàcia inter partes doncs no compleix amb les tres legitimacions anteriors i no pot obligar a més que els treballadors i empresaris signants. La STS de 24 de gener de 2002 va determinar que es regeix, com a contracte on figuren les voluntats de les parts, per les normes del Codi Civil (1257 i ss.). Davant una concurrència entre convenis l’estatutari mana segons la STS de 12 de desembre de 2006.
Després, cal diferenciar, via la legitimació inicial, entre la negociació d’un conveni col·lectiu empresarial i un de supraempresarial. Senzillament, l’article 87.1 ET estableix que les parts legitimades per negociar els segons són el comitè d’empresa o delegats de personal (representants unitaris), o bé les seccions sindicals que, en el seu conjunt, sumin la majoria dels membres del comitè. Junt amb, òbviament, l’empresari.
Molt més complexa i rigorosa es la legitimació per negociar convenis col·lectius supraempresarials, sectorials, ja sigui a nivell estatal, autonòmic o un altre àmbit funcional i geogràfic específic. El 87.2 ET atorga la legitimitat en representació dels treballadors a:
a) Els sindicats més representatius a nivell estatal, és a dir, que englobin un mínim del 10% dels representats unitaris, en virtut de la remissió del precepte a l’article 6.2.a de la Llei Orgànica 11/1985, de 2 d’agost, de Llibertat Sindical (en endavant, ET).
b) Els sindicats més representatius a nivell autonòmic, és a dir, que disposin al menys del 15% dels representants unitaris i 1.500 en número absolut, en virtut de la remissió del precepte a l’article 7.1.a LOLS.
c) Els sindicats que comptin amb el 10% dels representants unitaris en un àmbit funcional i geogràfic específic.
Aquesta escala s’articula de manera descendent, per la qual cosa els sindicats més representatius poden negociar convenis autonòmic i d’àmbits funcionals i geogràfics específics, però els últims no poden negociar els primers. L’única excepció a aquesta regla és la establerta al 87.4 ET, que habilita als sindicats més representatius a nivell autonòmic per negociar legítimament convenis estatals.
Per últim, l’article 87.3.c ET es refereix als legitimats per representar l’empresa i negociar un conveni estatutari, que són les patronals o associacions empresarials que representin el 10% dels empresaris i donin ocupació al 10% dels treballadors, o bé que donin feina al 15% dels treballadors de l’àmbit funcional i geogràfic determinat (incloent l’estatal i l’autonòmic en aquest sentit).
