Todó i Serra: la punta de l’iceberg de la festa financera

Per Joan Mateo. 
Barcelona.
Narcís Serra

Narcís Serra fou designat per l’executiu de Montilla com a president de l’entitat Caixa Catalunya l’any 2005. L’Abril de 2008 ingressà al consell d’administració de Gas Natural en representació de Caixa Catalunya, substituint a José María Loza, i el Desembre de 2011 va dimitir del càrrec. També formà part d’altres consells d’administració com el de La Caixa o Applus. El 28 d’Agost de 2010, ja iniciada la crisi econòmica, i just abans de la fusió de Caixa Catalunya amb les caixes de Manresa i Tarragona, sortí a la llum que Serra s’havia apujat el sou. Un any després de la seva marxa l’entitat va ser intervinguda pel FROB i controlada per l’estat en un 90% posteriorment, degut a la gran quantitat de productes immobiliaris tòxics que aquesta acumulava. Aquest és un dels diversos exemples de directius de caixes i altres entitats amb els que ens trobem avui en plena crisi.

Uns dies ençà compareixia al Parlament de Catalunya. Ja havia comparegut anteriorment al Congrés dels Diputats de Madrid on defensà aferrissadament la seva gestió tot i reconèixer vagament que les coses “no s’havien fet prou bé”. S’excusà en aquella compareixença que el declivi de les caixes es degué a una crisi global. Durant la seva compareixença al Parlament no va canviar el seu discurs. Serra afirmà, justificant la seva gestió, que va ser ell l’impulsor d’ un tomb “radical” en el model de negoci quan va comprovar que gairebé tot el crèdit de Caixa Catalunya i Catalunya Caixa es destinava a l’apartat immobiliari. També inicià una reforma de la directiva per donar un tomb a la situació. Va assegurar també que els problemes de l’entitat es devien a la crisi i no a la gestió d’una persona o d’una altra, i que la manca d’ajudes públiques havia fet caure en part a la caixa d’estalvis.

Serra va defensar que durant la seva gestió no es van col·locar les famoses “participacions preferents” (valors financers perpetus, sense venciment, que serveixen als bancs per obtenir liquiditat i donen un benefici a priori rendible per al consumidor). Mèrit,  per dir-ho d’alguna manera, del que no pot fer gal·la Adolf Todó, successor de Serra, directiu provinent de Caixa Manresa després de la fusió i que també va comparèixer en  la mateixa comissió d’investigació del Parlament.

Adolf Todó

Durant l’època en la qual Todó dirigí l’entitat, s’atorgaren més de 70.000 participacions preferents. Com a exemple sobre la desinformació dels clients en el moment de la venda del producte, un client de la CAM (Caixa d’Estalvis del Mediterrani) explicava que després de diversos anys tenint relació amb aquesta entitat, rebé una trucada comunicant-li que li traspassarien els fons del seu producte actual a un altre producte de “major rendibilitat”; el client assentí telefònicament i dies després firmà els contractes sense informar-se, (confiant en el venedor) ni ser informat de l’instrument financer que estava comprant; quan mesos després decidí desfer la inversió fou informat que no podria fer-ho fins a l’any 3000 —clàusula legal de perpetuïtat—, o que podria vendre la seva participació al mercat de renda fixa —AIAF—, on cotitzen un 60% per sota del seu valor de compra.

Todó i Serra no mostraren capteniment en cap moment durant les seves intervencions i s’espolsaren la culpa, bé acusant als seus antecessors de mala gestió, acusant la manca d’ajudes, la crisi econòmica o bé relativitzant la seva gestió. Serra no va voler respondre quan va ser preguntat pel capital que havia obtingut durant els anys en que va formar part de Catalunya Caixa, el mateix que va fer Adolf Todó. Ambdós van reconèixer però que eren conscients del “dolor” que s’havia causat, tot i que Todó no va saber quantificar-lo.

El tercer en discòrdia, Josep Maria Loza, que va dirigir Caixa Catalunya durant més de nou anys, des de 1998 fins al 2008 també es va espolsar la seva presumpta responsabilitat. La seva compareixença es preveia interessant, ja que Serra i Todó el van acusar de ser el responsable dels problemes de l’entitat. Loza va assegurar durant la seva intervenció que la seva actuació sempre va estar supervisada i que va comptar amb el coneixement i beneplàcit del consell de la caixa i del seu president. Afirmà que ell “no era l’amo de l’entitat, sinó un càrrec que executava les decisions que prèviament havien autoritzat el consell i el president”. Loza va recordar, a més, que la caixa estava sotmesa a la supervisió “àmplia i continuada” del Banc d’Espanya i de la Conselleria d’Economia de la Generalitat i que també tenia òrgans de supervisió interna. Sobre la seva indemnització, Loza es va limitar a dir que va complir el contracte d’alta direcció que tenia signat, tot i que va demanar posteriorment que li anticipessin la part corresponent a la pòlissa de directiu que havia de cobrar per jubilació. En total es va embutxacar ni més ni menys que 10 milions d’euros. No va mostrar en cap moment signes de penediment o retraïment, i es va limitar a dir que “per una qüestió de fiscalitat” es comprometia a retornar una part de la seva indemnització. Per si això fos poc, Loza va reconèixer que Caixa Catalunya tenia una societat filial domiciliada a les Illes Caiman, des d’on s’instrumentalitzaven les mencionades “participacions preferents”.

Tot plegat sembla indicar que hi ha més del que s’explica i que no només són responsables aquests alts directius, sinó també els membres dels seus consells d’administració que en tragueren benefici, entre ells polítics, així com els càrrecs públics i amb influència sobre l’economia de l’Estat que no van voler, no podien o no estaven interessats en frenar la “festa financera”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *