La correlació entre les causes d’oposició deduïdes al monitori i les deduïdes al procés declaratiu posterior
Per Albert Ejarque Pavia.
Traduït per Irene Belanche.
La reclamació judicial d’un deute dinerari líquid, determinat, vençut i exigible es pot fer pel curs processal del judici monitori, segons prevé l’article 812 de la Llei d’enjudiciament civil.
No obstant, la reclamació judicial d’un deute a través del procés monitori determina únicament que el presumpte deutor sigui requerit de pagament. I davant d’aquest requeriment, aquest pot o bé pagar, o bé no pagar ni comparèixer, o bé pot comparèixer i presentar escrit d’oposició en el qual al·legui succintament les raons per les quals, al seu entendre, no deu en tot o en part la quantitat reclamada.
En cas que el presumpte deutor presentés escrit d’oposició dins del termini, “(…) l’assumpte es resoldrà definitivament en judici que correspongui (…)”, segons preveu l’article 818.1 de la Llei d’enjudiciament civil.
No hi ha res que indiqui la norma processal sobre si en el procés declaratiu posterior la part actora pot variar o introduir noves pretensions, ni tampoc si el demandat podrà esgrimir altres causes d’oposició o bé si es troba limitat a les que hagués deduït a l’escrit d’oposició a l’acció monitòria.
Davant aquesta indefinició, la jurisprudència de les audiències provincials pot dividir-se fundamentalment en dos corrents o tendències:
A) Criteri limitatiu
Algunes audiències s’han decantat clarament per entendre que el demandat únicament pot oposar al judici verbal subsegüent al monitori aquestes causes d’oposició que prèviament hagués oposat en aquest procés monitori.
En essència, les resolucions que adopten aquest criteri entenen que el judici verbal no es independent del monitori que el precedeix, sinó una continuació d’aquest com a conseqüència de l’oposició, i que la introducció en vista de noves causes d’oposició infringiria el principi de contradicció i defensa, ja que resultarien sorprenents, i serien contraris al principi de bona fe.
No obstant, també entenen que, si existeix oposició en un procés monitori, el declaratiu que correspongui no sigui un judici verbal sinó un judici ordinari, la qüestió és molt diferent.
En aquests casos, consideren que l’actor, tot i estar vinculat a la pretensió deduïda al judici monitori, pot afegir pretensions accessòries o complementàries. I el demandat no quedarà vinculat per les causes d’oposició que hagués oposat al procés monitori, doncs s’haurà presentat una nova demanda, i l’actor tindrà l’oportunitat processal de proposar prova respecte totes les causes d’oposició al·legades.
Entre les resolucions que es decanten pels criteris anteriors es pot citar la Sentència de la Il·lma. A. P d’Alacant Secció 9 de data 4 de març de 2013 (Ponent: Il·lm Sr. D. Andrés Montalban Avilés), i la Sentència de la Il·lma. A. P de València Secció 7 de data 12 de novembre de 2012 (Ponent: Il·lma. Sra. Dª. Maria Filomena Ibáñez Solaz).
B) Criteri no limitatiu
Altres audiències sostenen el criteri diametralment oposat a l’anterior, partint de la premissa que el judici declaratiu subsegüent al monitori és un judici diferent i independent, i que l’oposició al requeriment monitori només persegueix evitar el dictat d’una resolució ferma per la qual cosa no resulta raonable exigir una oposició exhaustiva i detallada que abasti totes les excepcions que assisteixen el deutor.
Entre les resolucions favorables al criteri no limitatiu de les causes d’oposició per part del demandat poden citar-se la Sentència de la Il·lma. A. P de Madrid Secció 18 de 25 d’abril de 2013 (Ponent: Il·lm. Sr. D. Jesús Celestino Rueda López), i la Sentència de la Il·lma. A. P de Barcelona Secció 17 (Ponent: Il·lma. Sra. Dª. Myriam Sambola Cabrer).
Valoració crítica i opinió personal
Les resolucions que entenen que el demandat es troba limitat al judici declaratiu corresponent a les causes d’oposició que hagués al·legat a judici monitori que el va precedir, assenten el seu criteri sobre la premissa que el judici declaratiu és una continuació del judici monitori.
No obstant, de les normes contingudes als articles 812 i següents de la Llei d’enjudiciament civil no es desprèn que davant l’oposició del deutor, el judici declaratiu subsegüent sigui una continuació del primer.
Concretament, l’article 818.1 de la referida llei processal preveu que “Si el deutor presenta escut d’oposició dins del termini, l’assumpte es resoldrà definitivament al judici que correspongui, tenint la sentència que es dicta força de cosa jutjada”.
No contempla que el judici continuï pels tràmits del procés declaratiu corresponent, sinó que únicament determina que “l’assumpte” s’haurà de resoldre al judici que correspongui. És clar que des d’un punt de vista material existeix un nexe entre judici monitori i el posterior declaratiu, ja que l’objecte d’ambdós és el mateix: la pretensió de l’actor que resulti controvertida. Però la literalitat de l’anterior precepte, si bé és declarada tan aviat com permet deduir el judici declaratiu corresponent versarà sobre el mateix objecte que el procediment monitori previ, no ofereix cap base que permeti concloure l’existència de cap tipus de dependència en un i l’altre judici.
Però a més, conforme a allò previst a l’article 818 paràgraf segon de la Llei d’enjudiciament civil, tant en aquells suposats en què el declaratiu que procedeixi sigui el judici verbal com en aquells en què procedeixi el judici ordinari, i en aquest últim suposat tant si l’actor presenta demanda en termini com si no ho fa, en tots els casos, el secretari judicial haurà de donar per acabat o sobreseure el procediment del judici monitori.
Si en tot cas el procediment monitori finalitza quan existeix oposició del deutor i l’assumpte s’ha de resoldre al procés declaratiu que correspongui, no es pot afirmar que el segon pugui ser una continuació del primer des d’una òptica processal.
Sostenen també les audiències que acullen el criteri limitatiu, que si el demandat en un procés monitori ha oposat una determinada causa d’oposició, i posteriorment a vista de judici verbal introdueix unes altres diferents, infringeix el principi de contradicció i defensa, doncs al seu entendre el caràcter de sorpresa de les mateixes impedeix l’actor preparar adequadament els argument per enervar aquests motius i preparar les proves necessàries a aquest efecte.
Però l’anterior objecció col·lideix amb la dinàmica pròpia del judici verbal. De l’article 443 de la Llei d’enjudiciament civil es desprèn amb claredat que és precisament a l’acte de la vista quan el demandat ha d’exposar “les al·legacions que convinguin al seu dret”, després de la qual cosa ambdós parts poden proposar proves.
Si ordinàriament al judici verbal el demandat només ha d’exposar les causes d’oposició a la vista i no abans, sense que l’actor pugui conèixer quins seran els motius d’oposició que empri el demandat fins aquest moment processal, no pot sostenir que quan passa el mateix a un judici verbal l’origen del qual és un judici monitori pugui existir vulneració del principi de contradicció i defensa. O bé aquesta infracció es produeix a tots els judicis verbals tot i no tenir origen en un judici monitori, o bé tampoc podrà produir-se quan l’assumpte que s’hagi de dilucidar a un judici verbal tingui origen en un judici monitori.
Per una altra banda, les audiències que han sostingut el criteri limitatiu reconeixen que quan, després de l’oposició a l’acció monitòria el judici que correspongui sigui l’ordinari, el demandat no estarà limitat a les causes d’oposició esgrimides al judici monitori, doncs a l’interposar l’actor nova demanda, i proposar-se prova en un moment processal posterior a la resposta a la demanda, en cap cas podria produir-se infracció dels principis de contradicció i defensa.
Però la veritat és que la Llei d’enjudiciament civil no conté cap precepte amb fonament en el qual es pugui sostenir que el demandat estarà o no limitat a les causes d’oposició esgrimides al judici monitori, en funció de si el judici declaratiu en el qual s’ha de resoldre la controvèrsia sigui un judici verbal o un judici ordinari.
En tot cas, la solució ha de ser la mateixa tant en seu de judici verbal com en seu de judici ordinari.
Respecte a l’objecció relativa a una possible infracció del principi de bona fe, “a priori” sembla que si el demandat a un judici monitori al·lega una determinada causa d’oposició, indueix l’actor a confiar que serà aquell i no un altre el motiu pel qual s’oposi també a la seva reclamació al procés declaratiu corresponent.
Però no es pot oblidar que el judici monitori és un procés especial orientat a obtenir de forma ràpida un títol executiu, i per això la finalitat de l’oposició a l’acció monitòria per part del demandat no és una altra que evitar la creació de tal títol quan li assisteixi almenys un motiu per oposar-se.
Al demandat només li cal oposar un únic motiu, i succintament, per evitar la creació d’un títol executiu, havent de resoldre’s la controvèrsia al judici declaratiu corresponent, doncs es constata que quan menys existeix un motiu que a judici del demandat obsta a l’acció monitòria.
Si l’oposició d’un únic motiu encara succintament és bastant per sobreseure el judici monitori i remetre a les parts al declaratiu corresponent, si el judici declaratiu és processalment independent del judici monitori, i si no existeix previsió legal expressa que obligui el demandat a exposar totes les causes d’oposició de les que disposi al judici monitori, no pot entendre’s contrari al principi de bona fe processal la utilització pel demandat al judici declaratiu corresponent de motius d’oposició que no hagués esgrimit en seu de judici monitori.
Pot concluir-se que el demandat en un judici monitori no està obligar a exposar tots els motius d’oposició que, al seu entendre, l’assisteixin, sinó únicament un, sense que per això existeixi vulneració del principi de bona fe processal, i que aquest procediment no pot en conseqüència fundar la confiança en l’actor sobre la inexistència d’altre motius d’oposició.
No obstant, a allò que sí que està obligat el demandat en un judici monitori i a qualsevol altre procés és a no anar contra els seus propis actes, doncs en tal cas sí incorreria en infracció del principi de bona fe processal que consagra l’article 247.1 de la Llei d’enjudiciament civil i l’article 11.1 de la Llei orgànica del Poder Judicial.
Per això, allò que no seria admissible és que el demandat al judici monitori després d’haver oposar un determinat motiu, en el procediment declaratiu corresponent oposés un altre motiu incompatible amb el primer, havent de rebutjar-se en tal cas la pretensió incompatible esgrimida al procediment declaratiu, tal i com preveu l’article 247.2 de la Llei d’enjudiciament civil, i l’article 11.2 de la Llei orgànica del Poder Judicial.
En aquest sentit, Sentència de la Il·lma. A. P de Saragossa, Secció 4 de data 6 de març de 2008 (Ponent: Il·lm. Sr. D. Juan Ignacio Medrano Sánchez).
Albert Ejarque Pavia
Jutge Substitut