El COI i els seus jocs

Per Adán Rivas.
Palma.
 

Dissabte passat a la tarda, des de la ciutat de Buenos Aires, no van arribar bones notícies per als interessos econòmics, socials i esportius del nostre país. La candidatura de Madrid per organitzar els Jocs Olímpics de l’any 2020 va ser rebutjada pels membres del Comitè Olímpic Internacional, que van designar com a ciutat organitzadora d’aquests Jocs a Tòquio, eliminant també de la carrera olímpica a Istanbul.

Aquestes tres ciutats candidates van preparar els seus millors discursos (their best speechs) i muntatges per convèncer als membres del COI que serien la millor opció per organitzar els futurs Jocs Olímpics del 2020.

La candidatura nipona va presumir del potencial econòmic que posseeixen, i la seguretat que ofereix un país amb un motor econòmic excel·lent; i a més, va rebaixar la perillositat que pogués suposar la problemàtica nuclear apareguda arran de la catàstrofe de Fukushima.

Istanbul va voler centrar el seu discurs parlant de l’enclavament geopolític en el qual es troba la ciutat; just en l’estret del Bósforo, la ciutat meitat europea i meitat asiàtica. Els primers jocs que es celebrarien en dos continents al mateix temps. El seu punt feble, en canvi, la inseguretat que ofereix, a causa dels altercats que s’han produït en aquests últims mesos, així com també els nombrosos positius detectats en esportistes de renom al seu país, i la poca duresa amb la qual s’ha portat el cas per part de les autoritats turques.

Finalment, la candidatura madrilenya va posar l’accent en l’austeritat que suposaria l’organització d’uns jocs a la capital. Amb un 80% de les infraestructures ja construïdes, el dispendi (o inversió) que s’hauria de realitzar d’aquí als Jocs seria menor que la de la resta de candidates, amb l’estalvi que això suposa. Malgrat la presentació, diversos membres del COI, en el torn de preguntes, van ficar el dit en la nafra parlant sobre el dopatge al nostre país, i de la famosa “Operació Port”. La sentència, segons el parer de molts, va anar extremadament permissiva amb els culpables; i, a més, la jutge va decidir en la fallada destruir totes les proves (bosses de sang i plasma), que delatarien a centenars d’esportistes que van usar substàncies i mètodes dopants. Tant la fiscalia com l’Agència Mundial Antidopatge van apel·lar la sentència, i les bosses segueixen als llimbs, a l’espera de ser o no destruïdes.

De poc va servir la resposta del president del Comitè Olímpic Español, Alejandro Blanco, a totes les preguntes que es van llançar a la candidatura. Va comentar els avanços que s’han dut a terme al nostre país pel que fa al dopatge i l’enduriment de la llei enfront dels quals dopen i els que es dopen (com la reforma del Codi Penal, que va introduir el delicte de dopatge al nostre ordenament jurídic). Però, com va quedar palès en el resultat de les votacions, de poc van servir els seus arguments.

Com a conseqüència de tot això, Madrid no serà l’organitzadora dels Jocs de 2020. Ni els de el 2012 (ja celebrats), ni els de el 2016.

I quin és el procés que es duu a terme per part del COI para no triar a Madrid com a ciutat organitzadora? En altres paraules, quin sistema d’elecció és el que el Comitè Olímpic Internacional utilitza per seleccionar a les diferents seus dels Jocs Olímpics?

Per respondre a aquesta pregunta és necessari acudir a la Carta Olímpica (Olympic Charter en anglès, o Charte Olympique en francès, únics idiomes oficials del COI). En ella es troba recollida tota la normativa relacionada amb el Moviment Olímpic, els Jocs Olímpics, així com l’organització interna del Comitè. En la Introducció a la Carta, es defineix a si mateixa com la codificació dels Principis Fonamentals de l’Olimpisme, Regles i aplicacions de les regles adoptades pel COI. Regeix l’organització, l’acció i el funcionament del Moviment Olímpic i fixa les condicions per a la celebració dels Jocs Olímpics.

Segons article 15.1 de la Carta Olímpica, el COI és una organització internacional no governamental, sense ànim de lucre i de durada il·limitada. L’organització està formada per membres, que fet i fet són els que decideixen què ciutat serà l’organitzadora d’uns Jocs Olímpics.

Segons l’article 16.1.1, el nombre de membres del COI no pot excedir de 115; per tant, com a màxim, en l’elecció de la seu dels Jocs Olímpics com a màxim hi haurà 115 electors. Actualment, segons el COI, hi ha 103 membres del COI, a més de 31 membres honoraris i 1 membre d’honor, Henry Kissinger. Les obligacions d’aquests, entre moltes altres, són les de respectar l’Esperit Olímpic, acudir a les Sessions del COI, o participar en el treball de les comissions del Comitè.

Com ja s’ha dit, els membres tenen l’obligació de participar en les Sessions del COI, que ordinàriament se celebren una vegada a l’any. Segons l’article 18.1 de la Carta Olímpica, es tracta de l’òrgan suprem del COI, i se celebra de manera ordinària una vegada a l’any. Encara que a més, també pot celebrar-se de manera extraordinària, sempre que la Sessió sigui convocada pel President o almenys un terç dels membres.

En l’article 18.2 es taxen les atribucions que té la Sessió del COI, entre elles, triar la ciutat calmi dels Jocs Olímpics, o triar als Membres o al President del COI (Thomas Bach, des de dimarts passat), a més de tenir potestat per esmenar la Carta Olímpica. Segons l’article 33.1 de la Carta Olímpica, l’elecció de la seu és una prerrogativa exclusiva de la Sessió.

En el tercer i quart apartat de l’article 18 es desenvolupa el funcionament del sistema electoral de la Sessió del COI. Per poder-se dur a terme una Sessió s’exigeix un quòrum mínim de la meitat més un dels electors, i les decisions es prenen per la majoria dels vots emesos; encara que per modificar els Principis Fonamentals de l’Olimpisme o les regles de la Carta Olímpica és necessari el vot afirmatiu de dos terços dels membres participants en la Sessió.

Cada membre té un vot, i les abstencions, vots nuls i vots en blanc no es tenen en compte per realitzar el càlcul de les majories necessàries. Segons l’article 18.5, les disposicions dels apartats anteriors són aplicables en les eleccions, tant de persones com de ciutats candidates. I finalment, per al cas en què sol hi hagi dos candidats, el candidat que rebi més vots serà declarat triat.

Com a regla general, tal com es reflecteix en l’article 33.2 de la Carta Olímpica, l’elecció de la seu d’uns Jocs Olímpics es duu a terme set anys abans de la celebració dels mateixos. En el cas de Tòquio 2020, són set els anys que falten per a la seva celebració.

Una altra de les exigències reflectides en la Carta Olímpica és que només pot presentar-se a albergar uns Jocs Olímpics una ciutat per país, i es dóna la prerrogativa al Comitè Olímpic d’aquest país perquè decideixi quina ciutat pot ser candidata als Jocs. Aquest conflicte va succeir a Espanya l’any 2003, quan tant Madrid com Sevilla volien presentar-se com a candidates als Jocs Olímpics del passat any 2012. El Comitè Olímpic Español es va decantar per Madrid, decisió que, a toro passat, pot ser que no anés del tot encertada.

I després d’aquests tres desencisos consecutius, quin és la destinació de la candidatura de Madrid com a ciutat olímpica? Una possibilitat és seguir confiant en els cafès amb llet a la Plaça Major i presentar-se per a l’any 2024, una possibilitat pràcticament descartada per l’Alcaldessa. Al meu entendre, seria una decisió poc encertada. París i Roma es postulen com a candidates, i en aquest any se celebraran els 100 anys dels Jocs Olímpics de París, cosa que dóna a la Ciutat de la Llum un lleuger avantatge; avantatge que seria enorme si és Madrid la que es presenta.

L’altra possibilitat és esperar. Deu, vint, setanta anys, qui sap. Madrid és l’única capital dels grans països d’Europa que mai ha organitzat uns Jocs Olímpics. Encara que el problema tal vegada sigui que els membres del Comitè Olímpic Internacional no ens considerin tan grans com ens creiem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.