Legítima defensa

Per Albert Noguer. 
Traducció per Irene Belanche.
Barcelona
 

El nostre Codi Penal, en el seu article 20.4, recull l’estructura fonamental d’una institució que, si bé és coneguda per tota la societat, molt poques vegades s’analitza en profunditat: la legítima defensa. La legítima defensa permet actuar en defensa d’una persona o drets quan hi hagi una agressió il·legítima i que aquesta actuació sigui necessària i racional per protegir el bé jurídic o la persona en qüestió.

  • Agressió il·legítima

L’agressió il·legítima és aquell dany físic contra la persona o aquell atac contra béns jurídics immaterials, com l’honor, l’honestedat, la propietat, etc. Per una altra banda, és interessant apuntar que dins del concepte d’“agressió il·legítima” no només entra la lesió, sinó l’intent idoni perquè aquesta es produeixi.

            A més, no només és necessària una agressió, sinó que aquesta ha de ser il·legítima. Això vol dir que ha de ser antijurídica; és a dir, que no estigui emparada per la llei. Així que si, per exemple, en una manifestació on hi ha altercats les forces i l’ordre de seguretat de l’Estat intervenen, no podem tornar-nos contra ells sota l’empara de la legítima defensa.

I, tot i que el Codi Penal no indiqui res, la jurisprudència (i el sentit comú) han establert que l’agressió ha de ser actual. Això vol dir que la resposta per part de la víctima ha de ser en el moment en què rep l’agressió, no posterior. O, com bé diuen els tribunals: “que el perill no hagi desaparegut al convertir-se en lesió consumada i esgotada”.

  • Defensa necessària

El Codi Penal estableix literalment que: “(…) necessitat racional del medi emprat per impedir-la o repel·lir-la [l’agressió]”. És a dir, perquè la víctima es pugui acollir a la legítima defensa és necessària tant la necessitat de defensar-se com la racionalitat del medi que s’empra.

            Per racionalitat s’entén que el medi emprat ha de ser aproximat (que no indica igual). Sensu contrari, la defensa no serà necessària quan el subjecte pugui utilitzar un medi menys lesiu contra l’agressor. En aquest punt, no obstant, hem d’apuntat que quan fem aquest anàlisi hem de posar-nos en la pell de la víctima, ja que moltes vegades el temps i la situació no donen temps a analitzar fredament totes les alternatives que té a les seves mans.

  • Falta de provocació

La víctima no es podrà acollir a la legítima defensa si es prova que ha provocat suficientment l’agressor perquè actuï d’aquesta forma. La jurisprudència entén que la provocació suficient equival a provocació intencional; és a dir, que la víctima pretén provocar l’agressor amb l’objectiu de poder lesionar-lo després a través de la legítima defensa.

  • L’etern debat: la baralla mútuament acceptada

Hi ha una cosa ben clara: la baralla mútuament acceptada no dóna lloc a la legítima defensa. El Tribunal Suprem ho argumenta dient que, en aquestes situacions, cap dels agressors té la intenció de defensar-se, sinó tot el contrari, d’atacar. A més, hem de tenir en compte que quan hi ha una baralla mútuament acceptada els agressors actuen sota la seva autonomia de la voluntat i, lògicament, aquesta voluntat d’agredir no por ser emparada pel nostre ordenament jurídic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.