Dol i consternació a la petita ciutat lleidatana de Tàrrega. El dilluns dia 7 als volts de les 8 del vespre moria apunyalada Alba Martí, veïna d’aquesta població i de només 14 anys, a mans del que se senyalava com el seu xicot, Michelle de los Ángeles Rosado, de 18 anys i també veí de Tàrrega. Ell mateix es va entregar als Mossos d’Esquadra un cop comés el crim. Fins a mitjanit s’aplegaren amics i coneguts d’Alba davant de casa seva, quan el cadàver de l’adolescent era retirat pels serveis funeraris.
L’Ajuntament de Tàrrega decretava al matí següent dels fets dos dies de dol a la ciutat, així com la suspensió de tots els actes institucionals programats. També s’aprovava un text de rebuig als fets i l’anunci de “tolerància zero” contra tot tipus de violència, i es donava el condol a la família. A la una del migdia s’havia convocat una concentració de rebuig a la plaça Major de la Vila, que ha congregat 2.500 persones en una ciutat de poc més de 17.000 habitants.
El jutge que porta el cas ha decretat secret de sumari, i s’investiguen encara les causes del crim. Els coneguts de la víctima i de l’agressor que, com tota la societat, estan molt afectats pels fets, afirmen que les discussions en la parella eren normals però que “sempre ho arreglaven”. L’Alba i en Michelle feia un any que sortien junts, tot i que pels seus amics no semblava una relació estable. S’investiga també si el noi, d’origen dominicà, està vinculat amb la banda llatina dels Trinitaris, i si la mort de la noia es deu a una directriu de la mateixa banda o hi està d’alguna manera vinculada. Michelle és germanastre per part de mare d’un membre d’aquesta banda condemnat la setmana passada a 11 anys de presó per la mort de dues persones la darrera nit de cap d’any. La principal línia d’investigació, però, és la d’un mòbil sentimental.
La subdelegada del govern espanyol a Lleida, Imma Manso, ha condemnat els fets, i ha afirmat que “el problema dels maltractaments és que la víctima perdona l’agressor fins que no ho pot fer més perquè és morta” i ha demanat més suport a les víctimes. Per Manso es tracta “d’un problema de tots” i per tant, de l’Estat i de les lleis. “Entre tots podem solucionar-ho si hi posem interès“. La subdelegada també ha plantejat un enduriment de la legislació pel que fa aquest tipus de crims.
Pel que fa a la regulació actual, el Codi Penal preveu delictes exclusius de violència de gènere. Concretament els articles 153.1 i 148.4, el primer sobre lesions psíquiques a la dona i el segon sobre les lesions agreujades en cas de que la víctima tingui relació d’afectivitat amb l’agressor, sense necessitat de conviure-hi (de dos a cinc anys de presó en aquest darrer cas). També existeixen alguns delictes exclusius de violència domèstica. Cal diferenciar doncs, la violència de gènere, que en la legislació actual és una figura reservada a l’home, i la violència domèstica, on el subjecte actiu pot ser qualsevol membre de la unitat familiar o convivent (incloent les dones o mares).
Pel que fa a l’homicidi en el context de violència de gènere, s’apliquen els articles genèrics de l’homicidi i l’assassinat, això és els articles 138 a 143 del Codi Penal espanyol, que preveuen penes de fins a 25 anys (o més en cas de concursos reals de delictes).
L’any 2010 el Consell General del Poder Judicial presentava un informe analitzant les 43 sentències per homicidi i assassinat per violència de gènere i violència domèstica d’aquell any. La mitjana d’anys de presó per condemnes d’assassinat (23 de 43 sentències condemnatòries) va ser de 18 anys, i la d’homicidi de 12 anys (15 sentències condemnatòries). La mitjana d’anys de presó per homicidis que no són de violència de gènere a l’estat és de 12 anys. És a dir que la violència de gènere es condemna fins a 6 anys més que la resta d’homicidis. Respecte el 2007, ha augmentat en 3 anys la mitjana d’anys de presó per a casos d’assassinat per violència de gènere i en 2 anys en el cas d’homicidi. A més a més l’estudi destacava l’escassa influència en els judicis de les eximents per alcoholisme, alteració mental o drogoaddicció. La mitjana d’indemnitzacions per homicidis de violència de gènere era el 2010 de 262.000 euros.
Arribats a aquest punt i veient el cas concret, ens plantegem: és necessària i útil per a la societat l’enduriment de la pena en aquests casos? Des del punt de vista del Dret Penal actual, decantat cap a un sistema mixt preventiu però també retributiu, no. Des de l’òptica de la punició del delicte (condemna pel fet, no per l’autor), tampoc.
I és que la ciència de la criminologia ha demostrat que el fet de que s’imposin penes molt dures no assegura del tot que no es cometrà un delicte. El que si que és realment eficaç, o més eficaç, és la certesa de que per el fet delictiu s’aplicarà una pena determinada amb quasi total seguretat. Aquest influx psicològic és més rellevant per a un possible homicida que la quantia de la pena. Encara que la pena sigui molt elevada, i si com en el cas dels sistemes llatinoamericans, el sistema de justícia i policia és molt precari, el possible homicida cometrà el fet igualment, no tement èsser perseguit. A casa nostra, podriem afirmar que el sistema és mixt: les penes són relativament elevades i la seguretat de que hi haurà un judici és pràcticament total.
Aquest fet trenca doncs la teoria retribucionista pura (dent per dent, ull per ull) i també alerta dels riscos d’una prevenció especial negativa pura en casos de violència de gènere (evitar a tota costa que l’agressor torni a delinquir amb penes elevades que ho assegurin), i també de la prevenció especial positiva (ja que cada cas es diferent i no tots els homicides són potencials reincidents). No cal doncs, allunyar al delinqüent de la societat ni intentar resocialitzar-lo a tota costa contra la seva voluntat. Potser en aquest àmbit, com en moltes coses en aquesta vida, una combinació de totes dues seria el més efectiu.
I tornem a plantejar la pregunta: fixar penes més dures evitarà que es redueixin els casos de violència de gènere? O potser és més efectiu prevenir mitjançant l’educació, no només l’escolar sinó la social? I quan parlem d’educació social parlem de mitjans de comunicació, valors culturals i hàbits familiars. Una cultura on la dona tingui el mateix nivell social que l’home, i que no tot es quedi en bones paraules i fictícies intencions d’igualtat. I és que el dret ha de ser només la última eina d’aquesta societat, que podem utilitzar quan les anteriors fallen, i en el cas de la violència de gènere sembla que aquestes no les estem utilitzant gaire bé.
