La segona jornada del primer Congrés del torn d’ofici en el ICAB s’ha iniciat amb la quarta ponència del mateix, a càrrec d’Isidor Garcia, qui ens ha parlat sobre la manera en què es finança el sistema de justícia gratuïta.
En aquesta ponència s’ha volgut fer constar el fet que el finançament és un dels punts més importants quant al servei i, per això, l’Administració Pública té una responsabilitat ineludible a l’hora de garantir aquest sistema amb uns mitjans econòmics estables. Per això, ha de ser un sistema de contribució general i no un de taxes, ja que aquest últim només té un afany recaptatori i dissuasori dels drets dels ciutadans com són el dret a la tutela judicial efectiva o a la defensa. Per això, l’actual és un sistema del tot injust i, d’aquest manera, el sistema basat en la contribució general serà l’únic que pugui fer front amb garanties al sistema de justícia gratuïta que, com ja s’ha dit, és un dret dels ciutadans.
Seguidament s’ha dut a terme un torn d’intervencions obert pel col·lectiu ‘Veus Joves’, els qui han subscrit les anteriors paraules respecte a la disconformitat amb el sistema de taxes, proposant al seu torn la participació dels advocats en la fixació dels mòduls i afegint que la retribució pel servei ha de ser digna i justa.
La següent intervenció ha estat a càrrec de Mª Ángeles Valbuena, una lletrada que ha volgut fer constar que el treball de l’advocat comporta una responsabilitat que no està adequadament retribuïda. Segons assenyalava, en els jutjats els lletrats acaben sent un emprenyament per als jutges. La solució que proposava és l’establiment de l’obligació de citar personalment als advocats ja que, malgrat que hi ha procuradors, no sempre duen a terme la seva funció de forma correcta pel que fa al torn d’ofici.
D’altra banda, plantejava el problema de la perillositat que és inherent a la professió d’advocat i que no se’ls retribueix. Ens explicava un cas en el qual el seu client, un parell de setmanes després d’haver preparat el judici en el seu despatx, va ser assassinat d’un tir en el cap, Podria haver passat en el meu despatx?, es preguntava. Hi ha clients perillosos i no es compensa de cap manera aquesta perillositat.
Al seu torn, denunciava la falta de compensació econòmica als advocats per la instal·lació de la Ciutat de la Justícia als afores de Barcelona, fet que els ha implicat multitud de despeses extraordinàries en transport.
Finalment, posava sobre la taula una altra problemàtica, les jures de comptes i les taxacions de costes no s’estan tramitant per part de l’Administració Pública i, per això, no es cobren. La solució que proposa és que els advocats tinguin la possibilitat de poder informar a la Comissió de la Justícia Gratuïta de totes les qüestions que tinguin constància pel que fa als seus clients per les quals es pugui denegar la justícia gratuïta o, sinó, demanar que sigui la pròpia Hisenda la que gestioni el servei de justícia gratuïta ja que aquesta té totes les dades dels ciutadans per poder descobrir si reuneixen o no els requisits econòmics per a l’accés al servei.
La següent intervenció s’ha dut a terme per Vanesa González qui denunciava que moltes Comunitats Autònomes deuen molts diners als advocats del torn d’ofici. No hi ha voluntat de pagar, continuava, ja que els advocats amb prou feines importen i se’ls està deixant fora del que podria suposar la fi de l’estat de dret.
Segons González, no es pot permetre que els advocats quedin fos de la reforma de la Llei de Justícia Gratuïta i instava als allí presents a plantar cara i no només amb vagues sinó que també amb accions judicials i vagues de zel per fer sentir les seves veus com s’han fet sentir altres col·lectius.
Finalment demanava la conscienciació dels ciutadans que el torn d’ofici no és un servei gratuït, sinó que té uns costos i, considera, que aquesta conscienciació es podria dur a terme mitjançant campanyes de publicitat en els grans mitjans de comunicació del país.
Per la seva banda, Carles Oliva ha volgut reivindicar el treball de l’advocat d’ofici ja que, malgrat la mala consideració que gaudeix la professió, els advocats d’ofici es troben suficientment preparats per dur a terme la mateixa.
En la segona ponència realitzada en el dia d’avui, l’última del Congrés, ha estat el torn de Jordi Cabezas Salmerón, qui ha volgut emfatitzar que el ciutadà és titular d’uns drets i unes obligacions i, per això, en defensa d’aquests drets, tots han de poder tenir un advocat.
Quan el ciutadà no té suficients mitjans econòmics o també si així ho desitja per no conèixer a cap lletrat, se li assignarà un del torn d’ofici. Aquest és un servei que presten els col·legis ja que la possibilitat que alguna vegada s’ha barrejat de crear un cos d’advocats format per funcionaris vulneraria el dret a la tutela judicial efectiva i, per això, la solució més adequada sembla ser la que tenim actualment, sent aquesta totalment lliure i sense cap contaminació.
Al seu torn, ressaltava el fet que les normes responen als interessos dels grups que tenen més influència i poder i, per tant, encara que teòricament estan fetes per a tots, els que estan més desfavorits tenen menys capacitat per defensar-se i aquestes normes no defensen de forma adequada els seus interessos.
Ha emfatitzat també en la necessitat d’acabar amb el tòpic de l’advocat d’ofici com un advocat jove i inexpert o que no ha de ser bon professional perquè si tenia una gran cartera de clients no estaria en el torn d’ofici, o que no li va a prestar suficient interès al cas ja que cobra molt pocs diners pel treball realitzat.
Això no és així, per ser advocat hi ha unes exigències actualment com són la realització d’un màster i el fet de colegiar-se però, a més, per inscriure’s en el torn d’ofici hi ha una sèrie de requisits afegits. Per tant, amb tota aquesta formació és un professional completament qualificat.
Finalment ha abordat un tema que ha estat debatut en diverses ocasions durant les intervencions posteriors i aquest és si la formació als advocats del torn ha de ser obligatòria o opcional. Cabezas advocava per confiar en les persones i en el seu criteri per formar-se sempre que el col·legi posi al seu abast una sèrie de cursos per possibilitar aquesta formació.
En les posteriors intervencions hi ha hagut varietat d’opinions sobre aquest tema havent-hi qui considerava la necessitat d’establir la formació obligatòria o, com el ponent proposava, que fora a decisió de cadascun, si bé sembla que aquesta última ha estat l’opció majoritària.
Pel que fa a les intervencions, en aquesta segona ponència del dia s’ha demanat la millora de la qualitat del torn d’ofici en matèria penitenciària demanant la designació de l’advocat del torn des del primer moment en què un intern entra a la presó, una major coordinació amb el Servei d’Orientació Jurídica Penitenciària i l’habilitació d’un sistema de compareixences i notificacions davant la Direcció general de Serveis Penitenciaris.
Han hagut també dures crítiques cap als Centres d’Internament per a Estrangers, denunciant maltractaments, deficiències en la facilitació d’un advocat i males condicions durant l’estada en els centres (fins i tot es denunciaven dues morts que havien tingut lloc en el CIE de Barcelona).
Després d’un torn de debat certament alguna cosa polèmic, es posava fi d’aquest manera a les ponències realitzades durant aquest Congrés i, amb això, posàvem fi a la nostra labor de cobertura del mateix.
Finalment, de totes les opinions manifestades durant aquests dos dies podríem treure una conclusió:
És possible que l’Estat estigui carregant en les espatlles dels advocats del torn d’ofici el pes d’un servei públic que ell hauria de cobrir? El debat està servit.
