El dret a l’autodeterminació de Catalunya es debat a Anglaterra

Josep Rochés Ribas.
Londres.

 

El Consell de la Diplomàcia Pública Catalana (DIPLOCAT) conjuntament amb l’Institut Europeu de la University College London (UCL) van organitzar  divendres un apassionant debat sobre els processos d’autodeterminació a la Unió Europea, amb una mirada particular al cas català.

Acte on es va dur a terme el debat, Londres.
Acte on es va dur a terme el debat, Londres.

La jornada, celebrada a la mateixa universitat londinenca amb un significatiu nombre d’assistents, va començar amb la intervenció de l’ex-Cònsol General del Regne Unit a Barcelona, Geoff Cowling, que va fer un repàs de la història de Catalunya subratllant, davant la incredulitat del públic, que Catalunya té el Parlament més antic d’Europa, amb mig segle més d’història que el propi Parlament Britànic.

Seguidament va ser el torn de Miquel Strubell, un dels cofundadors de l’Assemblea Nacional Catalana i director de la Càtedra en Multilingüisme a la Universitat Oberta de Catalunya. L’ex-diputat va explicar l’evolució del sentiment independentista en els darrers 7 anys a Catalunya amb una sèrie de dades molt explicatives sobre els greuges econòmics i culturals que pateix el principat, destacant que molts partidaris del federalisme –com ell- han abandonat aquesta opció, així com el profund arrelament europeista que es viu a casa nostra des de fa molts anys. El contrapunt a aquesta intervenció va venir de la mà del periodista Xavier Vidal-Folch, que va remarcar la manca de definició del procés sobiranista que ha emprès el Govern actual, lamentant les moltes incerteses que es plantegen i, segons ell, ningú s’atreveix a esclarir.

Després d’una pausa-cafè, es va encetar un debat de caire més jurídic sobre la viabilitat dels processos d’autodeterminació dins de la Unió Europea. El Professor expert en Constitucionalisme de la UCL Robert Hazell va assegurar que “les Constitucions dels Estats són un clar reflex de la seva història”. En aquest sentit, considera que és molt poc convenient comparar el cas escocès amb el català, ja que el bagatge històric d’aquests dos territoris, així com el del Regne Unit i Espanya són ben diferenciats. Una de les raons que justifiquen, segons Hazell, la celebració d’un referèndum sobre la independència d’Escòcia és que fa relativament poc ja es va donar l’autodeterminació a Irlanda del Nord i ara Londres no podia negar el mateix dret als escocesos. El referèndum d’Escòcia, va emfatitzar, serà legal (van haver de canviar la legislació per fer-lo possible), imparcial i decisiu.

Tot seguit, va ser el torn de Montserrat Guibernau, Professora de l’Escola de Política i Relacions Internacionals de la Queen Mary University, qui va explicar per què el secessionisme, un moviment que mai havia estat majoritari a Catalunya, ha guanyat tants adeptes en els darrers anys. Per Guibernau, el motiu rau en el rotund fracàs de les relacions entre el Govern de la Generalitat i el Govern central, marcades per una manca de cultura democràtica. Seguint el paral·lelisme amb Escòcia, la professora va exposar els motius pels quals els escocesos podran manifestar la seva voluntat a les urnes i els catalans, de moment, no. En primer lloc, va parlar dels diferents conceptes de democràcia: mentre a Espanya impera una visió estàtica consistent en respectar les lleis i no modificar-les, el Regne Unit sempre ha destacat per una visió dinàmica consistent en el profund respecte per la voluntat dels ciutadans, encara que no es comparteixi el mateix punt de vista. El segon motiu és la política cultural: el Regne Unit gaudeix d’una democràcia més que consolidada; Espanya, per contra, té una democràcia que encara és jove. El tercer i últim motiu és el rerefons històric: mentre que al Regne Unit ens trobem amb la voluntat d’inclusió (Escòcia sempre ha estat respectada com a Nació des de la creació del Regne Unit l’any 1707, però al mateix temps els seus ciutadans s’han beneficiat de formar part d’un dels Imperis més importants de la història), a Espanya ens trobem amb un model basat en la imposició (es va prohibir als catalans comerciar amb Sud-Amèrica durant més de 200 anys).

Va seguir la ponència de Graham Avery, Director General Honorífic de la Comissió Europea i Professor de la Universitat d’Oxford. Avery va començar expressant el seu profund descontentament amb els arguments utilitzats pels unionistes britànics davant la possible independència d’Escòcia, en relació a la sortida de la Unió Europea. El Professor va plantejar que en l’hipotètic cas d’un “sí” en el referèndum, el Tractat de la Unió Europea no proporciona una solució jurídica per casos de divisió, escissió o separació interna i és per això que quan succeeixi un cas d’aquestes característiques, prevaldran les negociacions dels Estats afectats, que seran fonamentals per arribar a la que ell anomena la solució de sentit comú. En el cas escocès, Avery va recordar que el govern de Westminster es va comprometre a respectar la decisió dels escocesos, i això al seu entendre comprèn ajudar a Escòcia a entrar a formar part de la UE. És per això que el prestigiós acadèmic va considerar imprescindible que els catalans adquirim el mateix compromís per part de les autoritats espanyoles.

Per últim, va participar Sir David Edward, professor emèrit de l’Escola Jurídica de la Universitat d’Edimburg i ex-Jutge del Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, qui va diferenciar el cas escocès del català amb tres factors: l’absència de repressió, l’absència de passió que genera el debat i la poca afectació entre la comunitat jove. Tanmateix, va remarcar la importància de dos factors en qualsevol procés d’independència que han d’anar necessàriament donats de la mà: els principis democràtics i la legalitat. Així consta a l’article 2 del Tractat de la Unió Europea, amb aquest ordre. Per tant, en una Unió Europea caracteritzada per la pluralitat i la no discriminació, així com el respecte a les minories, no hi ha motius per negar als catalans el seu dret a l’autodeterminació, sempre i quan s’adeqüi el marc jurídic a tal finalitat. En la mateixa línia del ponent anterior, Edward va recordar que seria una situació sense precedents negar la ciutadania europea o la lliure circulació de persones a aquells que l’han gaudit des del naixement d’un dia per l’altra. Per això, considera que “d’acord amb les seves obligacions de bona fe, cooperació i solidaritat, les Institucions Europees i els Estats Membres estarien obligats a entrar a negociar abans que la separació d’un Estat fos efectiva, per tal de determinar la futura relació entre els ciutadans de l’Estat separat (Catalunya o Escòcia) i la resta d’Estats Membres”. A part d’això, ironitzà, la única certesa és la incertesa.

Va fer efectiva la cloenda de la jornada Roger Albinyana, Secretari d’Afers Estrangers i de la Unió Europea de la Generalitat de Catalunya, destacant la internacionalització del cas català i lamentant els continus entrebancs del Govern espanyol davant les vies de diàleg plantejades.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.