Sessió de tardes: Segona taula.
Si be cada vegada són més les empreses que aposten per l’arbitratge a l’hora de resoldre les seves disputes internacionals, no és menys cert que encara són moltes les societats que es mostren reticents i preocupades respecte de la institució arbitral i la figura dels Àrbitres. A la identificació i tractament d’aquests “temors” s’ha destinat la Segona Taula del Congrés, la qual ha estat moderada per Seguimundo Navarro, àrbitre i soci director de la firma que porta el seu nom, i ha comptat amb les ponències, per ordre d’intervenció, de Carlos Valls, soci director del despatx d’advocats Iuris Valls; Jan-Michel Ahrens, Director del Departament de Responsabilitat Social Corporativa-Infraestructures & Cities de Siemens AG en Alemanya; Peter A. Straub, àrbitre i soci de Walderwyss; Caroline Bechtel, Executive Committee de la Institució Alemanya d’Arbitratge (DIS), i Manuel de Lorenzo, advocat i Director del Tribunal Arbitral de València. Aquesta segona taula s’ha realitzat íntegrament en anglès, excepte una de les seves intervencions, i s’ha estructurat en tres blocs temàtics diferenciats.
En un primer bloc, l’objecte del qual ha estat plantejar de forma genèrica quins són aquestes preocupacions, inquietuds i/o inconvenients per part de les empreses, ha existit una total coincidència per part dels ponents. Així, més enllà de les preocupacions en relació als costos i els terminis en aquest tipus de processos, tots els intervinents han assenyalat com a focus de preocupació empresarial la falta de “predictibilitat” i, en ocasions, executivitat, del laude arbitral, així com l’absència de transparència en la institució arbitral en determinats països i els dubtes relatius al nomenament dels àrbitres; inquietuds sota les quals es sotmet la preocupació per la independència i imparcialitat d’aquests.
En un segon bloc s’han analitzat aquelles qüestions relatives al procediment, qüestions -moltes de les quals- que se susciten com a conseqüència de les diferències existents entre la tradició jurídica del “Common Law” i la continental pel que fa a la figura de l’arbitratge internacional, amb els problemes que això comporta, principalment, en relació amb la pràctica de la prova. Així mateix, s’ha alertat de les conseqüències perjudicials que té la “judicialització” i el creixent formalisme dels processos.
Finalment, en un tercer bloc, s’han abordat les possibles millores del sistema arbitral: davant la preocupació dels costos del procés, la majoria dels ponents s’han mostrats partidaris del finançament per part de tercers o la subscripció de pòlisses d’assegurances que cobreixin despeses de defensa jurídica. Per salvar les sospites relatives a la independència i imparcialitat arbitral, s’han insistit en la necessitat d’incloure clàusules de disclosure en els convenis arbitrals, així com garantir la no intromissió de la Institució en la funció arbitral, i contemplar la possibilitat de demandar a l’àrbitre que renunciï sense motivació alguna. Des d’un punt de vista menys tècnic, però no menys important, s’ha reiterat la necessitat peremptòria d’educar als clients sobre el mitjà més adequat per a la resolució dels seus conflictes.
Sessió de tardes: tercera taula.
Tractades ja de forma general les preocupacions de les empreses entorn de l’arbitratge internacional, en aquesta tercera taula s’ha volgut posar el focus sobre la durada dels processos, mentre que un de les principals “pors” des de la perspectiva empresarial. La qüestió ha estat abordada des de l’anàlisi de les tècniques dilatòries en el procés arbitral, amb l’objecte d’analitzar els seus límits, legitimitat i prevenció. És aquesta una qüestió cabdal per al prestigi de la institució de l’Arbitratge en una economia global, ja que és habitual que en el tràfic de les grans companyies distribuïdores d’energia es concloguin clàusules de revisió o d’estabilització de preus lligades a altres productes, la qual cosa fa que per a aquestes societats cotitzades el temps sigui diners. Mai millor dit.
La composició de la taula ha comptat amb experts en arbitratge, tant nacional com a internacional (comercial i d’inversió), i amb la magistral direcció de Cristian Gual, àrbitre i advocat d’Uría Menéndez, qui ha sabut posar sobre la taula aquelles qüestions més apressants i ordenar el torn de les intervencions d’una manera suggestiva per a l’auditori.
La primera de les ponències ha estat a càrrec de Manuel García Cobaleda, Director dels Serveis Jurídics de GAS NATURAL, qui ha donat resposta a la pregunta formulada pel moderador respecte al pes relatiu que té la conducta dels operadors en l’arbitratge i el comportament més o menys lleial d’aquests en seu arbitral, en comparació de la litigació judicial. Per a García Cobaleda és un valor a favor del sistema arbitral que els operadors jurídics que participen tinguin una major honradesa intel·lectual, una major finesa jurídica, motivada per la major interacció de l’àrbitre amb les parts i pel fet que les seves actuacions siguin on the record; el que comporta un major autocontrol per part d’aquests i que les discussions siguin menys fàctiques i més sofisticades.
La segona ponència ha tractat de donar resposta a la qüestió concernent al moment processal en què es produeixen habitualment aquestes pràctiques i quines conductes s’espera de les parts i el Tribunal arbitral. El ponent, David Arias, President del Club Español de l’Arbitratge (CEA) i soci de Pérez Llorca, ha qualificat aquestes <tècniques dilatòries> de patologies, que esdevenen com a conseqüència de la inculcació del principi de bona fe processal per part dels operadors jurídics. Alguns exemples apuntats per Arias són les dilacions en la constitució inicial del tribunal arbitral, les recusacions d’un dels seus membres, la no compareixença dels lletrats, les denominades expedicions de pesca en el camp de la prova (o fishing expeditions) o les peticions infundades.
Per mitigar o solucionar els efectes perjudicials que aquestes tècniques tenen sobre el procés, Arias és partidari d’acudir preferiblement a l’arbitratge institucional, abans que a un arbitratge ad hoc; comptar amb un president del tribunal amb experiència i fer ús del denominat soft law, com poden ser les guidelines de la International Bar Association, per evitar les recusacions infundades, o les regles de la IBA sobre conflictes d’interès en arbitratge internacional.
En la tercera intervenció, el ponent José Rosell, àrbitre amb una dilatada experiència i soci de Hughes Hubbard, ha recollit el testimoni de les anteriors ponències i ha posat l’accent en l’origen del problema que suposen les pràctiques dilatòries. Per a Rosell, el fet que molts actors comptin amb poca o nul·la experiència en arbitratge comporta que en moltes ocasions dits operadors tendeixin a incorporar tècniques pròpies, la qual cosa crea una gran confusió.
Finalment, la ponència de Luis María Cordero, advocat i secretari de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats del Senyoriu de Biscaia, ha proporcionat la visió des de dins d’una institució arbitral nacional. Per a Cordero, “els advocats són el principal problema; els advocats són els primers que no creuen en l’arbitratge i, per tant, es fa necessària una labor pedagògica per part de la institució”.
