2º International Arbitration Congress (III)

Per Víctor Díaz, Tito Rodríguez i Pol Rubio.
Barcelona.
 

Sessió de matins

És dissabte i en l’Il•lustre Col•legi d’Advocats de Barcelona prossegueix el 2º International Arbitration Congress, les ponències no poden ser més prometedores, la prevenció i resolució de les clàusules patològiques -una sort de clàusula vàlida, però ineficaç i un veritable maldecap pels in-house lawyers- i en un altre ordre d’assumptes, l’última taula on analitzar els avantatges per a l’empresa i l’empresari del sistema arbitral.

Miguel Moscardó, advocat i àrbitre, dóna el tret de sortida a la primera taula de debat del dia, ens parla de clàusules patològiques i recorda que la diferència entre aquestes i les clàusules nul•les, és la possibilitat d’esmenar-les i reintegrar-les al contracte. Exemples de clàusules patològiques són les que designen terminis quimèrics, exigències difícilment assolibles o descaradament parcials. En els processos arbitrals, com en qualsevol àmbit del dret, les clàusules, quant més clares i breus millor, això és el que d’altra banda acompanya a la ponència de Luís Elías, advocat i secretari general del Grupo Planeta, qui mitjançant algunes anècdotes de professió ens ha explicat perquè és recomanable sotmetre’s a clàusules arbitrals i perquè ell prefereix les clàusules estàndard. És una qüestió de simplicitat versus complicació, factors com la llengua de l’arbitratge són elements accessoris que hauran d’establir-se per acord de les parts o pel tribunal, no obstant això, dóna molta major importància a l’obligació de confidencialitat i la renúncia de recursos, elements clau en les empreses que finalment decideixen sotmetre’s a un arbitratge.

És el torn de Felix Prozorov-Batians, advocat i àrbitre a Alemanya, el qual dóna a conèixer que Alemanya és molt pro-arbitratge i té tendència a establir clàusules de lloc exclusiu de jurisdicció, malgrat això, no opina que es tracti de clàusules unilaterals, en les quals una sola part pot triar el lloc de jurisdicció, sinó que una part tria el lloc -de la mateixa manera que pot triar a un àrbitre- i ho estableix en el contracte que posteriorment l’altra signatura.

El tema dels tribunals arbitrals també ha estat objecte de debat, hi ha qui defensa que per triar un àrbitre les parts basen únicament els criteris en qui va a afavorir més la seva postura sense tenir en compte els coneixements sobre el tema o el grau d’objectivitat. Uns altres han defensat que l’essencial per escollir un bon àrbitre és que aquest tingui l’agenda lliure, és a dir, apel•len a la disponibilitat per sobre de tot, la veritat, és que normalment els tribunals arbitrals que estan formats per tres àrbitres solen comptar amb un triat per cada part i el tercer triat per codi deontològic, la qual cosa no deixa de ser una transpolació de les forces a un òrgan que en principi ha de ser imparcial i té poder decisori.

Diego Rivero, president del Tribunal Arbitral de Màlaga intervé per lamentar-se que en general l’advocacia hagi optat per la mediació en detriment de l’arbitratge quan, sense anar més lluny en casos tan sonats com els de el món de l’esport, els problemes es resoldrien molt millor via arbitratge internacional. El perquè, ho atribueix a una falta de formació, entesa com a poca promoció fins al moment de l’arbitratge.

En última instància s’ha produït un debat molt animat on l’ex-degà de l’Il•lustre Col•legi d’Advocats de Barcelona i impulsor de l’1er International Arbitration Congress, Pedro L. Yúfera, ha participat activament, assenyalant que l’arbitratge és la via necessària per superar l’actual saturació de la justícia, i ha deixat en el tinter la curiosa frase: “Els contractes haurien de redactar-se com a enemics, per complir-se com a amics”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.