L’ONU insta Espanya a complir la seva obligació de buscar els desapareguts de la Guerra Civil i la Dictadura

Per Imma Domènech
Sabadell

El Comitè de Desaparicions Forçades és un organisme de l’ONU  integrat per experts independents amb la missió de vetllar pel compliment de la Convenció Internacional sobre Desaparicions Forçades, que quaranta estats,  Espanya  entre ells, han ratificat. L’article 29 de la Convenció obliga al Govern a informar periòdicament de les mesures adoptades per complir amb les obligacions contretes al ratificar la Convenció ( BOE el 18 de febrer de 2011).

Aquest Comitè de Nacions Unides exigeix a l’Estat Espanyol que busqui les víctimes de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura franquista. Per la seva part la delegació espanyola  formada per l’ambaixadora Ana Menéndez Pérez i els advocats de l’Estat, varen defensar  a Ginebra el  compliment  de la Convenció. Tenint en compte l’aplicació de la Llei 46/1977 de 15 de octubre d’amnistia política, els possibles delictes estaven prescrits i les víctimes mortes, però aquest argumentari no convencé a l’ONU, que posà èmfasi en que els autors dels crims siguin jutjats i condemnats en cas de ser culpables, ja que les víctimes han de rebre la reparació adequada.

És important tenir en compte que aquests delictes no prescriuen, ja que la prescripció  efectiva s’inicia a partir del moment en que no hi ha desaparició forçada, és a dir, a partir que la persona apareix amb vida, es troben les seves restes o es restitueix la seva identitat. Així dons, la Llei d’amnistia no pot ser un obstacle per fer justícia, segons els mateixos experts del comitè. I segons ells “la desaparició és un delicte permanent i hi ha obligacions que adquireixen els Estats que formen part de la Convenció que no estan limitades en el temps”. Per tant, recomana que l’Estat espanyol posi recursos de personal, tècnics i financers per la recerca i aclariment de la sort de les persones desaparegudes, així com la creació d’un organisme específic que assumeixi aquesta funció, juntament amb una comissió d’experts independents amb l’encàrrec de determinar la veritat sobre les violacions de drets humans ocorregudes en el passat. Però no amb un esperit de revenja, sinó amb una mirada constructiva, perquè el dret a la veritat és indispensable. Per tot això, es dóna a Madrid un termini d’un any per acreditar els avanços amb un informe i per col·laborar amb altres països per l’aclariment de les desaparicions, com és el cas de la jutgessa argentina Maria Servini, que no ha rebut resposta a la seva petició d’extradició de dos acusats de tortura durant la dictadura.

Nacions Unides ha mostrat també la seva inquietud per l’escàs abast de la Llei 52/2007 de 27 de desembre, de memora històrica, que fa recaure en els familiars de les víctimes la feina de localització i identificació dels desapareguts, quan aquesta tasca hauria de realitzar-se per part  de l’Estat. Cal recordar que aquesta llei fou aprovada en el mandat de José Luis Rodríguez Zapatero, on es reconeixien, s’ampliaven drets i s’establien mesures a favor de tots els que patiren persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura,  però  no es va preveure en cap moment l’obertura de fosses comunes.

A les conclusions de l’informe, també es fa referència als nadons robats, fent esment que han sorgit obstacles en la documentació dels casos i en l’eficàcia de les investigacions, i es destaca la diferència existent entre la quantitat de denúncies rebudes i les poques mostres genètiques incorporades al Banc Nacional de l’ADN. Per tant, es recomana a l’Estat que intensifiqui els seus esforços en la recerca i identificació dels nadons que podrien haver estat víctimes d’apropiació, desaparició forçada o substitució de la seva identitat, i garantir que el Banc Nacional d’ADN integri mostres genètiques de tots els casos denunciats.

desapareguts

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.