Encarant la recta final del 2013, toca fer balanç de tot l’ocorregut durant aquest any. Un any per oblidar, ja que les xifres de l’atur segueixen sent inassumibles per a l’Estat i les famílies que viuen en el llindar de la pobresa tant a Balears com a Espanya són massa per a un país del primer món. Prou fer un cop d’ull a l’Enquesta de Condicions de Vida publicada per l’INE dimecres passat, en la qual es reflecteix que més d’un 20% de la població espanyola es troba en risc de pobresa, arribant aquest percentatge al 25% en el cas de les Balears. Xifres que demostren l’economia real del país, que es poden comprovar en les cues que es formen a la porta dels Caputxins a la Plaça d’Espanya a la recerca d’una ajuda per poder menjar. No tot és salvar a bancs de la fallida i deixar diners a els qui després no ens ho presten, per molt que s’obstinin aquests bancs a desmentir-ho a través d’anuncis amb Pep Guardiola com a protagonista. Un tipus del que es pot confiar, sense cap dubte.
A més, en tota família ben avinguda, el final d’un any serveix també per organitzar el següent. Vacances, esdeveniments, obligacions i per descomptat, el pressupost. I escoltant al President Rajoy i a tota la seva troupe, un arriba a la conclusió que el govern espanyol és una família molt bé avinguda. I llegint l’article 134 de la Constitució un s’adona que són ells els que han d’elaborar els Pressupostos Generals de l’Estat.
Segons el 134 de la Constitució, el Govern ha de preparar els Pressupostos i presentar el projecte al Congrés almenys tres mesos abans de l’expiració dels de l’any anterior. Incomplir aquest termini manca de cap tipus de sanció jurídica, tal com es va poder comprovar en el retard del President Bauzà en presentar els Pressupostos de la Comunitat per a l’any 2012, o els Pressupostos de la Comunitat del 2011, any en què van haver de prorrogar-se els de l’any anterior. Després de la seva presentació, són les Corts Generals les que han d’esmenar i aprovar els Pressupostos.
La Constitució en l’article 134 imposa l’aprovació dels Pressupostos abans del primer dia de l’exercici econòmic següent, és a dir, dóna de termini fins al 31 de desembre perquè els Pressupostos siguin aprovats. Si no s’arriben a aprovar en aquesta data, automàticament es prorrogaran els de l’any anterior.
L’aprovació dels pressupostos es considera una de les funcions més importants per controlar i impulsar políticament al Govern. Encara que, òbviament, el control es converteix en submissió quan el Govern té majoria absoluta en el moment de l’aprovació. Quant a les esmenes i modificacions dels Pressupostos, segons el 133.3 del Reglament del Congrés (o 139.1 del Reglament del Parlament de les Illes Balears), les esmenes al Pressupost original que suposin un augment de crèdits han de tenir com a contrapartida un reajustament de la mateixa quantia en la mateixa secció. “Els pressupostos de la recuperació”, s’aventurava a afirmar el ministre Montoro respecte als Pressupostos del 2014 el dia en què els va presentar davant els mitjans de comunicació. Amb un deute del 100% del PIB per a l’any 2014, es tracta d’una recuperació relativa, en la qual aquest deute arriba al bilió d’euros, el triple que abans de la crisi.
Els Pressupostos de l’any 2014 no acontenten a ningú a Balears. Tant el Govern com l’oposició critiquen durament el repartiment que ha considerat realitzar l’executiu de Mariano Rajoy. Com és natural, els coreligionaris del Govern Central moderen les seves paraules per no molestar excessivament als seus caps, però no es tallen. En paraules de José Vicente Marí, conseller d’Hisenda i pressupostos, l’esforç de Balears “no es veu correspost ni amb un sistema de finançament que tracti justament a les Illes Balears ni amb una inversió territorialitzada de l’Estat”. En addició, el President José Ramón Bauzà va declarar en el Parlament que la inversió dels Pressupostos a Balears “no és justa”. Dures paraules d’un Govern que comparteix carnets d’afiliat amb l’equip de Rajoy.
En contra del greuge que sofreixen les illes Balears any rere any en les inversions que el Govern proposa en els PGE, les comunitats que més reben són les de sempre. Els últims sempre són els últims, i els primers els primers. Extremadura, Cantàbria i Galícia són tres de les comunitats autònomes que més diners van a rebre per part de l’administració central. 316, 332 i 486 euros per habitant respectivament. Mentre que Balears, a la cua, rebrà previsiblement 66 euros per habitant. Per molt que es parli d’espoli fiscal en altres parts d’Espanya no hem d’oblidar que especialment aquesta comunitat es porta la pitjor part en comparació amb la resta de comunitats
Tenint els dos extrems, és necessari situar el terme mitjà de les inversions de l’Estat en les diferents Comunitats Autònomes. I en aquesta comparativa les Illes Balears tampoc surten molt bé parades. 206 euros per habitant és la mitjana d’inversió estatal. Tres vegades més que la que realitza a Balears. Són xifres que parlen per si soles del desori en el qual es troben les Balears i que ni molt menys es mereixen, ja que és fart conegut la seva gran aportació a la guardiola estatal.
I tot això sabent que la disposició transitòria novena de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears determina que “la inversió de l’Estat s’establirà atenent a la inversió mitjana per càpita realitzada en les Comunitats Autònomes de règim comú, determinada conformement a la normativa estatal”. Segons sembla, paraules buides. Encara que pot ser que el procés d’equiparació amb la resta de Comunitats sigui lent, molt lent. Qüestió de dècades, tal vegada.
La inversió real que l’Estat farà l’any 2014 en les Balears serà de 74,02 milions. Un 5,69% menys que aquest any, quan la inversió ha estat de 78,4 milions d’euros. I tirant la vista enrere, i no massa, es comprova com la inversió d’aquests dos últims anys ha estat la més baixa dels últims temps. L’any 2012 la inversió estatal va ser de 143,25 milions d’euros. El doble que l’actual. I si sembla que la retallada ha estat brutal, prou retrocedir un any, fins al 2011, per comprovar que el 50% de 143 milions d’euros és simple xavalla. L’any 2011 encara existia la partida destinada a les inversions estatutàries, les de la disposició transitòria novena de l’Estatut. Aquest any, sumant la partida de l’Estatut (que ascendia a 190 milions) a les inversions comunes i els diferents convenis, el muntant total era de 454 milions d’euros. 74 vs. 454. Les comparacions són odioses, sobretot quan el que separa una xifra d’una altra són 400 milions d’euros.
Des de l’última legislatura de Felipe González al capdavant de l’executiu l’Estat no invertia tan poc aquí. I això que en aquella època l’euro no existia i el SMI era de 350 euros al mes, gairebé la meitat que avui dia. Amb Aznar i Zapatero les inversions van créixer paral·lelament a la bombolla, no és que ens volguessin més que abans. Potser serà necessari el pont de València fins a Mallorca perquè algú s’adoni que existim, encara que sigui solament pels diners. Palma no només està a Canàries.
