“La formació més idònia per a un advocat penalista és la del cas real”

Per D.D.
Sabadell
 
 

Andreu Van den Eynde (París, 1975) fa més de 15 anys que es dedica a l’advocacia, especialitzat en l’àmbit penal. Les seva especialització són els delictes informàtics, dels quals és un apassionat. No fa gaire que ha estrenat un bloc jurídic, en el qual escriu sobre tota mena d’aspectes penals, i és piulador habitual de la xarxa social Twitter (@eyndePenal). És també professor a la UOC i a l’Escola de Pràctica Jurídica del Col·legi d’Advocats de Barcelona, on imparteix les classes de dret processal penal. Autodidacta nat i guitarrista de la banda de punk rock President Blutarsky (dita així en honor al personatge de la pel·lícula Desmadre a la americana interpretat per John Belushi), Van den Eynde no té pèls a la llengua i diu les coses clares, sense floritures, després d’haver posat totes les cartes sobre la taula.

Andreu Van den EyndeNo fa gaire vas anar a Milà per assistir a unes jornades sobre la prova electrònica i els seus reptes jurídics. Com va anar?

Molt bé, la veritat. Tots aquests organismes internacionals o, per exemple, els cursos de l’Acadèmia de Dret Europeu, subvencionats per la Unió Europea, són d’un nivell molt difícil de trobar a Espanya. Per què? Perquè el tipus de ponents que hi ha és gent de l’àmbit internacional i d’una solvència impressionant. Jo, quan vaig a aquesta mena d’esdeveniments, puc tractar, per exemple, amb el director de l’Institut de Recerca sobre Ciberdelictes d’Alemanya, que és un expert internacional en la matèria. Algun cop sí que és cert que vénen a Barcelona…

És veritat. Al European Jurist Forum va venir Stephen Mason.

Aquest home és el que té el manual sobre prova electrònica més important del món o d’Europa, com a mínim.  Són uns interlocutors que no tens normalment oportunitat de veure, i realment és molt ric escoltar-los. I t’assabentes de temes que ja s’estan discutint, qüestionant, que aquí encara no han arribat o no ens els estem plantejant i que, tard o d’hora, acabaran arribant i ens els haurem de plantejar. En qualsevol cas, és una formació continuada molt eficaç.

Et costa encabir la prova electrònica en el procés penal, tenint en compte que encara es regula amb una llei del segle XIX?

Doncs sí, és molt difícil. Aquí hi ha dos nivells. Un de molt bàsic que es basa en el coneixement de la doctrina o la jurisprudència, tota la ciència jurídica que envolta la prova electrònica, que et dóna una nivell suficient com per manejar-te molt millor en un procediment en què es presenti com a prova un e-mail o s’aporti un document electrònic… Per tant, sí que en un primer nivell és útil i interessant. Ara bé, tothom està tan poc acostumat a tot aquest tipus de debats que no pots endinsar-te en un segon nivell molt més profund. No pots explicar-li a un jutge que no sap els fonaments de la prova electrònica i del dret electrònic assumptes que són importants i que estan a un nivell al qual molta gent no arriba.

I quina creus que hauria de ser la regulació més immediata i urgent en matèria de prova electrònica?

El problema crucial de la prova electrònica és l’harmonització dels sistemes jurídics de tot el món. Hi ha cops que no tenim col·laboració amb els proveïdors dels serveis d’Internet. I això fa més difícils les coses. Primer de tot, caldria establir uns estàndards internacionals sobre com obtenir una prova electrònica, com s’aporta en un procés penal, com han de col·laborar els proveïdors de servei d’Internet en una investigació criminal. Sense tenir això, és molt complicat, la veritat.

Se’t fa difícil, doncs, fer-te entendre davant d’un jutge per qüestions informàtiques? Et cal sempre un pèrit?

Sí, els pèrits informàtics s’han tornat essencials en aquesta mena de procediments. Afortunadament, els pèrits s’han posat les piles i han entès que ells tenen clients si saben expressar-se bé davant d’un tribunal i explicar-li a un jutge com funcionen les coses. Tot i així, els debats són molt estranys, perquè sempre hi ha alguna cosa: un advocat que no en sap prou, pèrits que no se saben explicar amb claredat i amb un llenguatge planer, un policia que ha fet una investigació matussera o un jutge que no té els coneixements fonamentals de la prova electrònica.

Creus que tard o d’hora hi haurà alguna assignatura sobre dret i tecnologia o que fins i tot serà obligatòria?

Segur. Jo, moltes vegades, quan dono cursos o conferències sobre dret penal o dret processal penal, introdueixo el tema dels delictes informàtics encara que no sigui al programa. Si, per exemple, explico l’estafa, doncs explico també l’estafa informàtica i els altres delictes informàtics. Aquests temes no són sovint al programa, i és absurd. Actualment, el dret tecnològic, l’estan centrant molt en la protecció de dades, però hi ha tot un món per descobrir. Estic segur que d’aquí poc això s’haurà normalitzat.

Parlant d’altres temes… Ets l’advocat que representa les 12 víctimes mortals de l’accident ferroviari de l’estació de Castelldefels. Actualment, en quin punt es troba el cas?

El tema de l’accident de l’estació de Castelldefels és molt il·lustratiu a l’hora de veure com la veritat no es busca sinó que es crea. És curiós com abans d’investigar o de saber qualsevol dada dels fets ja comencen a sortir les primeres hipòtesis sobre el que ha succeït, interessades i dirigides per determinats sectors d’opinió. I això és el que va passar amb l’accident de l’estació de Castelldefels. Al minut u de l’accident, ja hi havia gent que deia el que havia passat sense que ningú sabés res. Perquè aquesta gent vol crear una hipòtesi. I els jutges s’hi enganxen i, en comptes de buscar la veritat, creen una hipòtesi preestablerta i intenten que la investigació convalidi el seu prejudici. Que la investigació no es va fer bé no ho dic jo, ho ha dit dos cops l’Audiència Provincial les dues vegades que ha reobert la causa perquè la investigació s’havia fet malament. Tot això per dos recursos contra els dos arxius respectius que es van fer, basant-nos en el fet que en tots dos casos s’havien vulnerat, per part del Jutjat d’Instrucció, drets fonamentals de les víctimes perquè la investigació es va fer a esquenes de les víctimes. Així doncs, el cas està encara obert. Tinc pendent, per al mes de febrer, la diligència més important del procés: interrogar tots els tècnics i pèrits que han intervingut en la investigació de l’accident. Serà l’última oportunitat que tindré per saber què va passar des d’un punt de vista tècnic. Arran del que succeeixi, el procés es mantindrà obert o es tancarà.

A més de tenir una cartera de clients pròpia, estàs al torn d’ofici, a les seccions de jurat, penal i menors. Per què estàs al torn?

Hi estic perquè ho considero una obligació moral. És el meu 0,7 % d’ajuda al desenvolupament. És una funció social en què vull participar. Al meu despatx tinc dues fórmules d’ajudar els demés sense que això impliqui la percepció dels honoraris estàndard que cobraria. Una és el torn d’ofici i l’altra, aquests casos que selecciono, un o dos a l’any, que porto gratis perquè vull ajudar determinades persones. Ara n’acabo de portar un. He defensat un pallasso molt famós d’unes injúries que havia patit per Internet. És un pallasso que fa festivals per als nens a Palestina. Determinades organitzacions el van titllar de proterrorista, cosa que vulnerava el seu dret a l’honor. Vaig acordar amb ell que li portaria el cas gratuïtament, perquè el volia ajudar.

Avui en dia quin és l’estat del torn d’ofici? Se sent a dir que a l’advocat d’ofici no se’l compensa correctament.

Perquè et facis una idea, cobren més els nens que treballen a Birmània en tallers il·legals que els advocats d’ofici. Moltes de les coses que fa l’advocat d’ofici no es cobren. Però, tot i així, jo mai a la vida he deixat d’anar a una diligència per més absurda que sigui. Mentre n’hi ha d’altres que seleccionen, jo vaig a totes les declaracions, ho recorro tot, ho batallo tot com si fos un cas normal. Per a mi, la retribució és com una propina. Efectivament, són uns honoraris que són inhumans i fins i tot degradants. Això en una part. El problema del torn d’ofici és que va arribar a constituir la font d’ingressos principal d’un tipus d’advocats. I això és un problema perquè no sembla que es pugui sostenir. I aquest és el drama. La gent, els companys, que creien que podien viure de la defensa d’ofici estan veient que no poden només amb el torn d’ofici, i això aguditza la problemàtica econòmica de molts companys. I un tercer tema és que algun dia s’hauria de fer un control de qualitat dels professionals. La defensa és, en general, bastant bona i de qualitat. Però a vegades et topes amb alguns casos molt sorprenents, perquè hi ha gent que juga a defensar temes penals, sense tenir el reciclatge suficient. I a vegades es produeixen situacions que fan que els jutges tinguin una mala imatge de nosaltres. Per això es va crear el torn especial del jurat, per garantir que en un procés tan complex com el del jurat els defensors d’ofici arribessin als estàndards de qualitat.

Fa un temps vas penjar una imatge bastant divertida a Twitter. Arran d’això fa dies que et vull preguntar sobre el funcionament del procés penal de menors.

El procediment del menor és complex. S’introdueix un principi rector que és el següent: les actuacions de les parts i del procediment van orientades a una funció educativa, i aquest principi és distorsionador respecte a allò que normalment regeix el principi de defensa penal: la defensa a ultrança dels interessos del client. Llavors, aquesta pugna genera situacions complexes.

¿Per què?

Perquè si traslladem la defensa del major d’edat a menors, l’advocat penalista seria molt batallador. És cert que al menor no se’l pot jutjar amb la mateixa fredor amb  què es jutja els majors d’edat. El menor no té un discerniment bo i no pot planificar les estratègies de defensa ni entendre-les. Les penes són completament diferents. Però a la pràctica això ha comportat un tema perniciós, i és que s’ha tornat un procés paternalista. Al menor se’l relega a una situació d’inimputabilitat total, i s’intenta decidir per ell. Es forcen moltes conformitats penals, fins i tot en situacions en què està molt clara la línia de defensa. Hi ha una pressió molt forta perquè els advocats defensors no desenvolupem la tècnica al 100%. Jo tinc, per exemple, un cas de menors que es pot guanyar. I tots els factors que intervenen (jutges, fiscals, equip tècnic, psicòlegs) intenten que no defensi el nen. Com que és un nen amb una situació familiar complexa, no volen que jo aconsegueixi treure’l de l’àmbit de control de la justícia de menors, i així poder intervenir i educar-lo. Si nosaltres guanyéssim els casos, se’ls escaparien. El problema és que resoldre els problemes socials dels menors a través de la justícia penal és un error. Però és que és l’únic que tenen… I això porta a situacions com les de la foto de Bart Simpson, això de les còpies a Fiscalia. En el procediment de menors, en comptes de tenir més garanties i més drets del menor, a vegades es restringeixen. Fa poc, veia que els menors declaraven emmanillats, quan els adults detinguts no ho estan fent mai. No podem tenir còpia de les actuacions a la Fiscalia de guàrdia, quan amb els adults, sí. I es produeix aquesta paradoxa que, per condemnar-los millor, els treuen més drets…

I què n’opines, de la nova Llei de Seguretat Ciutadana?

Les lleis que no estan en vigor s’han d’agafar molt amb pinces. A mi, des d’un punt de vista jurídic, no m’interessa cap llei que no estigui en vigor.

De veritat?

Sí, no tinc cap interès, però això no vol dir que no el tingui des d’un punt de vista polític, politicocriminal. L’he mirat a grans traces i t’he de dir que segueix amb la tendència políticocriminal de traspassar a l’àmbit sancionador un ventall molt ampli de conductes, tot per deslegitimar determinades opcions polítiques i per rèdits electorals. És una llei ideològica. Persegueix casos concrets i persones concretes, dos coses que una llei no hauria de fer. Em sembla un altre atropellament dels que s’estan fent a les llibertats públiques. Però fa tants anys que ens ho estan fent que no em sorprèn gens.

Quina creus que és la percepció que té la societat dels advocats? Ho dic perquè a vegades costa fer entendre a part de la societat la figura de l’advocat penalista, de l’advocat defensor. Recordo que José María Sánchez de Puerta, l’antic advocat de José Bretón, era insultat a les portes dels Jutjats.

Crec que els advocats hem d’assumir que som la professió més odiada de la història i que ho seguirem sent durant molts anys. No hi ha cap llibre o pel·lícula important en la història de la literatura o del cinema en la que surti un advocat i no se l’insulti. Tu agafes qualsevol llibre en què surti un advocat, i serà un personatge odiós. És una cosa social a la qual ens hem acostumat. Però a mi no m’afecta. És una feina molt complicada, ho reconec, i és normal que la gent, en certa forma, no l’entengui, com jo no entenc els polítics…

I tu, com a penalista, dorms tranquil?

Normalment, no [riu]. Però no té res a veure amb la meva feina. A la vida hi ha coses molt més importants, més costoses i més complexes que la feina, que de vegades no deixen dormir. La feina, en definitiva, és una tècnica. Per tant, un cop la domines, molt comptades vegades es tenen problemes per dormir, sempre que es mantingui un rigor ètic excel·lent, que és el que jo provo de fer. Mai faig res que després em faci penedir.

En què consisteix aquest rigor ètic excel·lent?

Jo tinc molt clar que no hi ha cap motivació per transgredir l’ètica professional i la personal. Jo no en tinc cap. Fins i tot no tinc el motiu principal pel qual trencar aquesta ètica: els diners. Depèn del que paguin, hi ha gent que va contra la ètica, fa trucs bruts. Jo no els faig. Prefereixo cobrar menys i ser més feliç. A més, així es consolida la meva marca com a una marca ètica. Jo no faig putades als companys, jo no faig trucs bruts, no enganyo. Els enganys lícits que fem els advocats són els propis de la tècnica de defensar, que són fins i tot un dret fonamental. Però hi ha un altre tipus d’engany que no es pot fer. Jo, per exemple, no acusaré mai a ningú sabent que la meva acusació és falsa. Si un client meu em diu que vol posar una denúncia a algú i s’inventa alguna cosa, jo li diré que no la posaré. Sempre tracto bé els companys, sóc col·laborador amb tothom perquè pressuposo que tothom ho és amb mi. No oculto proves més enllà de la tècnica de defensa. I quan arribo a casa tinc la tranquil·litat que he fet bé les coses. No se m’enfada cap client ni cap company. Hi ha molts exemples concrets de com es trenca aquesta ètica.

Quins?

Per exemple, gent que modifica el que ha de dir un testimoni, que els paga perquè no acusin. Hi ha companys que et roben clients amb tècniques poc ètiques. Hi ha gent que enganya els propis clients, que els diu que ha fet una determinada feina que no ha fet, però, tot i així, la factura. I sempre per qüestions com de supervivència i per tema de diners. Hi ha gent que arriba a judici per cobrar més, quan estratègicament seria millor no arribar a judici. Doncs aquest tipus de coses. No són gaire corrents, però la veritat fa mal quan te les fan.

Fa un temps que està bastant de moda l’ús del Twitter entre advocats. Com et serveix professionalment a tu?

El Twitter té dues funcions bàsiques. Jo estic a totes les xarxes socials. Vaig començar amb Myspace amb la banda amb què toco. Tinc molts comptes fake, amb els quals funciono amb un pseudònim, perquè els advocats hem de protegir el nostre prestigi, la nostra imatge, perquè en definitiva és el que venem. Jo no puc dir el que vull. Per mi, el Twitter és una eina en part de màrqueting, i, per tant, el concebo com una feina. Com el bloc. Encara que a mi m’interessin molt els posts que poso al bloc, els poso perquè és la meva feina. És la forma que té l’advocat actualment de treballar. Has de tenir una web, has de tenir Twitter, has d’enfocar part de la teva feina a l’espai digital. El problema és que Twitter, per la seva pròpia manera de funcionar, impedeix que puguis constrenyir-ho tot a allò professional, i se t’acaba escapant allò personal. Llavors hi ha aquesta altra faceta, de tipus lúdic, de relació amb altres companys. Jo sempre explico una anècdota: un dia vaig anar a un altre partit judicial, fora de Catalunya, vaig contactar amb un altre advocat que coneixia per Twitter i vam decidir desvirtualitzar-nos. Vam quedar per dinar. I és el que té Twitter. Envies un missatge, un tuit, a una persona de l’altra punta del món i pots coincidir-hi i prendre un cafè o dinar. És una eina amb moltes funcions, però fonamentalment és un treball.

¿Entren clients per Twitter? ¿O és molt difícil?

És difícil. Als advocats que inverteixen molt en Internet tard o d’hora els arriba el que jo anomeno el client de Google. El 50% d’aquest tipus de clients són paranoics, els altres 50% són gent normal.

¿Per què?

Doncs simplement perquè la cerca d’advocats per Internet no és encara la cerca normal per trobar un professional del dret. Potser d’aquí uns anys ho serà. A la gent que posa “el mejor abogado de Barcelona” al buscador se’ls ha de tractar amb molta cautela.

¿I com es fa tradicionalment això de buscar un advocat?

En penal sempre diem que no tenim ni idea d’on ens vénen els clients. En el meu cas, hi ha un cert prestigi tècnic que fa que altres professionals m’enviïn clients. Però l’eina de màrqueting principal i la font de clients principals d’un penalista és fer una xarxa amb altres despatxos que no portin penal. Aquesta és la fórmula idònia, el target de màrqueting. Oferir a altres companys que no tenen penalistes els meus serveis.

Ja tenies clar a la facultat que volies ser advocat penalista?

El meu problema és que ho tenia clar abans de la facultat. Sóc el típic que quan tenia 10 anys ja volia ser advocat. Advocat penalista. Això demostra com m’agrada aquesta feina.

I què li diries a algú que s’acaba de llicenciar i que vol ser advocat penalista? Què ha de fer? Què ha d’aprendre i quins passos ha de fer?

El pas principal és el més difícil: entrar a treballar en un despatx que faci dret penal. La passantia, el que se’n diu ara júnior. I això és el més difícil, però és la clau. És com la residència dels metges o les urgències. Tu has de ser a urgències, d’acord? La gent que no ha estat mai a urgències no serà tan bon metge com els que han passat per urgències. Has de treballar, doncs, en un lloc on se’t permeti veure casos, anar a judicis, portar-ne, fer estratègies, estudiar casos, fer reunions… si això ho pots fer, no fa falta que estudiïs gaire ni que facis màsters ni gaire formació especialitzada, ja que la teva formació és la més idònia, la del cas real. Amb cada cas, t’estudiaràs un nou supòsit. I al final tindràs un bagatge d’experiència que farà que ja no n’hi hagi gaire, de sorpreses. Si no es pot anar a treballar a un despatx penalista, la cosa seria suplir aquesta experiència a través de combinacions de formació continuada, pràctiques al mateix despatx… però, esclar, has de barrejar molts més ingredients.

Amb la nova llei d’accés a l’advocacia, els nous graduats en Dret hauran de fer un màster per poder col·legiar-se a qualsevol col·legi de l’Estat. Creus que és necessària aquesta obligatorietat?

A mi em sembla que aquest màster concret s’encabeix una mica en tota aquesta política de privatitzar el sistema educatiu. Tant amb Bolonya, com amb l’assumpte de les beques Erasmus no es veu que hi hagi una intencionalitat de millorar la docència. No sé com es plantejarà a la pràctica, però desconfio bastant d’aquest tipus de sistemes. Una altra cosa és que la forma d’ensenyar el Dret sigui bastant arcaica, endogàmica i poc pràctica, prou com per regular-ho o com a mínim replantejar-ho. Però no em sembla que a través de fer-te pagar més diners per un màster i fent-te fer un examen que ningú sap com anirà s’asseguri aquest filtre de pretesa qualitat. El que s’ha de fer és ensenyament de qualitat i, en qualsevol cas, que els col·legis d’advocats facin una formació continuada a fi que els col·legiats tinguin un estàndard de qualitat. Tot plegat em semblen martingales per mantenir un sistema privatitzat d’ensenyament.

Quan surts de la facultat i comences a exercir, què veus que no et van ensenyar a a facultat?

El que em van ensenyar a la facultat m’ha servit en un 20%. I és que el dret no té res a veure amb l’advocacia. Ser advocat és una tècnica, una feina i, si vols, fins i tot un art, que no té res de jurídic, en el sentit que el Dret és com un substrat que hi ha a sota, com una base. Ser advocat és saber interrogar, saber psicologia, saber negociar, saber com tractar el client, com facturar, com preparar els casos, com preparar una estratègia, un judici. Suportar un judici, els nervis, reaccionar… El més difícil de tot sempre és la reacció en situacions inesperades. És una cosa que no t’ensenyen enlloc. La setmana passada vaig tenir un judici i va venir un testimoni sorpresa, com a les pel·lícules! Quan ningú havia parlat sobre una cosa, apareix un personatge desconegut que no sabem d’on arriba i fa una revelació transcendental per al judici. Com es reacciona en una situació així? Això no t’ho ensenya ningú, i és el més bèstia que et pot passar. Després hi ha altres coses que tampoc t’ensenyen, com per exemple que tots els casos es poden guanyar. Només depèn del número d’hores que tens per dedicar-t’hi. Si tinguessis infinites hores per dedicar-te a un cas, per molt difícil que fos, el guanyaries. No hi ha cap cas que no es pugui guanyar. I això s’aprèn treballant en un despatx, on t’ensenyin a deixar de ser derrotista. S’han de saber els arguments que tens en contra, esclar, però s’ha de trobar la forma de sortir-te’n.

Fins a quin punt els advocats fem de psicòlegs?

Primer, l’advocat ha de saber psicologia en general. Fins i tot per la seva estratègia de defensa. Ha d’entendre les personalitats de la gent. Després de molts anys veient parlar la gent, en cinc minuts ja et fas un perfil de com són. Has de saber identificar els testimonis hostils, saber si una persona és histriònica, narcisista, paranoide, esquizoide… Has de saber manejar el tema psicològic. I a part, has de fer psicologia de la gent, sobretot el client vol de l’advocat que l’escolti, que és el que vol tothom a la vida: que l’escoltin. Per tant, el millor consell és escoltar el client, perquè ho volen. T’expliquen els seus problemes, molts dels quals són greus, i escoltant-los ja fas el 90% de la feina. Però tampoc hem de suplir els professionals i fer teràpia…

I want to believe
I want to believe

Parlem una mica sobre com s’entretenen els advocats quan acabem el dia. Quines sèries mires?

Segueixo Game of Thrones, Vikings, Homeland, Walking Dead. Ara estic mirant Sherlock (sóc molt fan de les novel·les del Conan Doyle). Però si hagués de definir el meu tipus de sèrie són sempre les de zombies i ciència ficció. Sóc d’Expediente X de tota la vida. El pòster que té Fox Mulder a la sèrie el tinc a casa, el d‘“I want to believe”. Evidentment, sóc de Lost. I sobretot de The Wire, que sí que s’assembla a la meva feina, però és diferent. Si t’hagués de ressaltar una sèrie seria The Wire.

I sèries jurídiques, d’advocats?

El que no m’agrada es veure coses que em recorden a la feina. Sobretot, el que no m’agrada gens és CSI, són com casos petits. Jo vull desconnectar. Dexter el puc tolerar, però perquè té una altra història. I quant a les sèries d’advocats, doncs no m’agrada Ally McBeal ni res per l’estil. No m’ajuden a desconnectar.

Per acabar… No fa gaire vaig veure un parell de capítols d’una sèrie estil CSI que es diu Hawai 5.0. En dues escenes vaig veure dues vulneracions de drets fonamentals: vulneració del secret de les comunicacions i confessió d’imputat per coaccions.

Sèries com The Wire t’expliquen la feina policial corrupta, fins a cert punt irregular. I pots arribar a entendre que allò és una fórmula irregular i il·lícita de fer la feina, però entens perquè ho fan. En canvi hi ha sèries com aquestes o CSI que et fan una cosa i te la maquillen com si fos el bon procediment. A CSI, la gent es pensa que allò és real. Això d’obtenir un resultat d’ADN en segons! O que es puguin vulnerar drets fonamentals. No venen el que ven The Wire, que és la cruesa de la realitat, amb les seves coses bones i les seves coses dolentes. A les altres venen una mena de justícia de ficció que alimenta aquesta set de venjança de la societat, de restricció de garanties enfront d’aquests suposats perills que ens mataran a tots, i que al cap i a la fi no són reals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *