La querella contra Rosell per apropiació indeguda en la contractació de Neymar

Per Anna Jiménez
Barcelona
Sandro Rosell i Neymar Da Silva
Sandro Rosell i Neymar Da Silva

Pablo Ruz, jutge de l’Audiència Nacional, el 22 de gener d’enguany va admetre a tràmit la querella interposada per Jordi Cases Guarc, soci del Fútbol Club Barcelona, contra Sandro Rosell com a autor d’un presumpte delicte d’apropiació indeguda en la modalitat de distracció arrel del fitxatge del brasiler Neymar Da Silva. En concret es dubte sobre quin ha estat el cost real de tal contractació. Al respecte, Rosell, el dia en que va dimitir del seu càrrec de president del Club, va explicar que “només” 57,1 milions d’euros són imputables a l’operació de fitxatge del brasiler si bé dies després el seu predecessor en el càrrec, Josep Maria Bartomeu, va elevar dita xifra a 86,2 milions d’euros mentre que el querellant, per la seva banda, la fixà en 94,4 milions.

Però primer analitzem el delicte d’apropiació indeguda. Tipificat als articles 252 a 256 del Codi Penal és un delicte contra el patrimoni que protegeix el dret de propietat com a bé jurídic que es malmet quan hom incompleix l’obligació de tornar els diners, efectes, valors o coses mobles que posseeix llegítimament al apropiar-se, distreure o negar haver rebut els mateixos. Val a dir que el Tribunal Suprem ha vingut a estipular que sota el delicte de l’article 252 s’acullen dues modalitats; la primera consistent en incorporar la cosa al patrimoni de l’autor i la segona en administrar fraudulentament patrimoni aliè, pel què es veu com a un tipus de gestió deslleial basant-se en “que el autor haya dispuesto de los bienes cuya administración le estaba encomendada sin dar ninguna respuesta apropiada y coherente sobre su uso (STS de 26 de febrer de 1998, cas “Argentia Trust”). Tal distinció no se li escapa al jutge Ruz que, al fonament jurídic segon de l’auto de 22 de gener de 2014, disposa que “el artículo 252 del vigente Código Penal, sanciona dos tipos distintos de apropiación indebida: el clásico de apropiación indebida de cosas muebles ajenas que comete el poseedor legítimo que las incorpora a su patrimonio con ánimo de lucro, o niega haberlas recibido, y el de gestión desleal que comete el administrador cuando perjudica patrimonialmente a su principal distrayendo el dinero cuya disposición tiene a su alcance(…). En la modalidad de apropiación consistente en la administración desleal, el elemento específico, además de la administración encomendada, radica en la infracción de un deber de fidelidad, deducible de una relación especial derivada de algunos de los títulos consignados en el art. 252 del Código Penal y la actuación en perjuicio del patrimonio ajeno producido por la infidelidad (STS 16 de septiembre de 2000), y el tipo se realiza, aunque no se pruebe que el dinero ha quedado incorporado al patrimonio del administrador, únicamente con el perjuicio que sufre el patrimonio del administrado, como consecuencia de la gestión desleal de aquél, esto es, como consecuencia de una gestión en que él mismo ha violado los deberes de fidelidad inherentes a su “status”, como se dijo literalmente en la sentencia de esta Sala 224/98, la acción típica es la disposición del dinero que se administra en perjuicio de la persona física o jurídica titular del patrimonio administrado, sin que sea imprescindible en este tipo -aunque tampoco quepa descartarla- la concurrencia del “animus rem sibi hahendi” sino sólo la del dolo genérico que consiste en el convencimiento y consentimiento del perjuicio que se ocasiona (SSTS. 3.4 y 17.10.98)”. A Rosell, com ja s’ha avançat abans, se l’imputa un delicte de l’article 252 en la modalitat de gestió deslleial per distracció de diners en la celebració del contracte amb Neymar.

El jutge ha admès la querella interposada davant de l’Audiència Nacional perquè d’aquesta “se desprenden elementos suficientes para investigar los hechos […] a fin de despejar los extremos relativos al fichaje del jugador brasileño y la apariencia o no de posibles irregularidades con relevancia jurídico penal”. Ruz creu que hi ha “una falta de correspondencia entre la causa y finalidad real de los compromisos y obligaciones económicas en aquellos documentados con el título nominal de apariencia formal de los contratos suscritos” (Fonament Jurídic Segon de l‘Auto de 22 de gener de 2014 emès pel Jutjat Central d’Instrucció núm. 5) pel què considera adient obrir fase d’instrucció per a esclarir tals fets.

El Club, que en un principi no va voler entrar a aclarir aquestes discrepàncies en les quanties de la contractació al·legant que es van interposar diverses clàusules de confidencialitat, finalment va donar alguns detalls més sobre el fitxatge quan Bartomeu va assumir el càrrec de president. Tanmateix, sí ha volgut personar-se en la causa com a perjudicat i “ poner de manifiesto la inexistencia de perjuicio alguno por los hechos descritos en la querella [interposada per Cases] y reclamar que la denuncia no se admitiera a trámite”. El jutge Ruz, per la seva banda, entén que no és possible presentar-se com a perjudicat i sol·licitar l’arxiu considerant que la pretensió del Club “en absoluto se corresponde con la propia de la parte activa del proceso, que sería la que insta a una condena contra un sujeto por considerarlo responsable de un hecho punible”. Malgrat l’anterior, el soci que va empendre accions legals contra Rosell es planteja retirar la querella dels jutjats

I què passaria si finalment es considerés que els fets no tenen rellevància penal? Doncs encara quedaria la jurisdicció mercantil per a debatre la possible responsabilitat de Rosell com a president d’un Club que presumptament ha actuat en contra dels interessos dels socis del mateix. Val a dir que la llei d’aplicabilitat seria la Llei Orgànica 1/2002, de 22 de març, d’Associacions i la Llei 10/1990, de 15 d’octubre, de l’Esport, desplaçant així el Reial Decret Legislatiu 1/2010, de 2 de juliol, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de Societats de Capital perque el Fútbol Club Barcelona és òbviament un Club esportiu. En concret, es tractaria de dilucidar si és possible determinar responsabilitat en la tasca de Rosell al haver actuat aquest amb culpa o negligència greu (art 17.2e de la Llei de l’Esport), extrem a provar per l’altra part.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.