L’exercici del dret a l’autodeterminació

Per Gisela Roig i David Sáenz
Barcelona

 

La segona part de l’acte celebrat per la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona i del Lliure Exercici de l’Advocacia en referència a “El dret a l’autodeterminació: anàlisi jurídic” pretenia analitzar “L’exercici del dret a l’autodeterminació” a partir de l’estudi de diversos casos internacionals i de la seva comparació amb el cas català.

Imatge de la segona taula de la jornada "El dret a l'autodeterminació: anàlisi jurídic"
Imatge de la segona taula de la jornada “El dret a l’autodeterminació: anàlisi jurídic”

S’iniciava amb la intervenció de la moderadora del debat, la Sra. Marion Hohn (Presidenta de l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans), que després de marcar les pautes de les intervencions dels ponents i de presentar-los, cediria la paraula al primer d’ells.

El cas eslovè

Bojan Brezigar
Bojan Brezigar

Obria doncs el debat Bojan Brezigar, politòleg i periodista eslovè, llicenciat amb ciències polítiques i expert en llengües minoritàries, membre de l’associació MIDAS, portaveu d’assumptes exteriors del govern eslovè i president del Consell Europeu de Minories Lingüístiques.

El ponent va començar posant a l’audiència en situació sobre el cas eslovè. Aquest s’inicia amb la Constitució de Iugoslàvia, text que en un principi permetia a les repúbliques que haguessin decidit fusionar-se en un estat comú tornar a dissoldre’s, decidint Eslovènia formar part de Iugoslàvia. Aquest context unitari canviaria l’any 1980, quan Iugoslàvia entra en una important crisi econòmica que afavoreix el ràpid creixement dels moviments nacionalistes i del partit comunista, doncs Eslovènia era la zona més rica del país i els eslovens pensaven que pagaven massa a Belgrad, en ajuda de les zones més desafavorides del sud.

Els somnis independentistes dels eslovens no neixen amb la crisi econòmica, va afirmar Brezigar, però sí que creixen fins al punt de crear un important corrent d’independentisme que es demostraria l’abril de 1990 amb les primeres eleccions democràtiques, on tothom menys el partit comunista, va entendre el poc futur de Iugoslàvia, motiu pel qual davant dels 204 vots a favor i 4 abstencions a favor de la independència, reclamà aquest partit una majoria totalment absoluta, fet pel qual es convocà un referèndum amb la pregunta “la República d’Eslovènia hauria d’esdevenir un estat autònom i independentment?”.

El referèndum va obtindre un 95% de vots a favor del sí, amb un 93% de participació, i en un termini de 6 mesos es va poder determinar l’independència, un termini molt breu, doncs Iugoslàvia era un estat federal i ja tenia moltes competències transferides. Així doncs, va explicar Breizgar, es formaren grups d’experts que van treballar en secret per a establir les bases del nou estat eslovè, ja que un cop votat era important obtenir ràpidament el suport de les altres potències internacionals; i per això era primordial presentar unes bones estructures d’estat.

El 25 de juny de 1991 es declararia la independència d’Eslovènia, un gran esdeveniment molt recolzat per la població però en el que no van ser-hi presents cap diplomàtic estranger ni de la Unió Europea i en el Belgrad envià a la policia federal a les fronteres mentre intentava ocupar els punts estratègics del nou país. L’acció d’Eslovènia (que ja estava preparada) va impedir les mesures de Belgrad i poc després, representants de la UE convencerien als eslovens d’atorgar una moratòria de 3 mesos per a pactar els efectes de l’independència, fet que va acabar suposant el trencament dels països balcànics Al gener de 1992 Eslovènia era reconeguda pels membres de la UE i entrava a la ONU.

Brezigar va acabar destacant un element important i comú a les intervencions de gairebé tots els ponents, “va ser un interès polític el que va portar al reconeixement de Kosovo, per intentar obrir l’entrada de Sèrbia a l’Unió Europea i tancar les fronteres a Rússia, així com també ho fou el no reconeixement per part d’Espanya, sabedora dels problemes bascos i catalans”.

El cas escocès

Xavier Solano
Xavier Solano

La segona intervenció fou a càrrec de Xavier Solano, ex delegat del Govern de Catalunya a Londres i assessor de l’Scottish National Party (SNP), qui va fer una explicació paralel·la amb la situació d’Escòcia al Regne Unit.

Solano inicià la seva ponència amb una breu introducció al context històric d’Escòcia, esmentant la unió de corones amb Anglaterra l’any 1603 (emfatitzant el fet que era una unió de colònies i no una unió d’estats) i la creació del Regne Unit l’any 1707. En els següents 272 anys, va explicar el ponent, es van  reforçar els llaços entre els dos estats però la creació de la Unió Europea i la descoberta del petroli van fer que Escòcia deixés de veure beneficis a la unió amb el Regne Unit.

Aquesta situació fa que l’any 1997 es celebri un referèndum que l’any 1999 permetria escriure la Constitució del Parlament Escocès, com a resposta a unes dures polítiques de Margaret Thatcher contra Escòcia (que van revifar aquesta voluntat de no vincular-se al Regne Unit).

Solano va destacar que el debat sobre la independència a Escòcia és molt visceral i no presenta problemes identitaris com a Catalunya, doncs el Regne Unit es considera la fusió de quatre nacions com a regnes separats, unió dels quals es justifica perquè aporta beneficis a totes les nacions involucrades (les sinèrgies els ajuden entre ells).

Aquests beneficis son els que els escocessos que van votar l’SNP ja no troben, i el motiu pel qual aquest partit demana la independència. Així doncs, els motius pels qual Escòcia funcionaria millor com a estat independent, les ha recollit l’SNP en l’anomenat “Llibre Blanc” on es fa una comparativa de les mesures actuals i com podrien ser amb la independència, com ara que es facin servir els impostos pel petroli només per reduir el dèficit públic del Regne Unit en ve de per altres polítiques socials, o que les decisions importants les deixi de prendre el Parlament des de Londres per fer-ho el Govern escocès.

L’SNP ja va incloure la necessitat d’un referèndum en els seus programes de les eleccions de 2003, on va aconseguir 27 escons, essent l’únic partit que milloraria resultats en les eleccions posteriors, fins a arribar a aconseguir una majoria absoluta de 69 escons l’any 2011, tancant així una pregunta clara amb el govern britànic: “should Scotland be an independent country?” (Escòcia hauria de ser un pais independent?). En el referèndum escocès, com va explicar el ponent, es va decidir donar vot a tots aquells qui visquesin a Escòcia i tinguessin capacitat de votar, i Gran Bretanya es va comprometre, a través de l’Acord d’Edimburg, a transferir totes les facultats necessàries al govern escocès per a la realització del referèndum i a cooperar pel seu bon funcionament.

Solano va destacar que al no haver-hi una constitució escrita, aquesta està molt vinculada a la voluntat de la Cambra dels Comuns, que preval sobre qualsevol text, com ara el Tractat de 1707 que afirmava que Anglaterra i Escòcia estarien “units per sempre més en un sol regne anomenat Gran Bretanya”. Així doncs, segons Solano, sota aquest model no s’entén el cas català, on un Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament i el poble, va poder ser modificat posteriorment per un recurs d’inconstitucionalitat davant d’un tribunal.

Com a conclusió, Solano va afirmar que la visió dels polítics anglesos és que Escòcia és una nació i que com a tal té dret a independitzar-se si aquesta és la seva voluntat, sempre tenint clar que “la política s’ha d’utilitzar per a resoldre problemes polítics i la llei per a resoldre problemes legals”.

El cas del Quebèc

Daniel Turp
Daniel Turp

El tercer ponent en intervenir va ser el Sr. Daniel Turp, professor de la Universitat de Montreal, ex diputat del Partit Quebequès i president de l’associació quebequesa de dret constitucional;  qui va dedicar la seva exposició a comparar el cas català amb la situació del  Quebèc.

Turp argumentava que el Dret Internacional Públic, destacant-ne la Convenció de les Nacions Unides i els Pactes Internacionals relatius als drets humans (ratificats per Espanya), confereix a tots els pobles el dret a disposar de si mateixos, sense dependre d’una autorització d’un estat preexistent ni podent ésser aplicable l’argument de la integritat territorial de l’estat, doncs aquest només opera com a protecció davant ingerències externes, no sobre el propi territori estatal.

Així doncs, Turp no va dubtar en qualificar d’inconstitucional una constitució que declara a Espanya una unitat “indissoluble”, doncs això es contrari a les normes de ius cogens internacionals anteriorment esmentades.

Segons un informe de la Cort Suprema del Canadà, s’establiren dos principis sobre el dret a l’autodeterminació en el cas del Quebèc, dos principis que Turp troba que haurien de ser d’aplicació a tota societat considerada democràtica: l’obligació de negociar les modificacions constitucionals necessàries per a la realització del dret d’autodeterminació i el dret de secessió del Quebèc.

En paraules del Sr. Turp, “l’ordre constitucional espanyol no pot restar indiferent davant l’expressió clara d’una majoria dels catalans i del seu desig de no continuar formant part de l’estat, sinó suposaria acceptar que principis constitucionals estan per sobre la voluntat del poble. És una simple aplicació del principi democràtic (de caràcter universal), que és primordial i ha de tenir més força que l’art. 2 de la CE (que és clarament contrari a aquest principi democràtic)”, concloent que la única solució viable acabaria essent la “secessió unilateral, doncs l’estat espanyol no pot coartar els drets dels catalans a la seva lliure determinació

El cas català

Viver Pi-i Sunyer
Carles Viver i  Pi-Sunyer

El quart i últim ponent en intervenir seria el Sr. Carles Viver i Pi-Sunyer, President del Consell Assessor per a la Transició Nacional i Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra; qui centraria la seva intervenció en l’exercici del dret a l’autodeterminació en el cas de Catalunya.

Viver i Pi-Sunyer va referir-se a les reivindicacions fetes pel Parlament de Catalunya al llarg de l’història, referents al dret a l’autodeterminació, per tal de demostrar que no era un fenomen aparegut amb la crisi econòmica sinó un moviment que ha evolucionat al llarg del temps, destacant-se tres etapes principals.

Viver va distingir una primera etapa fins l’any 1999 de caràcter testimonial i amb determinats esdeveniments internacionals on el Parlament va voler deixar constància que Catalunya, com a nació, té el dret a l’autodeterminació, és a dir, a determinar lliurament el seu futur com a poble (sense precisar el contingut ni el fonament ni els instruments per exercir-lo).

La segona etapa, de 1999 fins al 2003, el Parlament es va dedicar a identificar els diferents instruments legals per poder exercir el seu dret a l’autodeterminació. Així, el ponent va explicar que el Parlament ja va plantejar la possibilitat d’un pacte bilateral amb l’estat, sense renunciar als mecanismes unilaterals a través de referèndums, sempre en base als drets de Catalunya com a nacionalitat històrica. L’any 2003, va aparèixer com a nou mètode la proposició d’una Llei Orgànica dirigida a obtenir la transferència de l’art. 150.2 de la Constitució, però va ser rebutjada amb la única argumentació de que no es podien fonamentar els mecanismes de la democràcia directe (el referèndum) a l’estat espanyol perquè això debilitaria els mecanismes de democràcia representantiva.

Segons Viver, la tercera i última etapa va del 2003 fins l’actualitat, basada en resolucions posteriors a la STC 31/2010 i que tenen com a objecte avalar les consultes populars alegals organitzades per institucions privades sobre la independència, destacant la primera resolució, de Setembre de 2012, posterior a la manifestació de l’Onze de Setembre, on la idea fonamental és que dóna formalment per inciat el procés per exercir el dret a decidir en una consulta “prioritàriament” a la següent legislatura, després del fracàs de buscar un altre tipus d’encaix amb el territori espanyol.

Els segon document a destacar apareix al Gener de 2013 i és la resolució sobiranista en la que el Parlament reitera solemnement l’acord per iniciar el procés del dret de decidir i exposa una sèrie de principis: Catalunya ja té un caràcter de subjecte, principi de diàleg, transparència, cohesió social, respecte a la legalitat i negociació amb l’estat i la comunitat internacional. Tot  i ser una declaració política, l’estat va impugnar aquesta decisió al Tribunal Constitucional (TC) i se’n va suspendre l’aplicació, però els efectes de la suspensió son nuls perquè és una decisió merament política sense efectes jurídics immediats.

Davant les alternatives a la consulta, si aquesta no fos acceptada, Viver i Pi-Sunyer va advertir que es tracta “d’un problema purament polític on els juristes som convidats de segona” però creu que es podria optar per la via de la llei de referèndum ja aprovada o la llei catalana de consultes que s’està fent actualment, així com per la via de l’art. 92 de la Constitució o per la pròpia reforma del text constitucional, tot això per a poder esgotar la via jurídica, doncs és requisit davant la Comunitat Internacional el fet d’haver intentat negociar amb l’estat.

Viver i Pi-Sunyer conclogué explicant les alternatives en cas de que la via jurídica no fos fructífera, argumentant la possibilitat de convocar consultes alegals amb implicació dels poders públics (amb el problema de la poca transcendència de cara a la Comunitat Internacional), la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries que serien inimpugnables, doncs el contingut independentista d’un programa d’un partit polític no es pot entendre impugnable, o fins i tot la realització d’una consulta amb el recolzament del dret internacional.

Tancava la ponència Viver explicant que “el consell assessor s’ha compromès a fer 19 informes dirigits al Govern de la Generalitat on s’analitza els reptes en que es pot trobar un estat català independent en els seus primers anys d’independència, no per determinar les futures polítiques de l’estat independent sinó veure quins problemes s’hauran de resoldre, com ara la administració tributària o la relació amb l’Estat Espanyol”.

Havent intervingut els quatre ponents, va tancar l’acte la presidenta de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona i del Lliure Exercici de l’Advocacia, la Sra. Marta Montesinos, tot agraint la participació de tots els ponents i resumint les principals idees extretes del debat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.