La Fiscalia s’oposa a la concessió d’indult a Garzón

Per Anna Jiménez
Barcelona
 
 

Al febrer de 2012 el jutge Baltasar Garzón va ser condemnat pel Tribunal Suprem a 11 anys de pena d’inhabilitació de la seva professió i a la pena de multa de 14 mesos amb quota diària de 6 euros per prevaricació (art 446.3 del Codi Penal) en concurs aparent de normes (art 8.3 CP) amb un delicte contra les garanties constitucionals (art 536.1 CP), que per aplicació del principi de subsumpció queda dins del primer delicte, pel què el segon no mereix pena autònoma.

Contra tal sentència va interposar recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional que va ser inadmès a tràmit, segons Garzón perquè «[el Tribunal Constitucional] se encuentra colapsado de trabajo y es absolutamente incapaz de atender como un auténtico tribunal a los recursos de amparo de los ciudadanos, por muy fundamentados y sólidos que estén, y ello sin tener que dar ninguna explicación». En qualsevol cas, davant d’aquesta situació, la organització MEDEL, sigles que responen a “Magistrats Europeus per la Democràcia i les Llibertats” va sol·licitar al maig de 2012 l’indult per a Baltasar Garzón, demanant la «remisión total y con todas sus consecuencias [de la condena], lo que habrá de comportar el reintegro de Garzón en la carrera judicial».

La sol·licitud d’indult ha estat traspaperada més d’un any i ara ha transcendit als mitjans de comunicació que la Fiscalia s’oposa a tal mesura perquè al seu parer no concorren raons de justícia, equitat o utilitat pública per a condonar-li la pena que li va ésser imposada. Curiós. En un primer lloc, perquè durant la fase d’instrucció del “Cas Gürtel” el representant de la legalitat va emetre un informe mitjançant el qual no s’oposava a la fase de pròrroga de les escoltes – primer es va decretar la intervenció i posteriorment, passat un temps, es va sol·licitar la pròrroga de les mateixes- si bé “con expresa exclusión de las comunicaciones mantenidas con los letrados que representan a cada uno de los imputados y, en todo caso, con rigurosa salvaguarda del derecho de defensa”. En segon lloc, perquè en relació al “Cas Garzón”, en un primer moment, en admetre’s a tràmit la querella contra el jutge, el Ministeri Fiscal va formular recurs de súplica, sent aquest desestimat pel Tribunal Suprem mitjançant auto amb data de 13 d’abril de 2010. En un segon moment, ja en el si del judici oral, va interessar que es dictés auto de sobreseïment lliure argüint la inexistència de delicte. Avui, però, el Ministeri Fiscal considera que la sentència 790/2012, de 9 de febrer, està ben fonamentada i per tant no té raó de ser demanar l’indult.

És una sentència ben fonamentada? Desgranem-la. Primer de tot, els fets. En el moment d’interposició de la querella contra el Baltasar Garzón aquest es trobava immers en la fase d’instrucció de l’arxiconegut “Cas Gürtel”, que investigava una presumpta xarxa de corrupció política vinculada al Partit Popular arribant-se a decretar auto de presó provisional contra tres dels líders de la xarxa per presumpta comissió de delictes de blanqueig de capitals (art 301 en relació amb el 305 del Codi Penal), de defraudació fiscal (art 305 CP), de falsedat (arts 392 en relació con el art 390 CP), de suborn (art 423 en relació con el 420 CP), d’associació il·lícita (art 315.1 del CP) i de tràfic d’influències (art 429 CP). Fruit de la complexitat d’investigació i amb la finalitat de poder verificar amb “exactitud todos los extremos de las ilícitas actividades, y especialmente determinar el grado de imputación que pudieran tener otras personas dentro del grupo organizado investigado” el jutge Garzón va considerar “necesario ordenar la intervención de las comunicaciones orales y escritas de los tres internos antedichos”, incloent la intervenció de les comunicacions entre imputats i lletrats defensors donat que, al seu judici i al d’alguns funcionaris de policies, es sospitava que els advocats actuaven “enlazando” als seus patrocinats amb persones de l’exterior. Puntualitzem que es va ordenar la intervenció de les comunicacions presos-lletrats amb independència de que aquests ja haguessin estats designats en la causa o encara no i, per tant, sense reparar en si sobre els últims hi havia indicis de criminalitat que justifiquessin la mesura d’intercepció de comunicacions.

Un cop clars els fets, analitzem el cos de la sentència. La ratio decidendi de la mateixa és la següent: en el cas en concret s’ha de posar en una balança d’un banda el dret fonamental a la defensa de l’imputat – “el derecho de defensa es un elemento nuclear en la configuración del proceso penal del Estado de Derecho como un proceso con todas las garantías” (Fonament de Dret preliminar)-; confrontant-lo amb l’interès legítim que correspon a l’Estat en la persecució dels delictes, de l’altra. Tanmateix, el segon ha de cedir si suposa violentar drets fonamentals del ciutadà que sota cap paràmetre s’han de modular al paraigües mínim de protecció de que gaudeix el ciutadà. Així, l’Estat no pot esbrinar les emprestes del delicte si això passa per violar els drets fonamentals dels ciutadans ja que la cerca de la veritat, fins i tot suposant que s’assoleixi, no justifica emprar qualsevol mitjà perquè la justícia obtinguda a qualsevol preu termina per no ser justícia. En conseqüència, com a judici de la sala la decretació de la intervenció de les comunicacions incideix directament sobre el dret a la defensa – i pretensió a altres drets com el dret a no declarar contra un mateix, a no confessar-se culpable i a un procés amb totes les garanties-, s’ha de decantar la balança a favor del ciutadà decretant nul·les per il·lícites les escoltes (art 11 de la Llei Orgànica del Poder Judicial) expulsant-les del procediment per no haver-hi hagut un fair play absolut.

De totes maneres, aquesta no és la qüestió polèmica de la sentència donat que el determinant en ella sembla ser l’apreciació del delicte de prevaricació que sorgeix per la decretació d’unes escoltes que no precedien. Hi ha prevaricació? Doncs bé, cal partir de la base que l’article 51 de la Llei Orgànica General Penitenciària distingeix entre les conversacions generals que duu a terme l’intern en una presó i les específiques, que al·ludeixen a les mantingudes entre el pres i el seu advocat, sent impossible intervenir aquestes últimes “salvo por orden de la autoridad judicial y en los supuestos de terrorismo”. El problema és que la jurisprudència al principi va titubejar a l’analitzar tal article perquè no acabava de discernir si es tractava de condicions alternatives o acumulatives, sent avui dia qüestió pacífica considerar que han de concórrer ambdós requisits alhora. Per tant, al no tractar-se d’un cas de terrorisme no és possible intervenir les conversacions entre lletrat i pres per ser específiques. I d’aquí que s’apreciés per l’Alt Tribunal que Garzón va prevaricar.

garzón

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.