Carrer Sepulveda tallat, Urgell tallat i Floridablanca ple de desenes de dispositius dels Mossos d’Esquadra, helicòpters; un gran desplegament. El passat dimecres van desallotjar a més d’una vintena de persones que okupaven el mític edifici de La Carboneria de Barcelona. Aquest edifici, okupat i convertit en centre social des de fa anys era un dels símbols del barri de Sant Antoni, precisament per la seva espectacular i grafitejada façana.
Aquest edifici, però, va ser adquirit per Barklays i sobre La Carboneria pesava una ordre de desallotjament que avui ha estat efectuada. Tot i així, dimecres els okupants de La Carboneria no van dubtar en impedir que els Mossos d’Esquadra desallotgessin l’emblemàtic edifici.
Pel que fa a l’okupació d’immobles com el de La Carboneria, el Codi Penal Espanyol és molt clar en el seu article 245.2, el qual imposa que “El qui ocupi, sense l’autorització pertinent, un immoble, habitatge o edifici aliens que no constitueixin domicili, o s’hi mantingui contra la voluntat del seu titular, ha de ser castigat amb la pena de multa de tres a sis mesos”.
¿Podríem justificar l’okupació per fins socials d’un immoble com La Carboneria a través de la desobediència civil?
Si analitzem les diferents característiques que defineixen la desobediència civil a través de la doctrina de Garzón Valdés en “El problema de la desobediencia civil”; en primer lloc, podem identificar que una de les notes que caracteritzen la desobediència civil és que aquesta està definida per actes voluntaris d’incompliment d’una norma, la intenció dels quals és aconseguir una mena de millora moral, social o política. Si ens centrem en l’okupació de La Carboneria, podem veure que és cert que es tracta d’un acte voluntari d’incompliment d’una norma (l’article 245.2 del CP anteriorment citat), que persegueix aconseguir una millora social, “La Carboneria és un centre social autogestionat, un espai obert al barri i la ciutat, okupat en desobediència civil a lleis que perpetuen situacions injustes, des d´on generar activitats socials com debats, xerrades, punt d´informació, pràctiques artístiques, tallers d’intercanvi de coneixements, etc…”.
En segon lloc, hem de considerar si l’okupació de La Carbonería es considera un deure moral, en aquest sentit, hem d’establir que aquests okupes realitzen una actuació en contra de normes injustes (per evitar que es perpetuin en el temps), com ho podria ser l’article 245.2 del Codi Penal si tenim en compte que ha donat ales a una especulació immobiliària que ha acabat per afectar un dels drets socials de tots els ciutadans, com ho és el dret a una vivenda digne (article 47 de la Constitució “Tots els espanyols tenen dret a disfrutar d’una vivenda digna i adequada”). L’existència d’aquestes normes, que es podria defensar que han permès la vulneració de drets socials, impulsa doncs, el deure moral dels okupes a entrar en inmobles buits per conscienciar a la societat del canvi necessari a través de l’obra social que hi desenvolupen. El que busquen és propinar un canvi legislatiu enfocat a la millora dels drets socials dels ciutadans; i així la desobediència civil pren una rellevant importància.
Seguidament, pel que fa a la tercera nota que defineix la desobediència civil, la característica de ser actes oberts i públics, podem observar com tota l’activitat de La Carboneria és oberta i pública a tots els individus de la societat sense que sigui requisit que cap persona sigui afí a cap partit polític, ni moviment okupa o no okupa.
Tot seguit, s’ha d’esmentar, malgrat el seu caràcter de no aplicació necessària, l’acceptació voluntària del càstig. En aquest punt, hauríem de conèixer si els okupes de la Carbonería, malgrat haver-se resistit al desallotjament, acceptaran o no el càstig. Hauríem de considerar que l’acte de resistir-se al desallotjament es podria entendre com una mostra de no acceptació del càstig, fet que invalidaria l’okupació com a desobediència civil. Malgrat tot, aquesta no és una característica necessàriament a tenir en compte, i per tant, tot i que podria ser una condició que implicaria la no justificació de l’okupació de La Carboneria com a desobediència civil, la ometrem. Per acabar, hauríem de tenir en compte, també, que per considerar aquesta actuació com a desobediència civil, l’okupació, no s’hauria d’haver dut a terme de manera violenta.
Una vegada analitzats pas a pas els elements que caracteritzen la desobediència civil, podríem establir sota la doctrina de Garzón Valdés que es pot catalogar aquesta actuació com a un acte de desobediència civil, donat que principalment, respon a un acte de pressió pacífic, obert i públic, basat en el deure moral de desobediència a lleis injustes que permeten l’especulació i la vulneració de drets socials com el dret a una vivenda digne (article 47 de la Constitució Espanyola).