El TJUE castiga a Espanya pel cèntim sanitari

Per Imma Domènech
Sabadell
 
 

En la sentència de 27 de febrer el TJUE va concloure que el cèntim l’Impost sobre les Ventes Minoristes de Determinats Hidrocarburs (IVMDH), més conegut com a cèntim sanitari, no era conforme al Dret Comunitari, ja que aquest tribut espanyol no perseguia una finalitat específica tal i com demanava expressament la directiva europea.

El cèntim sanitari va néixer per intentar donar solució a l’excessiva despesa del model sanitari espanyol; en cada cas la quantia variava oscil·lant entre 1 i 2,4 cèntims per litre de carburant en un inici, però davant la crisis econòmica s’ha arribat a situar entorn dels 4,8 cèntims el litre. Els fets s’inicien amb la petició de devolució de l’import degut per part de Transports Jordi Besora, S.L, fet que va comportar que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya preguntés al Tribunal de Justícia de la Unió Europea si l’ IVMDH era compatible amb la Directiva 92/12/CE.

La decisió prejudicial va tenir per objecte la interpretació de l’article 3.2 de la Directiva 92/12/CEE del Consell de 25 de febrer de 1992 relativa al règim general, tinença, circulació o controls dels productes objecte d’impostos especial que s’articula de la següent manera:

“Els productes a que es refereix l’article 3.1 (els hidrocarburs; l’alcohol i les begudes alcohòliques; i les labors de tabac) podran estar gravats per altres impostos indirectes de finalitat específica, a condició de que aquests impostos respectin les normes impositives aplicables en relació amb els impostos especials o l’IVA per la determinació de la base imposable, la liquidació, la meritació i el control de l’impost “.

Basant-se en l’articulat, l’estat espanyol va establir l’Impost sobre les Vendes Minoristes de Determinats Hidrocarburs (IVMDH), que en el seu article número 9.1.1 a 3 fixa un tribut indirecte sobre el consum de certs hidrocarburs, establint que els rendiments que se n’obtinguin estaran afectes en la seva totalitat a finançar la despesa sanitària. No obstant, la part dels recursos derivats del tipus de gravamen autonòmic es podran dedicar a finançar actuacions mediambientals. Aquesta normativa va entrar en vigor l’1 de gener de 2002 en el marc de la llei de Pressupostos Generals per l’any 2002 i va deixar de ser aplicable l’1 de gener de 2013 quan es va introduir la Llei Orgànica 2/2012 d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera.

L’article 3.2 de la Directiva 92/12/CEE estableix que els hidrocarburs podran estar gravats per altres impostos indirectes de finalitat específica, és a dir, amb un objecte diferent al pressupostari. Per tant, seria necessari que l’IVMDH tingués per objecte garantir la protecció de la salut i del medi ambient; això passaria si els rendiments d’aquest tribut s’haguessin d’emprar obligatòriament per reduir les despeses socials i mediambientals vinculades específicament al consum dels hidrocarburs que grava aquest impost, de tal manera que existís un vincle directe entre l’ús dels rendiments i la finalitat del tribut en qüestió. Però el que succeeix és que l’IVMDH està afectant a les despeses sanitàries en general, i no a les vinculades específicament al consum dels hidrocarburs gravats, els quals poden finançar-se mitjançant el rendiment de tota classe d’impostos. A més, no oblidem que els rendiments d’aquest tribut no estan afectats de manera predeterminada a finalitats mediambientals. També cal tenir en compte que l’augment de l’autonomia d’un ens territorial mitjançant el reconeixement d’una potestat tributària constitueix un objectiu purament pressupostari.

centim
Font: El Mundo

Així doncs, es pot deduir que la normativa interna s’oposa a la Directiva 92/12 perquè l’esmentat impost no persegueix una finalitat específica al no buscar per ell mateix garantir la protecció de la salut i del medi ambient. És important destacar que la Comissió Europea l’any 2001 va presentar un dictamen establint que l’impost espanyol era contrari al Dret de la Unió, exposant que només seria vàlid en el cas d’haver-hi un vincle entre l’import de citat impost i els problemes sanitaris o de protecció del medi ambient. Dos anys més tard la Comissió va iniciar un procediment d’incompliment contra el Regne d’Espanya, però des del Govern espanyol no es va tenir en compte. D’aquesta manera, es pot apreciar que Espanya no va obrar amb bona fe mantenint l’impost en vigor durant més d’una dècada; sempre tenint en compte que ja existia una sentència similar del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 9 de març del 2000 (en què s’establia que l’augment de l’autonomia municipal mitjançant el reconeixement de la potestat tributària era només un objectiu pressupostari, sense ser una finalitat específica).

I finalment la sentència també se centra en la limitació en el temps dels efectes d’aquesta declaració, ja que tant per part de la Generalitat com del Govern espanyol es va sol·licitar al TJUE que se’ls exonerés de la devolució de la recaptació del tribut, al·legant que comportaria unes repercussions econòmiques molt importants (al voltant de 13 milions d’euros) que posarien en perill el finançament de la sanitat pública de les CCAA. Però el TJUE no ho considera així perquè l’estat espanyol no va obrar de bona fe, donat que anteriorment ja hi havia hagut un pronunciament sobre un impost anàleg a l’IVMDH en relació al mateix article de la Directiva i no es va prendre cap decisió al respecte, al marge del ja conegut dictamen de la Comissió. En aquesta línia el Tribunal afirma que les conseqüències financeres que es poden derivar per un Estat membre d’una sentència dictada amb caràcter prejudicial no justifiquen la limitació en el temps dels efectes de la sentència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.