Quins són els dubtes previs a la consulta?

Per Gisela Roig Irles
Barcelona

 

Sovint les comparacions són odioses però en dies i situacions com les que estem vivint es presten a fer-se i fins i tot són necessàries. Sí, estem a 11 de setembre, i sí toca comparar dos processos paral·lels i propers en el temps però que es troben a nivells molt diferents, Escòcia i Catalunya.

Comencem amb una breu situació de números per repassar les bases de les dues nacions que aspiren a decidir sobre la seva independència.

Ascens de les forces pro-independència al govern de cada nació

  • Escòcia: l’any 2011 el Partit Nacional Escocès (Scottish National Party) va aconseguir la majoria en el Parlament amb la promesa electoral de celebrar un referèndum per la independència d’Escòcia.
  • Catalunya: tot i que el moviment va començar a accentuar-se durant l’any 2010 amb la famosa sentència del Tribunal Constitucional 31/2010 que reduïa l’essència del nou Estatut d’Autonomia català votat pel poble en referèndum i referendat a totes les institucions catalanes i espanyoles pertinents; va ser l’11 de setembre de 2012 que va marcar un punt i a part i va provocar la convocatòria de noves eleccions després que el famós “pacte fiscal” quedés en paper mullat, eleccions on els partits de Convergència i Unió i Esquerra Republicana de Catalunya principalment, es van presentar amb un programa que incloïa una consulta sobre la independència de Catalunya.

Població

  • Escòcia: 5.254.800 (dades de maig de 2012, del National Statistics Scotland)
  • Catalunya: 7.512.982 (dades de 2014, provinents de l’IDESCAT, que estableixen que Catalunya representa un 16.1% de la població Espanyola).

Data de votació i condicions

  • Escòcia: 18 de setembre de 2014, pactada amb el govern Britànic.
  • Catalunya: 9 de novembre de 2014, establerta unilateralment per la Generalitat de Catalunya amb el recolzament del 64% del govern actual.

Últims pronòstics de la votació

  • Escòcia: 51% a favor de la independència, 49% en contra (7 de setembre de 2014)
  • Catalunya: 59,7% a favor de la independència (Resultats de l’enquesta Òmnibus del Centre d’Estudis d’Opinió feta el desembre de 2013 i publicada el 2014).

Aquests són 4 punts que la premsa generalista considera molt rellevants, tant pels arguments del sí com pels arguments del no i des del punt de vista del dret és important tenir-los en compte per debatre tots els arguments que es fonamenten en la legalitat del procés.

Aquest article es plantejarà des d’un punt de vista hipotètic en molts casos, per tal d’entendre els arguments que s’estan donant en aquest procés, però abans d’entrar en el fons cal recordar que en el cas català i espanyol, encara a dia d’avui estem debatent les formes, en un tira i arronsa que ja comença a desgastar a la gent de peu, ja que a dia 11 de setembre, és a dir, a menys de 3 mesos de la famosa data de la consulta, el govern espanyol i català encara es barallen sobre si la consulta es realitzarà o no.

Ja s’han fet famoses les paraules empleades per Oriol Junqueres en els últims dies que cridaven a la desobediència civil en cas que el Tribunal Constitucional suspengués la llei de consultes que està preparant el govern de la Generalitat per aquesta tardor. Recordem que la llei de consultes és la via que vol emprar el govern català per tal de permetre la votació el proper 9 de novembre, però és vox populi que tan bon punt surti del forn, anirà a parar a les brases, ja que els partits contraris a la consulta demanaran al Tribunal Constitucional que en revisi la seva adeqüació amb la constitució. Si el TC admet a tràmit aquesta petició, la primera conseqüència serà la suspensió de la llei fins que no hi hagi una resolució ferma, i per tant, la impossibilitat de basar la consulta en aquesta llei mentre no sigui vigent. Aquesta és l’arma forta dels partits anti consulta, i també genera la qüestió de perquè no es van agilitzar els tràmits en la realització d’aquesta llei, però ben poca rellevància té aquesta qüestió donat que el TC va trigar 3 anys a emetre la sentència sobre l’Estatut d’Autonomia.

Un cop arribat a aquest punt, els paral·lelismes que es poden fer dels dos processos son infinits, però n’hi ha dos d’especialment rellevants donat que no depenen de les característiques pròpies de cada regió.

Les reaccions

La primera diferència entre els dos processos i potser la més evident, és la manera d’enfocar aquest “conflicte” de les autoritats de Londres i Madrid. Així com Madrid s’ha escudat i recluït en el seu lema de la legalitat del procés, Londres, demostrant la trajectòria democràtica que caracteritza el Regne Unit, va fer l’esforç de modificar les lleis pertinents per tal de permetre una pregunta pactada.

El tema de la legalitat de la consulta s’ha desencallat des de tots els sectors de dret, que recorden que Espanya té una constitució que es va plantejar perquè perdurés al llarg dels anys, això vol dir que té un estil de redacció ampli que permet múltiples interpretacions, tantes, que fins i tot permeten entendre la possibilitat de consultar el poble català. De fet el propi Tribunal Constitucional es va pronunciar el passat 25 de març determinant que Catalunya pot tenir dret a decidir, que no dret a l’autodeterminació, donat que la voluntat de la Generalitat és fer-ho sempre des de la via legal, i per tant, Madrid juga amb una carta falsa, que enlloc d’anomenar-se legalitat, s’hauria d’anomenar interès polític.

Potser seria hora doncs, de desfer el mite que corre al voltant del procés escocès segons el qual com que Anglaterra no té una constitució física com l’espanyola, va ser més fàcil pel govern britànic permetre la consulta. El marge de maniobra per part dels dos governs és pràcticament el mateix. Si bé és cert que el principal argument que es dóna des de Madrid és l’article 1.2 de la Constitució que parla sobre la indissoluble unitat d’Espanya, no cal oblidar els mecanismes de reforma de la Constitució, que seria pertinent tenir en compte si hi hagués una voluntat política de deixar decidir al poble català si es manté o no dins d’Espanya.

La consulta, evidentment que es pot vetar amb una interpretació literal i estricta de la Constitució, que és la que fa servir el mateix Tribunal Constitucional per negar la sobirania de Catalunya, ja que interpretant l’article 1.2 CE considera que la sobirania recau a Espanya com a unitat i no a cada comunitat autònoma. Però utilitzant el criteri d’aquest mateix tribunal, tot i no tenir la sobirania, sí que té el dret a decidir “legal” (ajustant-se a dret en les formes), i per tant és perfectament acceptable la teoria segons la qual els catalans han de poder expressar-se mitjançant una consulta, resultat que Espanya hauria de tenir en compte i, un cop feta, modificar la seva constitució a través dels mitjans de l’article 168 del mateix text per adequar-la a la voluntat popular majoritària. De fet, en el mateix informe de la CEO que expressava els vots a favor i en contra que hi hauria en aquest hipotètic referèndum, també es va preguntar a la població si acatarien el resultat de la consulta, i la resposta va ser fulminant, amb un 87% a favor.

Europa

El principal escull o avantatge, depenent de la visió de cada persona, que té aquest procés és que es busca mantenir la possible Catalunya independent dins de les institucions europees. I aquest és el principal dubte tan en el procés escocès com en el procés català.

Des d’Escòcia, amb el “Llibre Blanc” es va demostrar la possibilitat de mantenir-se dins de la UE sense haver de sortir-ne mai. El Partit Nacionalista Escocès (SNP), va dissipar l’ombra de quedar fora de la UE, l’argumentari que utilitza consisteix en el període de transició de 18 mesos que es preveu entre el possible “sí” del referèndum i la desvinculació total del Regne Unit, durant aquest període, el partit de Salmond proposa entrar en negociacions amb la UE i a través del procediment de l’article 48 del Tractat de la Unió Europea (TUE) modificar els tractats d’adhesió del Regne Unit per incluir el Regne Unit i Escòcia com a dos països independents però que compleixen les condicions per ser membres de la UE. La idea és no arribar a sortir mai sinó mantenir la seva posició dins Europa però modificant les institucions necessàries per repartir els vots que actualment té tot el Regne Unit (donant la part proporcional a Escòcia), i donar representació a Escòcia com a nou estat membre diferent al Regne Unit. El seu fonament és el de la practicitat donat que tots els escocesos viuen com a ciutadans de la UE i totes les institucions tan europees com escoceses ja mantenen relacions internacionals a aquest nivell, motiu pel qual sembla molt més satisfactori per totes dues parts i també el Regne Unit – que té molta relació econòmica amb Escòcia- optar per aquesta via menys lesiva que la d’expulsar Escòcia per tornar a realitzar tots els tràmits per readmetre-la en un futur proper.

De fet, tot i que des d’Europa es guarda molt silenci al respecte, i les poques veus que han sorgit parlen de que la conseqüència immediata seria sortir de la UE, els tractats no contemplen aquest fet, ja que en realitat no estaríem parlant d’estats totalment aliens a aquesta UE sinó nous estats nascuts a partir d’estats membres i que per tant ja tindrien totes les condicions que demanen els tractats europeus per ingressar a la UE (inclosos a l’article 49 del TUE), i des d’un punt de vista pràctic (inclús per l’estabilitat econòmica, política i social) seria més sensat arribar a aquest acord polític que permetés mantenir l’statu quo. Però per això, caldrà esperar.

Tot i així, partint de la base que Catalunya com a estat no pogués formar part de la Unió Europea, cal desmuntar el mite de la pèrdua de l’euro i altres avantatges duaners, donat que el tractat de la Unió Monetària així com el tractat que permet la lliure circulació (el Tractat de Schengen) són aliens a la pròpia UE cosa que explica que al Regne Unit es segueixi mantenint la lliura esterlina i que països que no formen part de la Unió Europea sí que tinguin aquests avantatges.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.