El Consell de Ministres del Govern de l’Estat espanyol va interposar el passat 29 de setembre dos recursos d’inconstitucionalitat davant del Tribunal Constitucional (TC) contra determinats preceptes i disposicions de la Llei de Catalunya 10/2014, de 26 de setembre, de consultes populars no refrendàries i altres formes de participació ciutadana (en endavant Llei de Consultes) aprovada en virtut de l’article 122 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que estableix el següent:
“Correspon a la Generalitat la competència exclusiva per a l’establiment del règim jurídic, les modalitats, el procediment, l’acompliment i la convocatòria per la mateixa Generalitat o pels ens locals, en l’àmbit de llurs competències, d’enquestes, audiències públiques, fòrums de participació i qualsevol altre instrument de consulta popular, salvant el que disposa l’article 149.1.32 de la Constitució.”
També va impugnar el Decret 129/2004, de 27 de setembre, de convocatòria de la consulta popular no refrendària sobre el futur polític de Catalunya (en endavant Decret de convocatòria) el qual venia emparat i habilitat legalment per la Llei de Consultes. Abans però el Consell d’Estat va emetre els seus preceptius però no vinculants dictàmens favorables a presentar el recurs d’inconstitucionalitat tan d’una disposició com de l’altra.
El Tribunal Constitucional va acordar, el mateix 29 de setembre, l’admissió a tràmit dels dos recursos d’inconstitucionalitat presentats pel Govern espanyol i va fer referència a la invocació per part del Govern de l’art. 161.2 de la Constitució (CE) que disposa:
“El Gobierno podrá impugnar ante el Tribunal Constitucional las disposiciones y resoluciones adoptadas por los órganos de las Comunidades Autónomas. La impugnación producirá la suspensión de la disposición o resolución recurrida, pero el Tribunal, en su caso, deberá ratificarla o levantarla en un plazo no superior a cinco meses.”
Per tant s’ha produït la suspensió, que no nul·litat, de les disposicions impugnades però el TC ha de “ratificarla o levantarla” en un termini que no pot excedir els 5 mesos.
¿Quins són els motius que al·lega el Govern espanyol en els seus recursos?
1. La consulta amaga realment un referèndum. Entén el Govern espanyol que es vol consultar al cos electoral a través d’un determinat procediment electoral i, per tant, es compleixen els requisits que el TC va establir a la seva important STC 103/2008, d’11 de setembre, que va declarar inconstitucional el contingut essencial del denominat ‘Pla Ibarretxe‘ el qual també, mitjançant una Llei autonòmica, pretenia realitzar una consulta no vinculant per formular dos preguntes al poble basc relacionades amb la fi de la violència d’ETA i una posterior modificació de les relacions polítiques amb l’Estat espanyol. Per tant entén el Govern espanyol que la potestat de regulació i autorització de referèndums correspon a l’Estat, d’acord amb els arts. 92 i 149.1.32ª de la Constitució Espanyola, la Llei Orgànica 2/1980 que regula les diverses modalitats de referèndum i per la Llei Orgànica 5/1985 del Règim Electoral General.
2. Sobirania nacional. Al·lega el Govern de l’Estat espanyol que amb la convocatòria, segons el seu entendre, del referèndum, es pretén alterar l’atribució de la sobirania nacional, que correspon al poble espanyol, i de retruc la indissolubilitat de la Nació espanyola, tot de conformitat amb els termes recollits als arts. 1.2 i 2 de la CE.
El Parlament de Catalunya va formular al·legacions tot sol·licitant l’aixecament de la suspensió argumentant, en primer lloc, que el TC pot aixecar la suspensió immediatament atenent a la presumpció de legitimitat i legalitat de les lleis i la ponderació dels interessos en joc ja que una demora més enllà del 9N per resoldre ambdós recursos pot generar danys irreparables; no es celebraria la consulta.
Entén el Parlament de Catalunya que la CE i l’Estatut criden als poders públics a facilitar i promoure les llibertats ideològiques i d’expressió així com la participació política dels ciutadans d’una manera directa en els assumptes públics que els afecten. Per tant les consultes populars haurien de ser un instrument normal per conèixer l’opinió ciutadana, tal com succeeix a les democràcies occidentals del nostre entorn.
Un dels arguments de més pes és el relacionat amb la competència que té el Parlament de Catalunya de promoure la iniciativa legislativa per sol·licitar al Govern espanyol l’adopció d’un determinat projecte de reforma constitucional (art. 166 i 87.2 CE). I la consulta, donat que l’art. 122 de l’Estatut les emmarca en l’àmbit de les competències que té la Generalitat, seria ajustada a dret si es fa una interpretació d’aquesta naturalesa.
També s’argumenta que el TC va reconèixer la legitimitat del dret a decidir en tan que lliure manifestació d’aspiracions polítiques a les que només es pot arribar amb un procediment que s’ajusti a la legalitat constitucional. Donat que la consulta només pretén conèixer un determinat estat d’opinió sobre una determinada qüestió política respecte la qual el Parlament de Catalunya té competència (iniciar un procediment d’iniciativa legislativa per sol·licitar una reforma constitucional) seria ajustat a la legalitat constitucional.
Per tant s’insisteix en que la Llei de Consultes i el Decret de convocatòria serveixen a una finalitat de reforç de les institucions democràtiques amb instruments de participació ciutadana que canalitzin l’expressió de la seva opinió política, per a que aquesta pugui ser coneguda i recollida pels seus representants per a poder iniciar les iniciatives legislatives pels procediments constitucionals previstos.
Per últim entén el Parlament de Catalunya que l’aixecament de la suspensió no produiria perjudicis ni donaria lloc a situacions consolidades i irreversibles donat que la Llei de Consultes no dota de caràcter vinculant ni eficàcia jurídica als resultats de les consultes i que, per tant, no s’estaria alterant al subjecte de la sobirania nacional, és a dir, el poble espanyol, doncs no es pretendria que el resultat de la consulta pogués dur com a conseqüència que una part (Catalunya) decideixi sobre el tot (la integritat territorial espanyola).
La partida d’escacs continua. El debat jurídic és interessant i entretingut però no convindria conduir-nos a error, no es tracta d’una qüestió jurídica sinó política a la qual s’hauria de donar respostes polítiques. Ja que la legalitat és canviant i pot ser interpretada conforme a la realitat social imperant fora bo que el TC fes d’àrbitre neutral i imparcial per resoldre amb altura de mires els recursos que té damunt de la taula i que pretenen que els ciutadans de Catalunya, entén el Parlament en la seva sol·licitud d’aixecament, no puguin expressar lliurement la seva opinió sobre una determinada i important qüestió política.
