La tarda del dimarts 14 d’octubre, Alfonso Gili Jáuregui, soci de Roca Junyent, va oferir una xerrada als alumnes del Màster d’Advocacia de la Universitat Abat Oliba CEU per relatar la seva experiència sobre què és ser un advocat processalista de civil i què significa treballar en un despatx gran. No obstant això, en aquest article no farem una crònica a l’ús sinó que intentarem quedar-nos amb les lliçons útils per als joves juristes.
En primer lloc, va dir que la mida del despatx en què es comenci, gran o petit, no importa. El que ha de ser és bo, i cada sis mesos has de poder fer un balanç i comprovar que vas aprenent al costat d’una persona que confia en tu i t’ensenya l’ofici d’advocat. Es va mostrar en contra dels despatxos excessivament tutelats, que et fan buscar jurisprudència durant sis mesos i et deixen parlar amb els clients als dos anys. També es va mostrar en contra d’aquells despatxos que t’ignoren, i va explicar que durant el seu primer any va estar a un despatx de mercantil en el qual no va aprendre perquè ningú li donava feina ni s’interessava per ell. I “una persona val quan deixen que ho demostri”.
Després va advertir que dedicar-se exclusivament a una cosa molt específica tot just començar pot provocar un risc d’estancament. Per exemple, a l’IS, ja que al seu parer aquest pas s’ha de donar més endavant, quan ja s’han tingut experiències, i per raons de clientela, línia del despatx o gustos personals. Però, en contra de la tendència actual, va considerar que especialitzar-se des d’un principi significava limitar-se.
S’aprèn molt llegint demandes i contestacions i veient judicis. Però la seva regla d’or és que des del primer moment rebis al client al costat d’aquest advocat. Que et presenti com “és un col·laborador meu que en sap molt”, encara que després tu no diguis res. No serveix de res posar-se a redactar demandes sense saber qui és qui, i una explicació no pot suplir el fet d’haver estat allí. A més, va ressaltar la importància del desenvolupament de la faceta comercial de l’advocat i de la captació del client, i va exposar que la mala fama de “que busques conflictes i factures on no n’hi ha” és de les pitjors etiquetes que et poden posar.
Pel que fa a la preparació d’escrits, va aconsellar que s’escrivís de forma pràctica, clara, concisa i atractiva, tenint com a referència el jutge. Perquè la demanda a pes és un error, i cal posar-ho fàcil al jutge, per exemple adjuntant un índex de documents. No hi ha models de demanda, i si n’hi ha no cal agafar-los perquè t’impedeixen pensar. Redactar una demanda és tan senzill com explicar una història. Es necessita un preàmbul, un antecedent de fet de deu línies que es tituli “fet previ” perquè el jutge sàpiga de què va la demanda abans de començar a llegir-la. Encara que és cert que els fonaments processals i la pètita sí que segueixen un mateix patró.
Va sentenciar que sempre cal veure les correccions, perquè és la manera de no repetir errors, i avui dia amb el sistema de quadre corrector de Word és molt senzill. També és normal que la primera vegada t’hagin d’ensenyar el que et demanen, però llavors ho has d’assimilar perquè si després t’ho han de repetir o ho fas malament deixes entreveure un manca d’interès i de progrés.
Alfonso Gili Jáuregui va al·legar que aquesta professió exigeix molta responsabilitat perquè et deus al client, amb el qual cal tenir relació cada dues setmanes, per exemple enviant un correu dient que “estem a l’espera d’una determinada circumstància judicial”. Una sola distracció és un fracàs, s’ha de ser perfecte i això s’aconsegueix treballant moltes hores, perquè el client sol ser poc agraït: l’advocat no guanya però sí perd un cas. I davant el clar risc que s’estimi la pretensió de l’altra part, l’advocat ha d’aportar un valor afegit i ha de proposar alternatives.
Després va sentenciar que no cal malvendre’s i que en els honoraris s’han de calcular les hores que cal dedicar, a més de tot el que has estudiat. Encara que els criteris del Col·legi d’Advocats no són raonables, cal deixar per escrit el que val la feina segons aquests criteris i després explicitar que a un determinat client li apliques un descompte del percentatge perquè és ell i potser perquè és el primer cas que li portes, encara que ajustar massa el preu et farà perdre credibilitat respecte al següent. El client sempre ha de pagar alguna cosa per avançat un cop es tanca i es signa el pressupost, com el 40% de la provisió de fons, perquè hi ha clients que intenten enganyar el seu propi advocat. També va considerar que cal ser conseqüent i renunciar a un assumpte si l’interessat no col·labora i el teu nivell d’angoixa és superior al seu.
Finalment, animant aquells que es decantin pel vessant processalista, va advertir que cal parar-los els peus als jutges desganats i/o prepotents i no acceptar fer l’exposició de conclusions en cinc minuts, perquè la llei no ho disposa així i, per tant, no cal deixar-se sotmetre. També va declarar que no hi ha advocat més perillós que l’advocat jove, perquè té pocs assumptes i moltes ganes així que els porta preparadíssims, a diferència del gran advocat, que pot caure en l’error de confiar-se per la seva experiència.
