En els últims dies, els esdeveniments de caràcter internacional tenen, entre uns altres, un centre de atenció dirigit, en particular manera, al continent asiàtic i, especialment, a la contesa política, econòmica i social que aboca entre Pequín i Hong Kong.
I és que, a la fi de setembre, milers d’estudiants d’Hong Kong van iniciar una vaga i, en conseqüència, una sèrie de manifestacions contra la reforma proposada per Pequín en referència al sistema electoral d’aquesta peculiar regió administrativa.
El motiu de tal “desobediència civil” es constitueix com a resposta a l’anunci de Pequín de reformar el sistema electoral, cara a 2017, impedint la lliure presentació de candidats a Cap de Govern Local. Això emmascara, bàsicament, la voluntat de Pequín envers els aspirants a dit lloc, quan siguin designats per un col·legi electoral provinent de grups empresarials i professionals.
El que els manifestants critiquen, entre altres punts és com, en virtut d’un suposat sistema representatiu popular, si és que així pot entendrer-se i equiparar-se al que nostra societat occidental entén per això, no exerceixi força vinculant l’opinió d’un conjunt de 7 milions de habitants residents a Hong Kong enfront d’un petit comitè nomenat per l’Assemblea Nacional de Pequín…cal parlar, per això, d’un sistema oligàrquic? Sistema oligàrquic entès, actualment, com a grup minoritari de persones, pertanyents a una mateixa classe social, generalment amb gran poder i influència, que dirigeix una col·lectivitat o institució.
Juntament amb els esdeveniments a dalt exposats, un petit grup empresarial, entès aquest com a força econòmica dominant a Hong Kong i amb destacats interessos dins de Xina, es constitueix, segons Pequín, com a factor “estabilitzador” a Hong Kong. Grup, el citat, que explica, òbviament, amb representació en el col·legi electoral que s’encarregaria de designar als candidats del Govern Local.
És possible compatibilitzar o compensar les aspiracions democràtiques de milers d’estudiants i ciutadans davant la negació, més que evident, a l’accés a un sufragi universal que, en un sistema com l’espanyol, es constitueix com a principi inspirador, bàsic i irrenunciable?
En el marc del sistema comunista que regeix a Xina, per descomptat, el paper d’Hong Kong ha estat certament controvertit si ens remuntem als fets fàctics de la seva història.
És només en 1997 quan Anglaterra retorna el territori, fins a aquell moment constituït en colònia, a Pequín, amb una sèrie de requisits i obligacions a complir, almenys en els 50 anys següents, constituint el conegut lema “un país, dos sistemes”.
No obstant això, ja en 2003 inicien moviments de protestes contra la Llei Antiavalots anhelada pel Govern Xinès, que en 2004 comporta a l’atorgament directe, per part de Pequín, del poder de bloquejar qualsevol llei que impliqués major llibertat en l’elecció del President Executiu. En aquells anys Londres aclama l’incompliment, per part de Pequín, dels acords de govern de la excolònia britànica.
I és que, el marc polític d’Hong Kong és, indubtablement, peculiar. Es constitueix com Regió Administrativa Especial de la República Popular de Xina. El territori és governat per un Cap d’Executiu, triat, en mandat de 5 anys, per un comitè electoral de 1200 membres que inclou parlamentaris, personalitats i representants dels sectors professionals. El Cap de l’Executiu col·labora amb un Consell constituït, entre uns altres, per personalitats que provenen del món dels negocis i totes les decisions polítiques importants es consulten a aquest.
El Poder Legislatiu és unicameral i d’aquest depèn directament el Govern. El Cap de l’executiu no pot ni dissoldre-ho, ni negar-se a signar un projecte de Llei si ha estat votat per les 2/3 parts del mateix.
El destacable és la falta d’existència de legislació quant als Partits Polítics. En primer lloc, no hi ha definició legal del que pot considerés un Partit Polític i, curiosament, la majoria d’ells s’inscriuen com si fossin empreses, és a dir, com a Societats de Responsabilitat Limitada.
De conformitat amb la Llei, Hong Kong, com RAE, té, com a objectius principals, protegir els drets de propietat privada, mantenir l’estatus d’Hong Kong com a port lliure i territori duaner separat, preservar una economia independent, aplicar un sistema tributari també independent. Institucions i principis tots ells d’un obert liberalisme.
En un mateix país, un sistema dictatorial del PCCh i un sistema liberal heretat del Regne Unit.
Aclamar llibertat i democràcia, defensada per la Comunitat Internacional en aquests dies, sembla que té com a resposta:“Els assumptes d’Hong Kong són assumpte interns xinesos i tots els països haurien de respectar la sobirania xinesa”. Però Quin abast té la sobirania d’un país quan això implica, en un context com l’actual, la repressió sistemàtica de les llibertats universalment reconegudes en la majoria dels països que conformen la societat? és admissible demanar la no intromissió de la Comunitat Internacional en assumpte que interfereixen, fins i tot veient-ho solament des d’una perspectiva comercial, a les relacions exteriors?
Com diu Lluís Bassets “Hi ha moviments polítics encapsulats que no sintonitzen amb el món exterior i els hi ha connectats amb les vibracions globals. El problema no és Xina. És una Xina en la qual no cap un Hong Kong democràtic i pluralista”.