12 dies han transcorregut entre la celebració del Procés de Participació Ciutadana sobre el futur polític de Catalunya i la interposició per part del Fiscal Superior de Catalunya d’una querella criminal contra el President de la Generalitat i màxim responsable del procés participatiu, Artur Mas, la Vicepresidenta –i persona encarregada de donar dades oficials de participació i resultats-, Joana Ortega, i la Consellera d’Educació, Irene Rigau –responsable de convocar reunions amb directors d’instituts-, pels delictes de desobediència greu, usurpació d’atribucions judicials, prevaricació i malversació de cabals públics.
Durant aquest període, les maniobres per fer-ho possible no han estat poques. Davant les discrepàncies jurídiques dels Fiscals del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el Fiscal General de l’Estat, Eduardo Torres-Dulce, va veure’s abocat a convocar el passat dimecres la Junta de Fiscals de Sala, l’òrgan consultiu format per 27 Fiscals que només s’ha reunit dues vegades en els últims 10 anys. Després d’una reunió de 5 hores, es va tancar la polèmica sobre la crisi interna de la Fiscalia i les pressions externes, donant llum verda de manera majoritària a la interposició de la querella, que es va fer efectiva ahir davant de la Sala Civil i Penal del TSJC, d’acord amb l’art. 70.2 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
La querella, de 30 folis, remarca en el seu apartat fàctic que el 9 de Novembre va celebrar-se una consulta “planificada, afavorida i finançada” pel Govern de la Generalitat, malgrat que aquest procés participatiu es trobés suspès pel Tribunal Constitucional en virtut de la providència de 4 de Novembre de 2014. Es conclou que “el Govern de la Generalitat, en compliment del seu designi original de celebrar una consulta materialment refrendària sobre el destí polític de Catalunya el 9 de novembre de 2014, i de conformitat amb les preguntes prefixades, amb l’únic i exclusiu fi d’eludir el control jurisdiccional que fins aleshores li ho havia obstaculitzat, va adoptar una nova estratègia: la d’impulsar el mateix procés mitjançant actes jurídics no formalitzats i actes materials d’impuls, establint una via de comunicació amb la ciutadania per mitjà de la pàgina web institucional www.participa2014.com”. Tanmateix, es fa referència expressa al President: “el querellat Artur Mas i Gavarró, en el moment de dipositar el seu vot, va fer constar davant els mitjans que el responsable de la jornada era ell mateix i el seu govern”. Per últim, es fan diverses mencions a les despeses que aquesta jornada va generar a l’erari públic (informàtica, telecomunicacions, elaboració de material, difusió institucional, missatgeria, disposició del Cos de Mossos d’Esquadra, obertura d’instituts, delegacions de la Generalitat a l’estranger i altres edificis públics).
En quant a la qualificació jurídica dels fets, s’imputen 4 delictes als querellats:
1) Desobediència greu comesa per autoritats públiques (art. 410.1 CP):
Aquest primer delicte, sobre el qual el Fiscal centra pràcticament tota l’atenció de la querella, sanciona “les autoritats o funcionaris públics que es neguessin obertament a donar el degut compliment a resolucions judicials, decisions o ordres de l’autoritat superior, dictades dins de l’àmbit de la seva respectiva competència amb una pena de multa de 3 a 12 mesos i inhabilitació especial per treball o càrrec públic de 6 mesos a 2 anys”.
D’entrada, cal subratllar que el Fiscal entén que els actes realitzats pel Govern, “responen a una voluntat única i definida de tirar endavant el procés refrendari” i com a tal, “han de ser valorats conjuntament com a components d’una unitat natural d’acció”. Aquesta apreciació, segons doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem, a la pràctica significa que, en cas que la querella prosperés, totes les accions dels querellats que concorrin amb el mateix propòsit volitiu de fer la consulta (per exemple: declaracions públiques a diferents mitjans donant suport a la celebració, ordres directes per a la preparació, etc.) s’entendrien com a un únic delicte (i no diversos), salvaguardant en favor dels reus el principi de proporcionalitat en la imposició de les penes. No obstant, el Fiscal considera que el TC va enviar una ordre “absoluta, contundent i inequívoca d’abstenció de tot acte encaminat al seu desenvolupament ulterior” que els querellats no van complir, malgrat ser “poder públic” i com a tal, quedar sotmesos a les decisions del TC, en virtut de l’article 87.1 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional. En relació a aquest extrem s’ha generat un debat entre els acadèmics i professionals del Dret sobre si per desobeir era exigible un requeriment exprés dirigit a una persona concreta. Tant és així, que aquesta qüestió no s’ha escapat a la Fiscalia, que ha introduït diversos folis argumentant que aquest avís no és requisit. Vegi’s: “La concurrència d’un avís personal no apareix reflectida en el judici de tipicitat, ni es desprèn de la jurisprudència del TS en relació al delicte de desobediència de l’art. 410.1 CP (…). En el present cas, el mandat contingut a les resolucions del TC era un mandat de no fer, que per la seva pròpia naturalesa no precisava ulteriors requeriments, doncs no era necessari activar cap mena d’actuació administrativa, sinó que la pròpia existència implicava l’abstenció de continuar adoptant decisions tendents a la consumació de l’acte suspès”.
2) Usurpació d’atribucions judicials (obstrucció a la justícia) (art. 508.1 CP):
El segon delicte, que per cert és l’únic que té associada una pena privativa de llibertat, castiga “l’autoritat o funcionari públic que s’atorgués atribucions judicials o impedís executar una resolució dictada per l’autoritat judicial competent amb la pena de presó de 6 mesos a 1 any, multa de 3 a 8 mesos i suspensió de treball o càrrec públic per temps d’1 a 3 anys”. Malgrat que la redacció d’aquest precepte convida a interpretar que el legislador va preveure dues modalitats dins del mateix tipus –(a) treure les funcions a un altre organisme, o (b) entorpir una resolució judicial-, el Fiscal no acaba de distingir-les i les agrupa sota un únic tipus delictiu. El seu argument principal en relació a aquest delicte rau en la protecció de la divisió de poders, establint que una resolució judicial pot ser impugnada, però no atacada per les vies de fet, com han fet els querellats mitjançant els seus actes.
3) Prevaricació administrativa continuada (art. 404 CP, en relació amb el 74.1 CP):
El tercer delicte que s’imputa sanciona “l’autoritat o funcionari públic que, sabent de la seva injustícia, dictés una resolució arbitrària en un assumpte administratiu amb la pena d’inhabilitació especial per treball o càrrec públic per temps de 7 a 10 anys”. El Fiscal sosté que per tal de possibilitar la celebració del 9N, “el Govern de la Generalitat va portar a terme una continuada activitat administrativa destinada a donar suport material i personal al procés de participació suspès. (…) els querellats van acordar contractar serveis de l’entitat mercantil Unipost, S.A. per fer arribar una carta amb la capçalera oficial de la Generalitat de Catalunya als ciutadans catalans exhortant-los a participar a la consulta del 9N”. Afegeix també que es va mantenir la pàgina web, es va demanar verbalment que s’obrissin locals i que els Mossos que tinguessin festa aquell diumenge, acudissin a treballar, entre d’altres. La discussió jurídica, en aquest cas, s’ha de centrar en si la suspensió per part del TC és suficient per fer que es compleixi el tipus penal: convé recordar que la mera suspensió d’una llei no la converteix en contraria a l’Ordenament Jurídic.
4) Malversació de cabals públics (art. 433 CP):
Per últim, la Fiscalia veu indicis de comissió d’un delicte de malversació de fons que castiga “l’autoritat o funcionari públic que destinés a usos aliens a la funció pública els cabals o efectes posats al seu càrrec per raó de les seves funcions amb una pena de multa de 6 a 12 mesos i suspensió de treball o càrrec públic per temps de 6 mesos a 3 anys”. En aquest cas, segons el Fiscal, el bé jurídic protegit consisteix en “el correcte funcionament de l’activitat patrimonial de l’Estat (…) i la confiança de la societat en la gestió honesta dels cabals de l’Estat juntament a la pròpia fidelitat al servei de les funcions (…)”. En aquest cas, la discussió es centra en l’ànim de lucre, propi o aliè, que poguessin tenir els querellats, sempre tenint present que hi havia una partida pressupostària aprovada pel Parlament de Catalunya per aquesta qüestió. Cal remarcar que el Fiscal no ha estat capaç de xifrar de manera fefaent el cost del procés de participació ciutadana del 9N.
