És comú parlar de les altíssimes retribucions, bonus (i moltes hores sense dormir) en l’advocacia, així com escriure rius de tinta sobre quant cobren i deixen de cobrar els advocats del Torn d’Ofici… No obstant això, queda encara molt per parlar si aprofundim en la situació laboral de l’advocacia, així com perquè aquesta (catalana, en el nostre cas) encara no ha adoptat cap conveni col·lectiu.
Javier Aranda, president del Sindicat d’Advocats Independents Catalans Organitzats (SAICO), ens relata com la mateixa idiosincràsia de la professió genera una situació on els joves graduats en Dret, encara mitjançant el Màster d’Accés a l’Advocacia, es troben enfront d’un cert problema d’especialització i de capacitat pràctica per afrontar els procediments. Tal fet, per a Aranda, provoca que la majoria de despatxos d’advocats, sobretots els petits, et segueixin anomenant passant, amb les seves conseqüents implicacions; Molts consideren que no han de pagar-te.
En aquest sentit, el president de SAICO ens exposa que aquesta problemàtica salarial és molt freqüent en despatxos petits i mitjans. “Com han fet tots els meus companys de la meva generació i els posteriors, es comença guanyant entre 0 a 300 euros. Aquesta situació es pot perllongar, un, dos, tres anys… fins que adquireixes una mica d’experiència i ets capaç de renegociar quines seran les teves condicions. Especialment aquest fet es dóna amb més insistència en els despatxos procesalistas.” A això afegeix que aquesta situació està molt arrelada en la professió; En els primers anys del camí de molts en l’advocacia, fins que un no aprèn, es dóna per descomptat que no té dret a cobrar, encara que treballis buscant jurisprudència, preparant escrits, etç…
No obstant això, Javier Aranda explica com aquest fet que ha esdevingut cultural, és totalment il·legal. “Laboralment, has de tenir un contracte laboral, que no ho tens, un horari, mai ho tens i una retribució, encara que això, més enllà de cobrar en negre o facturar, ja és moltes vegades demanar massa”.
I amb ironia afegeix que en aquests temes “al món dels advocats és on més frau hi ha, i on menys hauria d’haver-hi. No obstant això, l’advocacia és un sector molt petit, on no és habitual interposar-nos demandes laborals entre nosaltres. Tots ens coneixem i la mateixa idiosincràsia de la professió no ho afavoreix, exceptuant grans plets que involucrin multitudinaris acomiadaments”.
El Reial decret 1331/2006, de 17 de novembre
La indomable existència d’advocats treballant, entre altres situacions, com a falsos autònoms va provocar una inspecció de Treball, entre ells van haver-hi alguns grans despatxos, i a tenor d’aquest fet es va negociar el Reial decret 1331/2006, de 17 de novembre, pel qual es regula la relació laboral de caràcter especial dels advocats que presten serveis en despatxos d’advocats, individuals o col·lectius. El present Reial decret intenta regular la situació laboral dels advocats, per així propiciar una millor situació laboral d’aquests, regulant unes mínimes condicions laborals per als integrants de la professió.
“A partir del Reial decret alguns despatxos van regular la situació dels seus advocats, però, molts altres no ho van fer i a més amb l’agreujant que el salari del conveni d’oficines i despatxos va deixar d’aplicar-se legalment, tornant a ser el salari mínim interprofessional com aquell mínim a percebre pels advocats assalariats”, ens relata Javier Aranda.
“La idea del Sindicat d’Advocats Independents Catalans Organitzats, més enllà d’assessorar i protegir els drets dels advocats, és de propiciar un conveni col·lectiu que, entre altres coses, contempli un salari mínim més elevat que l’interprofessional. Sobretot en perspectiva als advocats joves”, ens indica Aranda. “Paral·lelament, malgrat el handicap que no existeix cap sindicat específic en el nostre àmbit territorial, Catalunya, pensem que pot la seva existència constituir una gran eina per provocar un canvi en la mentalitat dels advocats”.
SAICO, pioners com a sindicat en l’advocacia
Per què no han existit sindicats en l’advocacia? Per al president de SAICO, aquest fet es deu a diversos i múltiples factors; “En primer lloc, molts sindicats tenen com una de les seves majors reivindicacions l’assessorament legal als seus afiliats. Nosaltres com a advocats, és una qüestió que es pressuposa com no necessària. En segon lloc, el propi sector propicia que l’advocat assalariat en 5 o 10 anys, moltes vegades, pugui passar a esdevenir autònom o empresari, per la qual cosa la mentalitat dualística típica d’altres sectors aquí no existeix. No hi ha, doncs, una consciència sindical i/o patronal molt oberta. Seguidament, l’existència dels col·legis professionals, els quals aglutinen tot tipus d’advocats (empresaris, autònoms, assalariats en despatxos o empreses, etç…) i generen moltes funcions típiques d’un sindicat o patronal, però, sense tenir la condició de negociador d’un conveni”.
Per a Javier Aranda, “els Col·legis d’Advocats haurien de ser molt més actius en aquest assumpte, atès que són els qui tenen els contactes adequats per promoure amb força l’adopció d’un conveni, no obstant això no ho han fet. Mai s’han mostrat massa receptius amb aquest assumpte, a diferència de grups d’advocats joves com el GAJ Barcelona”. “Els Col·legis d’Advocats, com, per exemple, el de Barcelona, sempre s’han abstret d’això, atès que entenen que no poden postular-se, doncs han de defensar els interessos de tots els seus col·legiats per igual. No obstant això, al meu entendre no hauria de ser així, haurien de protegir a la part feble per evitar que pateixin d’una situació laboral que, en moltes ocasions, incompleix la legalitat. Al final és un joc polític i és evident que no interessa a molts col·legiats”, apunta el president de SAICO.
No obstant això, el seu objectiu és molt més difícil atès que no existeix una patronal amb la qual puguin asseure’s a negociar i acordar un conveni per a l’advocacia; Existeix una molt petita associació de petits i mitjos despatxos, una patronal, però sense representació a Catalunya. En aquest sentit, Javier Aranda ens explica que, a més d’impulsar el sindicat d’advocats, han de promoure la creació d’una patronal de despatxos, i per a això es necessitaria, entre d’altres, la implicació de la Generalitat, els Col·legis d’Advocats i de interlocutors vàlids, que podrien ser els grans despatxos qui engloben en les seves files a centenars i centenars d’advocats”.
El mínim salarial com a objecte candent de negociació
Des de SAICO defensen, en relació al salari mínim, que es torni a interposar el que existia antigament en el conveni col·lectiu d’oficines i despatxos. Sobre això, Aranda ens expressa amb certa tristesa que en els inicis de molts advocats, en els seus primers 3 anys, en molts despatxos no s’arriba a cobrar ni el salari interprofessional si s’arriba a cobrar retribució.
“És evident que la crisi ha afectat a molts despatxos i a molts advocats. En l’antiga daurada situació de bonança, les condicions eren de “et pagaré” o “et pagaré 300 euros” per a l’advocat jove, per a qui ara sembla gairebé ser un privilegi treballar gratis”, afirma Javier Aranda. “Les practiques dels estudiants de Dret, al final, poden no pagar-les, encara que em sembli malament. Però, després quan el becari es converteix en advocat passant, lo més comú en el primer any és no pagar-li, seguidament quan comença a facturar 600 o 700 euros se’l converteix en un fals autònom que emet factures. Molts advocats no volen assumir els costos de seguretat social, quan fins i tot el quiosquer de la cantonada els assumeix; Es confon la mercantilització amb el que és laboralment just. A tot això, la mentalitat del petit despatx és la pitjor; Encara es predica, des de fa anys i anys, que la passantia era el millor que podia succeir-te, i era evident que no havies de cobrar per ella. Però, la realitat social a dia d’avui ha canviat i així ha de canviar la mentalitat de molts advocats”.
Conclusivament, Javier Aranda exposa amb fermesa que “hi ha moltíssims despatxos que compleixen amb la legalitat laboral i, alguns amb més o menys pressió i estrès en els seus advocats, brinden unes condicions laborables molt envejables. No obstant això hi ha també bastants despatxos que en detriment de les condicions laborables dels seus advocats assalariats plantegen una competència molt agressiva (i deslleial) enfront dels seus competidors al mercat. Imposant un conveni col·lectiu que tota l’advocacia hagués de complir eliminaríem a tots aquells competidors deslleials, eradicant al seu torn a molts despatxos i advocats pirates que naveguen en la nostra professió.”