La retroactivitat de les clàusules sòl

Per Ignasi Ferreté.

Barcelona.

El passat dia 13 de juliol de 2016, l’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió va emetre un esperat comunicat de premsa (n.º 75/16) on va donar la seva opinió sobre les qüestions prejudicials presentades per l’Audiència Provincial d’Alacant i el Jutjat del Mercantil n.º1 de Granada.

Per entrar en context, i a mode de breu introducció, definirem una clàusula sòl o de sòl hipotecari, en relació amb el préstec hipotecari i la compra d’un habitatge mitjançant una hipoteca, com una clàusula que estableix un mínim a pagar en les quotes de la hipoteca immobiliària, encara que els interessos pactats amb l’entitat financera estiguin per sota o baixin d’aquest mínim.

Dit això, convé llavors retrocedir fins a l’any 2013, on el Tribunal Suprem, en la seva sentencia de 9 de maig, va considerar abusives les clàusules sol, ja que els consumidors no havien estat degudament informats respecte la càrrega econòmica i jurídica que aquelles clàusules els estaven imposant. No ho hauirem de confondre però amb la il·licitud de les mateixes, doncs el propi Tribunal Suprem estableix que les clàusules sòl, si han estat negociades i pactades amb el client, són lícites.

No obstant, el propi Alt Tribunal va decidir limitar els efectes en el temps de la declaració de nul·litat d’aquestes clàusules perquè només produïssin efectes de cara al futur – a partir de la data d’aquesta sentència – i no atenent a l’establert en Dret Espanyol –concretament a l’article 83 de la Llei General per la Defensa dels Consumidors i Usuaris, on s’estableix que les clàusules abusives seran nul·les de ple dret i es tindran per no posades– fet que produirien que el contracte s’hagués de tornar a calcular suprimint aquesta clàusula, ja que la mateixa es té per no posada, amb les conseqüents quantitats monetàries que l’entitat financera hauria de retornar fruit del recàlcul del préstec hipotecari, excloent-hi la clàusula sòl.

El problema apareix quan els tribunals espanyols esmentats al primer paràgraf, es pregunten si la limitació feta pel Tribunal Suprem es compatible amb la Directiva Europea 93/13, sobre clàusules abusives, ja que segons la mateixa, aquestes clàusules no vincularan als consumidors.

La resposta que dona l’advocat general és que la Directiva no té per objecte l’harmonització de les sancions aplicables per aquests casos, i que per tant no exigeix als Estats Membres que estableixin la nul·litat retroactiva de la mateixa, ni alhora determina les condicions en que un òrgan nacional pot exercir aquesta facultat limitativa, doncs entén que correspon a  l’ordenament jurídic intern, sempre respectant els principis d’equivalència i efectivitat inherents del Dret de la Unió Europea.

Amb això, l’advocat expressa la idea de que pel cas concret amb el que es va trobar el Tribunal Suprem, la forma en com va actuar és conforme a la Directiva, i per tant conforme amb el Dret de la Unió.

S’ha de recalcar, a més a més de la manca de pronunciament del propi Tribunal de Justícia de la Unió Europea, i el caràcter no vinculant de l’opinió de l’advocat general, les  reiterades ocasions en que l’advocat general ha esmentat en el seu comunicat el caràcter excepcional d’aquesta mesura, i que només és aplicable al cas concret o a casos semblants.

L’acció presentada es tracta d’una acció col·lectiva, és a dir, una acció en la que la cerca d’objectius es realitza per més d’una persona. En el cas concret, parlem d’un nombre considerable de litigants (aproximadament 15.000 demandants acumulats i forces milions d’euros a retornar retroactivament de cop). Es per això en primer lloc que el Tribunal Suprem va establir aquesta limitació, doncs la càrrega econòmica que generaria pel sistema financer espanyol, llavors, no era assumible.

font: La voz de Galícia.
font: La voz de Galícia.

L’intenció d’aquest article no és altra que posar un poc de claror a la dramàtica situació exposada als mitjans de comunicació en els darrers mesos. El caràcter no vinculant de l’opinió, sumat a les noves circumstàncies en termes de liquiditat dels bancs i a que es limita al cas concret, és a dir, a una acció col·lectiva, deixa més que oberta la opció de seguir litigant per tots els particulars a nivell individual.

En conclusió, es pot dir que la situació segueix exactament com estava abans del referit comentari, pel que si es segueix provant la falta d’informació fefaent i flagrant en la que han incorregut els bancs durant els anys, així com el caràcter abusiu de les clàusules, els jutges seguiran donant la raó al particular, essent d’aplicació llavors l’article 1303 del Codi Civil, referent a la restitució de les prestacions un cop declarada la nul·litat d’una obligació, juntament amb els seus fruits, preu i interessos.

En conseqüència, a més de la inaplicació de cara al futur de la clàusula, l’entitat demandada haurà de recalcular el quadre d’amortització del préstec des del moment de la seva constitució, sense tenir en compte la clàusula anul·lada i havent, per tant, de retornar les quantitats perdudes en conseqüència de l’aplicació de la clàusula amb l’interès legal corresponent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *