Redacció.
27 de gener de 2019.
El Ple del Tribunal Constitucional ha declarat inconstitucional i nul l’art. 10 de la Llei del Parlament de Catalunya 10/2017, que introdueix la disposició addicional tercera del llibre IV del Codi Civil de Catalunya, per la qual es crea i regula el Registre electrònic de voluntats digitals. La sentència, el ponent de la qual ha estat el Magistrat Andrés Ollero, assenyala que “es tracta d’un registre jurídic de dret privat, que només pot ser establert per l’Estat, a l’empara de la seva competència exclusiva en matèria d’ordenació dels registres i instruments públics (art. 149.1.8 de la Constitució)”.
La resolució judicial explica que el Registre electrònic de voluntats digitals “no apareix configurat com qualsevol instrument registral de caràcter administratiu, lligat a la competència substantiva en matèria de dret civil que la comunitat autònoma té estatutàriament assumida”. Es tracta, per contra, “d’un registre públic privat en el qual han d’inscriure’s per a la seva validesa els documents de voluntats digitals, a falta de disposicions d’última voluntat”.
Els preceptes impugnats pel Govern de Rajoy de la Llei autonòmica 10/2017 permetien als ciutadans amb veïnatge civil català ordenar la destinació del seu patrimoni digital en cas de mort no només mitjançant testament, codicil o memòria testamentària sinó també en absència d’aquestes disposicions d’última voluntat, per mitjà del document de voluntats digitals, que desplega efectes jurídics substantius sobre les relacions privades en virtut de la seva inscripció en aquest registre.
Per tant, el Tribunal subratlla que “la normativa impugnada excedeix de la competència merament executiva que la Comunitat Autònoma ostenta (art. 147 EAC) en relació amb els registres públics de dret privat a què es refereix l’art. 149.1.8 de la Constitució”. En conseqüència, “la seva ordenació és competència exclusiva de l’Estat”.
El Ple, en conseqüència, declara inconstitucionals i nuls els següents preceptes:
– La redacció de l’art. 6 de la llei a l’art. 411.10.3, lletra b) del llibre quart del Codi Civil “Si la persona no ha atorgat disposicions d’última voluntat, un document que ha d’inscriure’s en el Registre electrònic de voluntats digitals”.
– De l’art. 8, quant a la redacció donada a l’art. 421.24.1 del llibre quart del mateix Codi, en l’incís “i, a falta d’aquests instruments, en un document de voluntats digitals, el qual necessàriament ha d’especificar l’abast concret de la seva actuació. Aquest document ha d’inscriure’s en el Registre electrònic de voluntats digitals”.
– De l’art. 11, que afegeix al mateix Codi la disposició final cinquena del llibre quart.
– De la disposició final primera.
La sentència compta amb un vot particular formulat per la Magistrada Encarnación Roca qui considera que la naturalesa d’aquest tipus de registre és administrativa i que la Generalitat de Catalunya ostenta competència legislativa per a crear-ho i ordenar-ho. En la seva opinió, “el fet que l’eficàcia de les voluntats digitals es produeixi després de la mort de la persona i que a tals disposicions se’ls denomini de manera semblant a les testamentàries no significa que tinguin aquesta naturalesa testamentària, ni que hagin de custodiar-se en un registre civil dels quals contempla l’art. 149.1.8 CE”. És més “fins i tot en el cas que sí que la tingués, no genera cap problema de relació o coexistència perquè la llei catalana estableix la incompatibilitat entre tots dos instruments i limita l’eficàcia del document de voluntats digitals a la falta de testament”.
