La justícia treu el cap en l’abús de temporalitat dels treballadors públics

Per Fruitós Richarte i Travesset.

Jurista

12 de juny de 2020.

Ahir dia 11 de juny de 2020 va ser un dia memorable per totes aquelles persones, que al llarg dels anys i anys hem anat lluitant per un assumpte que no hauria d’haver arribat mai a l’extrem que hem arribat, l’abús de temporalitat dels empleats públics.

Tothom coneix més o menys una persona interina a les administracions públiques que ens creiem que era funcionari indefinit i quan parles amb ella et diu allò  de, “ no si encara no han convocat les opos”, “no estic d’interina fa 15 anys…” . Les persones que no solen tractar amb l’administració i si amb l’empresa privada es posen les mans al cap, doncs és també relativament fàcil, però cada vegada menys que a un empresari priva la inspecció de treball l’obligui a fer fixos part de la plantilla per “frau de llei”, és a dir que havia contractat els treballadors temporals per fer tasques estructurals de l’empresa, i no pas que una qüestió o tasca puntual.

Doncs be l’administració i la seva inspecció que actua amb ma de ferro per  l’administrat, no aplica el mateix raser a les seves pròpies actuacions, alguns en diuen corrupció, jo en dic polítiques d’incompliment tendencials a la prevaricació, i em quedo ben ample.

També em vaig quedar ben ample quan l’any 2013, juntament amb una colla de companys i companyes, alguns ja fagocitats pel poder tendencial a la prevaricació, vàrem preparar els fonaments de l’aplicació al sector públic de la directiva 1999/70 CE i la seva clàusula 5ª (d’abús de temporalitat). Els estudis que aleshores vàrem fer sobre les sentències del TJUE, del TS o legislatives com per exemple, l’evolució de l’art. 15 de l’estatut dels treballadors i de la seva DA 15ª, són de les millors experiències en debat jurídic que he mantingut, i n’he deliberat molts i molts assumptes, però cap tant kafkià com aquell. Fos com fos, finalment vàrem demandar al·legant que en el cas dels Jutges i jutgesses substitutes, i havent estat abusats pel què fa a la seva contractació temporal, corresponia sens dubte l’aplicació de la directiva i les conseqüències establertes per l’abús al sector privat. Era evident que el nostre cas era idèntic al de la sentència de 7 de setembre de 2006, Cristiano Marrosu i Gianluca Sardino, C-53/04 (paràgraf 53) “(…) quan s’ha produït un ús abusiu de successius contractes laborals de durada determinada, és indispensable poder aplicar alguna mesura que presenti garanties de protecció dels treballadors efectives i equivalents, a fi de sancionar degudament aquest abús i esborrar les conseqüències de la violació del Dret comunitari”.

Després vindrien moltes decepcions jurídiques, personals, professionals, una caça i captura, que evidentment vaig perdre, ( hi tornaré, qui avisa no és traïdor),  però soc  i som molt tossuts, i a més aquella demanda,  va plantar una llavor, i molts van seguir el camí, camí que culminaria ara per ara en la sentencia TJUE de 19 de març de 2020 (Asumptes  C- 103/18 y C-429/2018). Si aquella sentencia va significar veure reflectit, tots els fonaments de les nostres demandes, tot i algun apartat de difícil comprensió, ens quedava veure-la fonamentada en una sentència a Espanya, i això per fi ha passat, en un jutjat d’Alacant que tenia pendent el dictat de la sentència d’un assumpte clamorós d’abús de contractació temporal, però com n’hi ha molts, més de 12 anys en contractació fraudulenta, realització de tasques estructurals o pròpies de personal fix per part del treballador en abús, no provisió de la plaça conforme a llei, vaja una situació habitual en totes les administracions. La Sentencia del Jutjat C.A nº 4 d’Alacant del PA 813/2019, de la que segur que se’n parlarà i molt, acull tot allò que fonamenta la sentència del TJUE i que és d’obligat compliment per part dels òrgans judicials conforme a l’art. 4 de la LLOPJ, (faig un recordatori per si hi ha dubtes d’alguns).

La sentència del JCA nº 4 d’Alacant recull finalment fil per randa, de forma ferma i sense embuts ni floritures,  allò que va fonamentar la sentencia del TJUE, fent una fotografia de l’anàlisi de les “solucions” que planteja la sentencia europea, així descarta els  procediments selectius, doncs evidentment estem fora dels terminis exigits, declarant  que  tal mesura, si be la normativa nacional estableix el procés i uns terminis, però no garanteix el seu compliment, no resulta mesura adequada per prevenir la utilització abusiva, per part de l’ocupador, de successives relacions de servei temporals, i que la seva aplicació no tindria cap efecte negatiu per a aquest ocupador.

Referent als processos d’estabilització i consolidació, les famoses OPE’S, es precisa  que no eximeix, del compliment de l’obligació d’establir una mesura adequada, per sancionar degudament la utilització abusiva de successius contractes i nomenaments temporals. Atès que l’organització d’aquests processos, és independent de qualsevol consideració relativa al previ abús, no resulta adequada per a sancionar degudament la utilització abusiva de tals relacions de servei, ni per a eliminar les conseqüències de la infracció del Dret de la Unió.

La declaració d’indefinit no fix, la mesura no permet aconseguir la finalitat perseguida per la clàusula 5 de l’Acord marc, doncs no deixa de ser més del mateix i més temporalitat.

La indemnització equivalent a l’abonada en cas d’acomiadament improcedent ha de tenir específicament per objecte compensar els efectes de la utilització abusiva de successius contractes o relacions laborals de durada determinada,  devent a més aquesta  indemnització no sols, ser  proporcionada, sinó també prou efectiva i dissuasiva com per a garantir la plena eficàcia d’aquesta clàusula, a més no existeix.

Declaració de personal fix o equivalent, sempre que s’hagi accedit a la funció pública (un interí és un funcionari, sembla mentida però encara hi ha gent que ho dubte, fins i tot juristes), mitjançant PROCÉS SELECTIU, i aquesta és la base de tot, no es podrà sancionar l’abús a l’administració si el treballador abusat no ha passat un procés selectiu previ, però es que a España, el 99 % per no dir el 100% ha passat un procés selectiu previ i molts de forma anual o bianual i finalment aquesta ha estat la conclusió de la sentencia, la fixesa és la única sanció possible a les administracions públiques per l’abús de contractació temporal fraudulenta.

No cal que us digui als més tècnics, que m’ha encantat la fonamentació respecte a que en la interpretació del dret europeu i la col·lisió amb el Dret nacional, fins i tot en el constitucional, cal seguir les sentències del TJCE de 5 de febrer de 1963 (assumpte 26/62 Van Gend & Loos) o la del TJUE  (GRAN SALA) de 26 de febrer de 2013, assumpte C-399/11, per descartar alguna incomprensible fonamentació de la sentencia del TJUE, els lobbys tenen molta influència.

Torno doncs als meus orígens, i segueixo amb la sentència del TJUE C-53/04 Marosu,  per dir allò que sempre he dit, escruti el seu ordenament jurídic i busqui la solució, no era difícil, era només treure’s de cap el marc mental dels abusadors, com en el mite de la caverna, veure el món per si mateix i no per mentalitats recargolades i abusadores, per fi la justícia treu el cap.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *