L’assentiment en supòsits de litisconsorci passiu

L’assentiment en supòsits de litisconsorci passiu
Per Albert Ejarque Pavia.
 

La institució de l’assentiment sol conceptuar-se per la doctrina com una declaració de voluntat unilateral del demandat per la qual accepta que l’actor té dret a la tutela jurisdiccional que va sol·licitar en la demanda. En anàlegs termes, s’expressa el Tribunal Suprem, que considera que l’assentiment suposa una declaració de voluntat per la qual el demandat mostra la seva conformitat amb les pretensions de l’actor (Sentència del Tribunal Suprem de 18 de juny de 1965), i fins i tot el Tribunal Constitucional que en la seva Sentència 119/1986 de 29 d’Octubre entén que “l’assentiment és una manifestació de conformitat del demandat amb la pretensió continguda en la demanda”.

La Llei d’Enjudiciament Civil vigent positivitza aquesta figura en l’article 21, precepte que en el seu paràgraf primer estableix que “Quan el demandat assenteixi a totes les pretensions de l’actor, el tribunal ha de dictar sentència condemnatòria d’acord amb el que ha sol·licitat l’actor, però si l’assentiment es fa en frau de llei o suposa una renúncia contra l’interès general o un perjudici d’un tercer, cal dictar una interlocutòria que rebutgi l’assentiment i el procés ha de seguir endavant. “.

La possibilitat que es produeixi un assentiment parcial, únicament enfront d’algunes pretensions de l’actor, es contempla en el paràgraf segon del citat article 21. No obstant això, ni aquest ni cap altre precepte es refereixen de manera expressa a aquells supòsits en els quals existeixi litisconsorci passiu, i només algun o alguns dels demandats s’assentin.

L’article 12 de la Llei d’Enjudiciament Civil preveu la possibilitat que existeixi litisconsorci tant en la posició activa com en la passiva, sent voluntari en el primer cas i podent ser voluntari o necessari en el segon. Si la norma processal d’una banda preveu que pugui existir litisconsorci en la posició passiva i fins i tot en alguns supòsits obliga al fet que existeixi, i d’altra banda atorga al demandat la facultat d’aplanar-se a la demanda, tenint en compte que l’article 19.1 de la Llei d’Enjudiciament Civil reconeix a cadascun dels litigants la facultat de disposar del que sigui objecte del procés, inclosa la possibilitat d’assentir-se, no sembla que existeixi obstacle algun perquè en supòsits de litisconsorci passiu, alguns litigants puguin aplanar-se i uns altres no, sense que el assetjament d’uns afecti als altres.

En aquest sentit, encertadament el Tribunal Suprem ha declarat que “El assentiment d’un o varis dels codemandats (…) és vàlid, però no vincula als altres codemandats (…)”, com es desprèn de les Sentències d’11 de novembre de 1996 , 10 de febrer de 1992, de 19 de Gener de 2012, o 20 de Gener de 2012.

No obstant això, afegeix el Tribunal Suprem que l’anterior premissa fa fallida en el supòsit en el qual malgrat haver-se aplanat alguns demandats uns altres no ho facin, i després de presentar recurs i ser benvolgut, la demanda sigui desestimada, doncs en tal cas la desestimació de la demanda beneficiària a tots els demandats, fins i tot a aquells que es van assentir, “(…) per raó de la indivisibilitat del pronunciament i de la força expansiva de la sentència, malgrat el assentiment d’algun d’ells (…)”.

Sobre aquest tema, ha de tenir-se en compte que en seu d’acumulació subjectiva d’accions, l’article 72 de la Llei d’Enjudiciament Civil disposa que “Podran acumular-se, exercitant-se simultàniament, les accions que un tingui contra diversos subjectes o varis contra un, sempre que entre aquestes accions existeixi un nexe per raó del títol o causa de demanar. S’entendrà que el títol o causa de demanar és idèntic o connex quan les accions es fonen en els mateixos fets“. D’aquesta manera, l’actor podrà demandar a diversos subjectes, donant lloc a un litisconsorci en la posició passiva sempre que entre les accions exercitades enfront dels diferents demandats existeixi “un nexe per raó del títol o causa de demanar”

En exigir-se únicament aquest nexe entre les accions exercitades enfront de diversos demandats, òbviament no es requereix que la condició per la qual es demanda a tots ells sigui la mateixa, sinó que pot ser diferent. I sent d’aquesta manera, resulta perfectament possible que la demanda pugui ser estimada total o parcialment enfront d’uns demandats, i en canvi pugui ser desestimada enfront d’uns altres. A títol d’exemple, quan en exercici de l’acció decenal de l’article 1591 del Codi Civil un subjecte demanda a l’arquitecte, a l’arquitecte tècnic, a la constructora i a la promotora responsables d’una determinada obra, és clar que els demandats el són en diferent condició, de manera que resulta perfectament possible (i usual) que la demanda prosperi enfront d’algun d’ells, i no prosperi enfront d’un altre o uns altres.

Tenint en compte l’anterior, a criteri de qui subscriu no pot afirmar-se que sempre que existeixi litisconsorci passiu existeixi també indivisibilitat del pronunciament, havent d’admetre’s l’assentiment de només alguns dels demandats sense que afecti als altres en cap cas, ni tan sols quan alguns recorreguessin la sentència i sent benvolgut el recurs, la demanda fos desestimada.

L’únic supòsit en el qual la desestimació de la demanda, ja sigui en primera o en segona instància hagués d’afectar a tots els demandats, fins i tot a aquells que s’haguessin assentit, i així ho ve entenent també el Tribunal Suprem, és el supòsit en el qual existeixi litisconsorci passiu necessari, doncs en tal cas sí existiria indivisibilitat del pronunciament, ja que en examinar-se una única relació jurídica els diferents demandats no ho són en diferent condició, i en conseqüència el pronunciament no pot tenir un sentit diferent per a uns o uns altres.

Albert Ejarque Pavia

Jutge Stt.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *