Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

Els efectes de la utilització abusiva de contractes de durada determinada en l’àmbit de l’Administració Pública en el dret de la Unió Europea

Albert Ejarque PaviaPer Albert Ejarque Pavia

L’existència juntament amb els contractes de treball de durada indefinida, de contractes de durada determinada, és vista amb recel per les institucions de la Unió Europea doncs encara que compleix amb la finalitat de donar resposta a una necessitat de flexibilitat del temps de treball, també resulta especialment vulnerable a l’abús en la seva utilització, situació susceptible de generar inestabilitat, precarietat o inseguretat laboral en els treballadors que pateixen aquest abús en la contractació de durada determinada.

L’objectiu perseguit pel legislador europeu no és doncs eliminar ni restringir la modalitat de contractació de durada determinada, sinó proscriure el seu abús, de manera que la necessària flexibilitat del temps de treball romangui en equilibri amb la seguretat dels treballadors.

L’instrument jurídic fonamental que ha utilitzat la Unió Europea per assolir aquesta finalitat és la Directiva 1999/70 CE del Consell de 28 de Juny de 1999 relativa a l’acord marc de la CES, la UNICE i el CEEP sobre el treball de durada determinada.

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha tingut ocasió d’examinar si les previsions contingudes en la citada Directiva són o no d’aplicació en l’àmbit públic, quan l’empleador és una Administració Pública, i la resposta ha estat clara en el sentit que “(…) la Directiva 1999/70 i l’Acord marc s’apliquen als contractes i relacions laborals de durada determinada celebrats pels òrgans de l’Administració i altres entitats del sector públic” (sentència de 4 de juliol de 2006, Adeneler i altres, C‑212/04, i sentència de 7 de setembre de 2006, Cristiano Marrosu i Gianluca Sardino, C-53/04).

Amb vista a proscriure l’abús en la utilització de contractes de durada determinada, té especial importància la clàusula 5.1 de l’acord marc annex a la Directiva 1999/70 CE, que estableix que per prevenir abusos i sempre que en l’ordenament intern no existeixin mesures equivalents, els Estats membres hauran d’implementar alguna de les següents mesures:

a) Raons objectives que justifiquin la renovació de tals contractes o relacions laborals

b) La durada màxima total dels successius contractes de treball o relacions laborals de duració determinada

c) El nombre de renovacions de tals contractes o relacions laborals.

La proscripció de l’abús en la utilització de contractes de durada determinada pretén doncs aconseguir-se essencialment mitjançant la implementació de les referides mesures, de manera que es vinculi o a l’existència de raons objectives que justifiquin la renovació de contractes de durada determinada, o s’estableixi una durada màxima total de successius contractes de durada determinada, o s’estableixi un nombre màxim de renovacions de contractes de durada determinada, o bé s’estableixi qualsevol altra mesura equivalent i eficaç.

Si bé en l’àmbit de les relacions laborals s’ha trasposat la clàusula 5.1 de l’acord marc annex a la Directiva 1999/70 CE, no ha estat així en l’àmbit dels contractes de durada determinada que es desenvolupen en el si d’una Administració Pública, és a dir, quan l’empleador és una Administració Pública.

L’article 10 de la Llei 7/2007 de 12 d’Abril de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic vincula la possibilitat del nomenament de funcionaris interins a la concurrència d’algun dels supòsits que contempla aquest precepte. No obstant això, no preveu cap de les mesures a les quals al·ludeix la clàusula 5.1 del conveni marc annex a la Directiva 1999/70 CE per evitar abusos en la contractació de durada determinada.

A criteri de qui subscriu, el fet que la possibilitat de nomenar funcionaris interins aparegui vinculada a la concurrència d’algun dels supòsits que contempla la citada norma interna no pot considerar-se una mesura eficaç i equivalent a les contemplades en la Directiva, doncs en coherència amb la voluntat de les institucions europees que no persegueixen evitar la contractació de durada determinada sinó únicament proscriure l’abús en la utilització de successius contractes de durada determinada, les mesures que exigeix la Directiva 1999/70 CE no han d’orientar-se a restringir la contractació de durada determinada sinó a evitar l’abús en la concatenació de d’aquests contractes.

D’altra banda, ha de recordar-se que l’article 4 de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic exclou l’aplicació directa d’aquest cos legal a diferents col·lectius, i alguns d’ells, com el de jutges, magistrats i fiscals manquen de normes que estableixin mesures per evitar l’abús en la concatenació de contractes de durada determinada.

En relació amb les conseqüències jurídiques que es desprenen de la falta de trasposició de la citada Directiva en els supòsits abans esmentats en els quals l’empleador és una Administració Pública, resulta especialment rellevant la doctrina del Tribunal de Justícia de la Unió Europea expressada en la sentència de 7 de setembre de 2006, Cristiano Marrosu i Gianluca Sardino, C-53/04 anteriorment al·ludida, de la qual poden extreure’s les conclusions següents:

1.- Que “(…) la clàusula 5, apartat 1, de l’Acord marc imposa als Estats membres l’obligació d’introduir en el seu ordenament jurídic almenys una de les mesures indicades en aquest apartat 1, lletres a) a c), si no existeixen ja en l’Estat membre que es tracti mesures legals equivalents destinades a prevenir amb efectivitat la utilització abusiva de successius contractes de treball de durada determinada” (paràgraf 44).

En relació amb els contractes de durada determinada en els quals l’empleador és una Administració Pública, la veritat és que a criteri de qui subscriu, l’Estat espanyol no ha adoptat cap de les mesures a les quals es refereix la clàusula 5 apartat 1 de l’acord marc, ni cap altra mesura equivalent i eficaç orientada a prevenir la utilització abusiva de successius contractes de treball de durada determinada.

2.- Que “(…) com resulta de l’apartat 105 de la sentència Adeneler i altres, abans citada, perquè pugui considerar-se conforme amb l’Acord marc una normativa nacional, com la controvertida en l’assumpte principal, que només en el sector públic prohibeix transformar en contracte de treball per temps indefinit una successió de contractes de durada determinada, l’ordenament jurídic intern de l’Estat membre que es tracti ha de contenir, en aquest sector, una altra mesura efectiva per evitar i sancionar, si escau, la utilització abusiva de successius contractes de durada determinada”.

És a dir, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea considera que si en el sector privat es contempla que una successió de contractes de durada determinada es pugui transformar en contracte indefinit, únicament és lícit que en el sector públic no sigui així quan en l’ordenament intern i en relació al sector públic existeixi una altra mesura efectiva per evitar i sancionar la utilització abusiva de successius contractes de durada determinada.

A “sensu contrario“, ha de concloure’s que d’acord amb el criteri del Tribunal, quan en el sector privat es contempli la transformació en indefinit de successius contractes de durada determinada, no és lícit que en el sector públic no existeixi idèntica previsió si en aquest sector no existeix cap mesura efectiva que eviti i sancioni l’abús de contractació de durada determinada.

En la mesura en la qual l’Estat espanyol no ha adoptat cap de les mesures a les quals al·ludeix la clàusula 5.1 de l’acord marc annex a la Directiva 1999/79 CE ni cap altra equivalent i eficaç en l’àmbit de l’Administració Pública quan la mateixa actua com a empleador, i en l’àmbit del dret laboral es contempla la conversió d’una successió de contractes de durada determinada en contracte indefinit (article 15 de l’Estatut dels Treballadors), no és lícit que no succeeixi d’igual manera en les relacions de treball en les quals l’ocupador és una Administració Pública.

Arribat aquest punt, i atenent al fet que, com assenyala el Tribunal de Justícia de la Unió Europea en l’anteriorment referida sentència de 7 de setembre de 2006, Cristiano Marrosu i Gianluca Sardino, C-53/04 (paràgraf 53) “(…) quan s’ha produït un ús abusiu de successius contractes laborals de durada determinada, és indispensable poder aplicar alguna mesura que presenti garanties de protecció dels treballadors efectives i equivalents, a fi de sancionar degudament aquest abús i esborrar les conseqüències de la violació del Dret comunitari”, necessàriament ha de concloure’s que en aquests supòsits ha d’entendre’s d’aplicació als treballadors subjectes a una relació de treball amb una Administració Pública les mateixes normes que permetrien a un treballador subjecte a una relació laboral convertir una successió de contractes de durada determinada en contracte indefinit.

Albert Ejarque Pavia

Jutge Substitut

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *