Altermútua, la millor Alternativa a Autònoms

Els atacs aeris a Síria i l’argument de la legítima defensa col·lectiva

Per Josep Maria Ribalta
Barcelona,
 
 
reuters

Nen corrent entre les runes. (Font: Reuters)

Des del passat 23 de setembre les forces militars dels Estats Units han dut a terme, amb l’ajuda d’aliats àrabs, atacs aeris contra posicions del grup terrorista “Estat Islàmic” a Síria.

En un escrit al Secretari General de Nacions Unides, el Govern dels Estats Units invoca l’article 51 de la Carta de Nacions Unides per justificar aquesta acció. D’acord amb aquest precepte “cap disposició d’aquesta Carta no ha de perjudicar el dret inherent de legítima defensa, individual o col·lectiva, en cas d’un atac armat contra un Membre de les Nacions Unides”. Aquest article es tracta d’una excepció a la prohibició de l’ús de la força d’un Estat contra un altre.

En el comunicat, l’Executiu nord-americà sosté que “els Estats han de poder defensar-se a ells mateixos quan el Govern de l’Estat on se situa l’amenaça no està disposat o no està capacitat per frenar aquests atacs”, i cita la carta que Iraq va enviar al Consell de Seguretat de Nacions Unides el 20 de setembre, en la que s’adverteix que el país està rebent atacs continuats provinents dels refugis de l’Estat Islàmic a Síria.

Amb aquest raonament els Estats Units han intentat situar els atacs d’aquests dies sota el paraigua de la legítima defensa col·lectiva. Podem entendre per tal, segons la definició de M. Díez de Velasco ”la resposta col·lectiva davant d’un atac armat d’un Estat dirigit contra diversos Estats o bé la defensa realitzada per un o més Estats d’un altre Estat víctima d’un atac armat”. Iraq seria en aquest supòsit l’Estat víctima a protegir.

LA LEGÍTIMA DEFENSA CONTRA ACTORS NO ESTATALS I L’”UNWILLING AND UNABLE TEST”

En aquest punt és lògic plantejar-se el dubte de si aquesta legítima defensa empara les situacions en les que el causant de l’atac és un actor no estatal -en aquest cas, l’Estat Islàmic-.

Per una banda, aquells qui donen suport a una interpretació extensa del concepte de legítima defensa han posat èmfasi en el fet que l’article 51 de la Carta de Nacions Unides no esmenta que els atacs armats hagin de provenir d’un Estat. Alguns dels defensors de l’ofensiva dels EUA a les posicions de l’Estat Islàmic a Síria han argüit en aquest sentit, que aquest tipus d’operacions contra actors no estatals podrien estar justificades en alguns casos.

Així, segons aquesta tesi, coneguda com “Unwilling and Unable test” seria acceptable l’ús de la força quan l’Estat on es localitzés l’origen de l’atac –en aquest cas Síria- no hagués actuat diligentment per impedir a l’actor no estatal realitzar-lo, o quan fos incapaç d’evitar l’atac. En aquests supòsits, l’Estat no hauria intervingut en l’atac, però la seva incapacitat o falta de voluntat per frenar-los seria utilitzada com a fonament per fer aplicable l’article 51 a aquestes situacions.

Si donem un cop d’ull al contingut de l’escrit abans citat dels Estats Units a Nacions Unides, podem comprovar que el Govern de Barack Obama recorre a aquesta tesi per donar legitimitat a l’ofensiva sobre territori sirià.

LA INTERPRETACIÓ RESTRICTIVA DEL CONCEPTE “ATAC ARMAT”

Per l’altra banda, la jurisprudència de la Cort Internacional de Justícia ofereix una perspectiva que permetria donar una interpretació més restrictiva a l’article 51. En la sentència del cas relatiu a les activitats militars i paramilitars a i contra Nicaragua -també conegut com a cas Nicaragua contra Estats Units- la Cort avalua què es considera un atac armat als efectes de la legítima defensa continguda en el citat precepte:

“Pot considerar-se admès que per atac armat s’ha d’entendre no només l’acció de les forces armades regulars d’una part a una altra d’una frontera internacional, sinó també l’enviament per un Estat o en el seu nom, de grups armats, grups irregulars o mercenaris que portin a terme actes de força armada contra un altre Estat…”.

Segons aquest criteri, per a que una acció realitzada per un actor no estatal tingui la qualificació d’atac armat, aquesta hauria de ser imputable a l’Estat contra el què es pretén exercir la legítima defensa. Tenint en compte això, juntament amb el fet que els atacs del grup terrorista Estat Islàmic no poden ser atribuïbles en cap cas al Govern sirià, seria com a mínim qüestionable esgrimir l’excepció de la legítima defensa sense el consentiment de l’Executiu de Bashar Al Assad.

Juntament amb el comentat fins ara, cal tenir en compte que l’ús de la força dirigit al territori d’un Estat no involucrat en els atacs que es pretenen contrarestar, sense el consentiment d’aquest, podria ser contrari a alguns principis del Dret internacional Públic. Entre aquestos destacarien el principi de la igualtat sobirana dels Estats i el principi de que els Estats s’abstindran de recórrer a l’ús de la força contra la integritat territorial de qualsevol Estat.

Malgrat els dubtes jurídics que planteja l’acció, els Estats Units semblen determinats a seguir la seva ofensiva a Síria. Mentrestant, alguns dels seus aliats tradicionals ja han expressat les seves reserves sobre la legalitat dels atacs aeris a les posicions de l’Estat Islàmic a Síria. En aquest sentit es va pronunciar el Primer Ministre britànic, David Cameron, al manifestar que no donaria suport a cap acció militar contra l’Estat Islàmic a Síria fins que no hi hagués una resolució del Consell de Seguretat de Nacions Unides autoritzant-la.

    Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *