La conformitat de l’acusat

Per Anna Jiménez
Barcelona,
 
 

La paraula “conformitat” és habitual als mitjans de comunicació. Tanmateix moltes vegades es confón el seu abast. I tú, saps en què consisteix?

Molts cops a la premsa sentim que tal acusat en tal judici s’ha conformat amb la pena i que conseqüència d’això ha evitat anar a judici. És cert, en part, però això no implica que aquesta persona burli el sistema o s’alliberi de la pena, com d’altres tantes vegades s’ha donat a entendre. En què consisteix doncs la figura de la conformitat?

La conformitat és una opció processal que preveu la Llei d’Enjudiciament Criminal des de 1988 per a aquells casos en els què l’imputat, assistit d’advocat, vol donar la seva conformitat amb l’acusació plantejada sempre i quan la pena sol·licitada sigui inferior a 6 anys de presó. El que fa amb la conformitat és acceptar tant els fets que se li imputen com les conseqüències penalògiques que d’ells se’n deriven, i el que s’aconsegueix és finalitzar el procediment penal, sense la celebració del judici oral, mitjançant l’emissió d’una sentència amb efecte de cosa jutjada en el sentit de la conformitat.

El seu fonament es troba en l’interés de pal·liar el colapsament en el que es troben Jutjats i Tribunals perquè amb ella s’aconsegueix dictar sentència en el sentit de la conformitat sense necessitat de celebrar la fase de judici oral del procés penal. Però no només es pretén això, sinó que també es busca ressocialitzar a l’imputat i reparar el dany de la víctima (Circular 1/1989, de la Fiscalia General del Estado).

Però malgrat als avantatges, la conformitat no és una mesura exempta de crítiques per part de la doctrina. Així, en primer lloc, alguns autors argüeixen que no sempre està sota estricte control judicial i amb sujecció a l’imperi de la llei (DE LA OLIVA SANTOS, A. Disponibilidad del objeto, conformidad del imputado y vinculación del Tribunal a las pretensiones en el proceso penal, Revista General de Derecho, números 577 y 578, 1992. Página 9893). En segon lloc, altres autors també crítics amb la figura de la conformitat sostenen que molts acusats es veuen impulsats a conformar-se per la por a què sobre ells recaigui posteriorment una acusació més greu (ORTELLS RAMOS, M. El nuevo procedimiento penal abreviado: aspectos fundamentales, Revista Justicia, número III. 1989. Página 557). I per últim, apareixen veus dissidents que consideren que s’està privatitzant el Dret Penal al trencar el principi no dispositiu del dret penal – perquè l’acusat té a les seves mans continuar el procés obrint la fase de judici oral o finalitzar-lo-, apropant-lo més a un procés civil (STS de 1 de marzo de 1988).

Però la conformitat no hi cap sempre i en tot cas, ja que està subjecte a una sèrie de requisits introduïts per la jurisprudència del Tribunal Suprem (SSTS de 1 de març de 1988 y de 7 de novembre de 1990), de manera que no es podrà aplicar ella en qualsevol cas. Els requisits són els que segueixen:

1. La conformitat ha de presentar-se d’una manera absoluta, pura i simple.

2. Ha de ser personalíssima, en el sentit de que no serà vàlida si és negociada mitjançant un representant o intermediari.

3. Ha de ser voluntària, és a dir, presa de forma conscient i lliure de qualsevol coacció per part de l’imputat, perquè en altre cas no serà vàlida al haver-hi vici del consentiment.

4. Ha de ser formal, i això significa que ha de complir-se amb tots els requisits contemplats a la llei.

5. Ha de ser vinculant tant per a l’imputat o imputats com per a les parts imputadores.

6. I per últim, ha de ser de doble garantía, a l’exigir-se de manera imprescindible la conformitat de la defensa i posterior ratificació del processat (art 655 LECrim), o anuència d’aquest últim, i successivament la posterior declaració del defensor de no considerar necessària la celebració del judici (arts 688 y ss LECrim).

I com que el compliment d’aquests requisits els controla l’òrgan judicial, aquests no queden totalment apartats per la figura de la conformitat, perquè si el jutge o tribunal considera que no està ben formulada podrà denegar-la– i per tant no sorgirà efectes, havent-se de celebrar el judici oral-.

Però això no és tot el que tenen a dir jutges i tribunals ja que malgrat que hi hagi conformitat amb un pena, cabrà imposar-ne una de menor o fins i tot l’absolució si les circumstàncies del cas així ho permeten. El que no podria fer en cap cas l’òrgan jurisdiccional és incorporar circumstàncies atenuants, eximents o agreujants perquè suposa incorporar fets nous de forma unilateral i aquesta no és una possibilitat permesa en el nostre ordenament perquè generaria indefensió a les parts (STS de 21 de novembre de 1988).

I un cop dictada la sentència recollint la conformitat, què succeeix amb aquesta, és a dir; és recurrible? Les Audiències Provincials del nostre país han vingut denegant tal possibilitat de manera que no han donat cabuda a la presentació de recursos d’apel·lació contra sentències dictades sota conformitat legal. El motiu? Entenen que en cas contrari s’aniria en contra dels propis actes i fins i tot s’estaria donant peu a la comissió d’un frau processal. En aquest sentit es pronuncia la jurisprudència de les Audiències Provincials, que dieu que “si se permitiera impugnar lo que primero se consintió se estaría poniendo de manifiesto una contradicción tal del sujeto que nos lleva a pensar que tan sólo quería sortear la fase de juicio oral (SAP de A Coruña de 24 de junio de 1999 y SAP de Jaén de 6 de marzo de 2000)”; però també la del Tribunal Suprem, que resa que “las sentencias de conformidad equivalen a una renuncia tácita a la casación, sin que nadie pueda ir contra sus propios actos, ni pretender revisar lo que se decidió con su previo consentimiento, pugnando a postura permisiva, con la seguridad jurídica, entrañando un auténtico fraude procesal (…), no pudiendo prosperar tal desleal proceder que eludió el juicio oral y sus solemnidades, pretendiendo, ahora, lo que, en su día y con escrupuloso respeto de todas las garantías, aceptó libre y voluntariamente(…)” (auto del TS de 24 de juny de 1970 ).

Només cabria interposar recurs si el Tribunal posa una pena major a la conformada; o si el tribunal imposa menor pena o absol (STS de 7 de novembre de 1990) perquè s’està desvinculant de la conformitat prestada per l’imputat. Ho diu clar l’ auto del TS de 2 de març de 1970 on llegim que “fuera de los casos de exceso o de defecto, las sentencias dictadas previa conformidad de las partes, no son susceptibles de recurso de casación, puesto que se trata de actos procesales de disposición que la Ley admite y consagra, no pudiendo, las partes, ir contra sus propios actos dispositivos, máxime siendo, la sentencia, no consecuente del juicio oral sino de un auténtico convenio y de un paladino reconocimiento de la responsabilidad contraída, los que no se pueden después contrariar”.

Tagged:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.