La transparència reclama dades no financeres

Andreu Bové BoydPer Andreu Bové Boyd 

Soci de Bové Montero y Asociados

La creixent exigència col·lectiva (electors, autoritats públiques i consumidors) de més i millor informació ha fet possible un salt en allò que fa referència a la transparència. Constitueixen símptomes d’aquesta evolució els registres sobre titularitats reials, els intercanvis automàtics d’informació financera, els portals de transparència en el sector públic i les xarxes i plataformes socials, entre molts altres.

En el món de l’empresa la demanda de transparència depassa la informació estrictament financera i inversors, consumidors i la societat en el seu conjunt demanen disposar d’informació transparent, comparable i precisa sobre aspectes de naturalesa qualitativa. Si als inversors les dades no financeres els permeten entendre els riscos reals i la sostenibilitat del negoci, als consumidors –compromesos amb el planeta– els permet mesurar i comparar l’impacte de les activitats empresarials en la societat i el medi ambient.

És en aquest context que la Directiva sobre divulgació d’informació no financera i informació sobre diversitat per part de grans empreses i grups estableix que les organitzacions han d’informar sobre qüestions socials i relatives al personal, mediambientals, el respecte als drets humans i la lluita contra la corrupció i el suborn.

En el cas espanyol, la transposició de la normativa ha obligat a determinades empreses a publicar aquests informes des del 2018. A partir d’aquest any 2021, l’hauran de dur a terme anualment, entre altres, els grups o empreses que a) tinguin més de 250 treballadors i b) la xifra total d’actius superi els 20 milions d’euros o l’import net de la xifra anual de negocis superi els 40 milions d’euros.

Val a dir que els llindars fixats pel legislador espanyol, a l’hora de determinar si una empresa ha d’elaborar o no aquest informe, són molt inferiors als establerts en altres països de la Unió Europea.

Aquesta circumstància implica que els empresaris espanyols estan obligats a invertir temps i recursos per elaborar (i fer pública, a continuació) determinada informació de la seva organització que fins al moment era confidencial i que ara se situa en el mateix nivell de consideració i rellevància que la informació financera.

Això no obstant, aquesta obligació ha de ser vista com una oportunitat perquè les organitzacions comuniquin la seva estratègia, política, valors i resultats en relació amb els factors socials i mediambientals, fomentant així una visió a llarg termini que contribueix a la seva diferenciació i creació de valor.

Un dels aspectes preliminars i crítics en el procés d’elaboració d’aquest informe (conegut com EINF o Estat d’Informació No Financera) rau en l’anàlisii la identificació dels grups d’interès de l’organització i les qüestions materials. Això és, qui són a) els grups d’interès que exerceixen o poden exercir una influència significativa en l’Organització i b) els grups d’interès que es veuen afectats (o ho poden ser) de forma significativa per les seves accions(empleats, consumidors i accionistes, entre altres). Un cop perfilats els grups, aquesta ha de detectar quins són els assumptes més rellevants pera ells i també quins ho són per a ella mateixa (per exemple: satisfacció del client, qualitat del producte o servei, benestar dels empleats, utilització eficient dels recursos i economia circular).

Efectuada aquesta anàlisi, serà el moment d’elaborar una matriu de materialitat a fi i efecte de conèixer quins són els assumptes més importants per a l’Organització i per als seus grups d’interès. Seran aquestes qüestions més rellevants les que s’hauran d’incloure i desenvolupar en l’informe d’informació no financera.

Ho hem vist, la correcta determinació dels grups d’interès i la materialitat és la pedra angular sobre la que es bastirà l’informe. Per això, es recomana establir canals de comunicació amb els grups d’interès per poder determinar i avaluar l’estratègia desenvolupada entorn dels assumptes materials i els indicadors que permetran mesurar els resultats de l’estratègia.

I tota vegada que l’informe ha de fer-secada any, l’estratègia consistent de l’Organització hauria de centrar-se en la millora dels resultats de les qüestions materials en el temps.

L’experiència ens dicta que l’elaboració del primer informe pot ser un procés delicat: es tracta d’una obligació nova que afecta a distintes àrees de l’Organització i requereix diverses vies per recol·lectar la informació.

Per aquesta raó, el primer any pot ser clau i ha de servir com un referent per crear l’estructura de l’informe, establir els canals de comunicació amb els grups d’interès i definir els processos de recol·lecció d’informació que facilitarà el treball en els exercicis següents.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.